Fer justa la força. A propòsit de l’amoralitat de certes racionalitats. Lliçó inaugural per a les II Converses de Pensament Crític a les Terres de l’Ebre. Justícia i Poder

Com molt bé assenyalà un dels organitzadors de les Converses, Lluís Montull, membre de Cercle de pensament crític de les Terres de l’Ebre, per millorar la nostra posició davant del feixisme ens cal pensar i pensar críticament, pensar a la contra. Això és el que vam intentar fer aquest dissabte passat a Amposta. La jornada va ser molt rica, va desassossegar prou i va ser bona per pensar. A continuació un extracte de la lliçó inagural

Proposo aquest matí abordar la relació entre justícia i política tirant del fil d’un famós aforisme de Blasie Pascal que és part del títol d’aquesta lliçó: «no podent fer forta la justícia, hem fet justa la força». I sí la política és la guerra per altres mitjans, invertint la famosa màxima anunciada per Claussevitz, ja tenim una idea més precisa de la relació entre justícia i política que vull desenvolupar. La política contemporània democràtica pretén imposar una vaporosa voluntat general al conjunt social. Aquesta diríem, voluntat general, té uns límits molts clars que són els establerts pels diversos processos de normalització. Aquesta normalització no prové de cap anàlisi moral o religiós, ni tan sols politològic o sociològic ni molt menys filosòfic. La normalització, amarada d’una lectura matussera de l’evolucionisme darwinià, situa la llei del més fort, novament al centre de la política. En aquest cas, normalitzar vol dir establir – mitjançant la mesura estadística, la norma i la moda i tot, de manera neutra i acrítica- uns comportaments saludables pel conjunt societal. L’establiment de la norma, permetrà considerar anormal tota aquella població que per un motiu o per altre, no poden/volen adequar-se a aquesta manera saludable, eficient i natural de viure. Així, els altres i els pobres –que acostumen a ser els mateixos- seran «científicament» considerats una amenaça contra la qual, s’ha de fer alguna cosa: identificar-los, tancar-los, expulsar-los o matar-los –físicament o políticament.

Així, encara m’apropo més a introduir el que vull explicar aquest matí en aquest auditori. Vull parlar sobre com i d’acord amb quines racionalitats s’ha fet justa la força….-

  1. de la policia,
  2. de les pràctiques extractives contra les ciutats
  3. i de l’aixecament de murs literalment mortals

El que jo fa anys que em pregunto és com es manté l’ordre social. Un ordre que, no cal ser cap filòsof especialment crític, per assumir que és profundament injust i desigual. Com és possible que tot continuï funcionant quan la humiliació i els abusos de qui s’arroguen el poder davant d’aquelles que se’ls intenta expropiar aquest poder, són a l’ordre del dia? No cal parlar –que també ho podem fer- a escala global, les enormes i creixents desigualtats nord-sud. A nivell simplement d’una ciutat com Barcelona és efectivament un misteri que no es produeixin més explosions de desordre, més assalts i en general més violència, diríem, intersubjectiva.

L’ordre social fordista, –aquell establert durant l’anomenada època daurada de la socialdemocràcia europea, en l’àmbit mundial i que va durar el que va des del final de la IIª WW fins a l’arribada al poder de Tatcher al Regne Unit i Reagan als EEUU, mitjançant una teràpia de xoc tal com interpreta, crec que encertadament, Naomi Klein- es mantenia gràcies a la redistribució.

Però no cal enganyar-se, per un gruix important de la població es mantenia l’ordre sobre la base de la violència institucional. De fet, sempre ha estat present l’ús de la violència i segurament no podrem conèixer ara per ara una societat com la que somniava l’home ridícul de Dostoyevsky, aquell món on les persones “desconeixien les baralles i la gelosia i ni tan sols comprenien el que això significava”. La violència està sempre present, en forma objectiva (simbòlica i sistèmica) i en forma intersubjectiva. Podem aspirar això sí, a reduir la seva preeminència, a viure en societats menys violentes, però poc més, la violència, el conflicte, és intrínsec a la vida social. De fet, i potser de manera paradoxal, la violència és la màxima expressió del vincle social. El contrari del vincle no és la violència, si no la indiferència deia Simmel.

Doncs bé, aquesta és una de les premisses del que vull explicar. La violència ens recordava Walter Benjamin- només es pot entendre en l’ordre dels mitjans. És a dir, la violència no és cap fi en si mateix, és sempre un mitjà al servei d’un objectiu. En termes genèrics, podríem dir que la violència sempre s’empra per assolir un bé. Nietzsche en la seva recerca moral sobre mal adverteix que aquest és el contrari de la coerció, la qual en principi s’exerceix amb vistes a un bé. Per això ell  és considerat –entre d’altres per George Bataille- com el filòsof del mal o dit d’un altra manera, el filòsof de l’odi al bé. Per ell, l’odi al bé és constitutiu de la cerca de la llibertat.

I és així com arribo a fer-me la pregunta, el que m’interessa és analitzar com es construeix, entre tots els mons possibles, un de sol que s’imposa magnànim sobre infinits mons possibles. Que s’estén com una taca d’oli sobre i dintre de cada un de nosaltres i ens ve a dir, que aquesta és la naturalesa de les coses, que això és el normal i que si no ho subscrius, lamentablement, tindrà molts números per esdevenir anormal, amenaça, insurrecte, rebel contra el qual, la força de la raó-democràtica-instrumental, es desfermarà amb la força d’un huracà.

Publicat dins de Cultures de control, Identitats, Teoria, Urbanisme com ideología | Deixa un comentari

Le Corbusier, the first Big Gentrificator!

Es repeteix que l’especulació sobre els bens inmobles neix durant la crisi del petroli dels anys del 70 segle XX…però ja sabem que fins i tot Cerdà va treure profit personal i pecuniari de la construcció de l’Eixample i l’obertura en canal del que ara anomenem Ciutat Vella. Le Corbusier també coneixia les virtuts pel seus enriquiment personal de destruir els barris populars i cèntrics i convertir-los en centres de negocis i de residència per les classes dirigents.

Le Corbusier va ser doncs el descobridor del guany amagat en el diferencial de renda i la seva original ànima salvatge: la gentrificació. Ell va “modernitzar” l’idea immoral i irracional, pròpia de l’antic règim, d’expulsar i disseminar als descapitalitzats i destruir les seves formes de vida i els seus espais socials per enriquir-se. I a això hem acordat en anomenar progrés i civilització.

L’any  1924 publica Urbanisme  on proposa el següent:

Clasifiquemos; tres clases de población: los que habitan la ciudad los que tiene el poder, [los dirigentes]; los trabajadores cuya vida se desarrolla por mitades en el centro y en las ciudades- jardín [los
auxiliares, hasta los más modestos, cuya presencia es necesaria a hora fija en el centro de la ciudad, pero cuyo limitado destino tiende simplemente a la organización familiar] y las masas obreras que distribuyen su jornada entre las fábricas de los suburbios y las ciudades jardín. Admitamos, pues, medio millón de habitantes urbanos (en el cinturón del centro) y dos millones y medio en las ciudades jardín (Le Corbusier, 1962 p.101)

[…]Pienso, pues, con toda frialdad, que hay que llegar a la idea de demoler el centro de las grandes ciudades y reconstruirlo, y hay que suprimir el cinturón piojoso de los arrabales, trasladar éstos más lejos y, en su lugar construir poco a poco una zona de protección libre que, en su día, dará una libertad perfecta de movimientos y permitirá constituir a bajo precio un capital cuyo valor se duplicará y hasta se centuplicará ( p.59)

Le Corbusier. (1924) Urbanisme, París, Edidions Crés; Versión castellana (1962). La ciudad del futuro. Buenos Aires: Ediciones Infinito

Publicat dins de Urbanisme com ideología | Deixa un comentari

Qui té por de les bandes juvenils? Violència divina i imaginació radical entre els joves de barri

Seminari sobre Stanley Kubrick Organitzat pel CCCB durant el 2018. Celebrat a la Biblioteca de Trinitat Vella. Febrer.

En aquesta sessió analitzarem el film Clockwork Orange de 1971. Stanley Kubrick se situa en un futur immediat on els joves semblen haver perdut el nord. O millor dit, haver-lo trobat en la pràctica de l’ultra violència. Com la majoria dels seus films, la línia argumental que proposa és intencionadament contradictòria, incòmoda i no deixa a l’espectador situar-se en cap posició confortable durant gaire temps seguit.

Ens preguntarem què representaven els joves de l’època en què es filma i estrena Clockwork Orange i perquè va ser censurada en molts països. Estem en el moment just abans de l’imminent crisi del petroli del 1973. Existia des de la fi de la II GM i fins llavors, la fe indeleble en la fi de la pobresa a les “societats industrialitzades” i l ‘expansió de l’opulència i l’oci entre les tradicionals classes laborioses. Es començava a entreveure els possibles efectes no desitjats d’aquesta situació: anomia generalitzada, consumisme espuri i alienant, adolescentització de la societat, cerca fanàtica d’autoritat, debilitament de vincles socials i l’aparició de noves i més sibil·lines formes de repressió.

Analitzarem aquest temes destacant com Kubrick els vincula tant a l’emergent postpolítica com a la violència institucional i d’Estat. I és que, en aquest moment, el jovent desproletaritzat titllat d’anàrquic feia tanta o més por que el militant. I és aquí on vull convocar els conceptes de Violència Divina de Walter Benjamin i el d’Imaginació Radical de Cornelius Castoriadis. Els joves d’ara i d’ahir, amb els seus rituals de violència, moltes vegades incompresa i sovint titllada de “gratuïta” són un dels sectors socials que més atemoreixen al poder. I això succeeix perquè són ells precisament els que amaguen amb protagonitzar aquesta violència que Benjamin definí com a Divina. Aquí la violència es desplega, no per crear un nou ordre social si no per destruir el present de dalt a baix. Ells són els que tenen la inexperiència i la (de)subjectivació necessària per foradar la ideologia del l’ordre contemporani: racionalisme instrumental, violència individualista i consumisme pecuniari. Es tracta d’una amenaça contra els fonaments de l’ordre segons els quals el que no es pot discutir és precisament sobre quins eixos devastadors i incivilitzatoris hem bastit les societats contemporànies.

Els joves representen aquesta possibilitat perquè són al mateix temps emanació incontenible d’una imaginació radical que els fa pensar i actuar confiats en la premissa bàsica segons la qual tot és –hauria de ser- possible i que tota autoritat és impostada, arbitraria i sense sentit últim.

Finalment, entendrem com Kubrick tracta d’atemptar contra la història natural que entén que curar a un jove violent implica indefectiblement convertir-lo en un adult policia, especulador o polítics professional.

  1. Imaginació radical contra el món del possibles.

Un tipo de imaginacición que Kant llama «trascendental» y que Castoriadis califica de «radical». Se trata de la capacidad de engendrar representaciones que no proceden de una incitación externa; que no están «por otra cosa cosa efectivamente existente», sino que están por algo que no existe y que no son, consiguientemente, sino una pura creación de la psique. La psique crea constantemente este tipo de representaciones, o de imágenes, en el sentido amplio del término imagen, que significa forma -eidos- y no sólo imagen visualizable […] porque existe un «imaginario radical» y un «imaginario instituyente», por lo cual hay, para nosotros, realidad a secas y tal o cual realidad en concreto […] En tanto que «hace ser» cosas que «no son», el «imaginario radical» tiene la extraña capacidad de «crear formas ex-nihilo». (Ibañez, 2005, p. 115)⁠.

[P]ara poder ser pensada, la autonomía exige que se interrogue, a su vez, la capacidad que tienen, o no, los seres humanos, de crear, en el sentido fuerte de este término. Es decir, la capacidad de inventar, literal- mente, nuevas realidades. Entendida de esta forma, la creación radical requiere que se tomen serias distancias con aquellos supuestos filosoficos que bloquean la posibilidad misma de pensarla, abandonando los principios esencialistas, trascendentalistas y deterministas que configuran el pensamiento heredado. En definitiva, lo que Castoriadis consigue demostrarnos es, sencillamente, que el ejercicio de la libertad y su misma posibilidad son incompatibles con cualquier tentación de fundamentar nuestros criterios en otra cosa que no sea nuestras propias prácticas contingentes, históricas y, simplemente, humanas, sin pretender buscar refugio en nada que se sitúe por encima de ellas (Ibañez, 2005, p. 122)⁠.

Aquesta reflexió ens permet pensar en els joves com a susceptibles de desplegar aquesta imaginació radical. El trànsit de la infància a la joventut i d’aquí a l’edat adulta ve marcat per l’abandonament d’aquest potencial magmàtic d’imaginació radical. És a dir, com a nens que estan deixant de ser, encara no assumeixen les responsabilitats i la constricció imposada pels deures, el treball, la família o l’habitatge, és a dir, les institucions diverses que doten de sentit, organitzen, distribueixen posicions de dominació i submissió. És en aquest trànsit cap a l’edat adulta on la imaginació radical pot ser invocada i és aquesta possibilitat, la de realitzar una crítica frontal i material a la ideologia –el món que vivim no ens agrada i el volem transformar- foradar els murs invisibles dels possibles.

Richard Sennett explicava com els joves, abans d’entrar en l’etapa adolescent, es troben front un món on se’ls hi multipliquen les possibilitats de ser. En certa mesura això ens ajuda a comprendre la seva actitud de recel envers les normatives que ells consideren –no saben per què ni com- arbitràries i que especialment li aplaquen la seva expressivitat i imaginació.

  1. Deslliurar-se de la ideologia

La forma clàssica de la ideologia segons la fórmula de Marx «no saben el que fan, malgrat això ho fan», és transmutada en la seva forma cínica que tan bé representa Alex «sé molt bé el que faig, malgrat això ho faig».

És totalment cert que les condicions materials determinen objectivament la vida dels joves de totes les grans ciutats i en gran mesura això resulta una explicació satisfactòria dels esclats de «violència gratuïta» dels joves. Ara bé, també sabem que sempre tenen un petit marge de llibertat per subjectivar aquestes condicions objectives. Aquesta seria la manera segons la qual, la pràctica de la imaginació radical podria permetre construir el seu propi món. Davant d’això els governs implementen mesures repressives que creixen paral·lelament a la proliferació de notícies de «joves violents» (protagonistes de bandes criminals, abusos de joves contra gent gran o altres joves, violacions en grup, onades de furts, baralles col·lectives als centres comercials, swaggers o chulitos…)…tot això es assumible excepte una cosa, un horrible pecat, emportar-se coses dels centres comercials sense pagar-les. Què vol dir això, que fins i tot en la forma més vehement d’acció més o menys col·lectiva, els joves que s’amunteguen als centres comercials, fins i tot per trencar-los o robar les coses que emmagatzemen dintre, expressen una autèntica sumbissió a la ideologia dominant. Aquestes contestacions funcionen en realitat com a reforçament d’aquest univers de sentit que és el consumisme. Sense tenir forma de donar resposta allò que la ideologia exigeix d’ells (exposició permanent, visibilitat, reconeixement, capacitat de consum) reaccionen prenent-lo violentament.

Això succeeix com a resultat d’una constel·lació social i ideològica on els grans eixos de la ideologia oficia, justícia, igualtat, etc…es desintegra, l’única ideologia que funciona és el consumisme pur i això s’acaba aconseguint mitjançant contestació més o menys desorganitzada, una protesta o fins i tot una revolta. Cada gest violent no deixa doncs de ser un signe que hi ha alguna cosa que no es pot posar en paraules. Fins i tot la violència més brutal no deixa de ser una representació d’una mena de punt mort simbòlic.

  1. La pràctica de la violència divina

Primer de tot cal tenir present perquè s’estableix de manera impensada, dòxica la relació entre violència i joves.

[L]a edad como condición natural se convirtió, desde principios del siglo XX, en un argumento explicativo de las explosiones cíclicas de violencia que sacuden las sociedades modernas, tanto las justificables en términos de conflictos militares, revoluciones y luchas políticas, como las que no tienen explicación aparente y se las expulsa al limbo de la denominada «violencia gratuita o sin sentido» (Feixa & Ferrándiz, 1999, p. 210)⁠

Ara bé, a aquesta naturalització de la violència juvenil és possible, des de la sociologia, repolitizar-la i entendre-la en les lluites pel poder i per la creació de sentit. Cal entendre que els joves que practiquen la violència ho poden fer per motivacions polítiques conscients i explícites o inconscients i implícites però sempre ho fan per motivacions expressives. Paradoxalment volen assolir l’edat adulta quan se’ls hi reconeix la possibilitat de defensar-se ells sols, de posar el seu cos enfront del que consideren una agressió però abans de tot, una voluntat de bloquejar la seva identitat, la seva voluntat de ser a la seva manera.

Precisament als joves se’ls hi atribueix una característica política de la identitat, a saber, una afirmació d’identitats juvenils en construcció i temptades per aquesta imaginació radical i al mateix temps, com oposició a identitats adultes que consideren en descomposició.

No és gratuït que algunes d’aquestes violències tingui com escenari espais intersticials entre els barris obrers i els centres comercials. El cas paradigmàtic per nosaltres el podem trobar al CC. La Maquinista que intenta posar un filtre a la penetració dels joves swaggers al seu recinte. Segons el guardes de seguretat perquè allà es citen per barallar-se un lloc on poden expressar la seva inclinació a la violència, és a dir, la seva voluntat d’esdevenir mascles adults.

El furor juvenil dels esclats de violència s’ha volgut situar al costat de rituals pre moderns com les saturnalies romanes o els rituals de pubertat kwakiutl com intents de superació del caos que totes les societats han hagut d’afrontar.

Mediante el rito, el furor y el impulso destructivo eran estimulados a explotar, pero al mismo tiempo recibían un esquema mítico y ceremonial que los transformaba en símbolos de la adquisición de nuevos roles sociales en el marco de una renovación total de la comunidad. El problema del mundo moderno es que no prescribe ritos equivalentes, por ello los jóvenes inventan nuevos ritos y símbolos capaces de llenar este vacío y de orientarles en la construcción de una identidad social (Feixa & Ferrándiz, 1999, p. 215)⁠.

Les violències entre joves, tot i que magnificades generalment pels mitjans de comunicació, acostumen a viures més com a rituals d’expressivitat i per tant com a simulacions periòdiques que com veritables enfrontament violents. Així des de la tradició de l’escola de Birmingham «Los estilos juveniles son considerados como intentos simbólicos elaborados por los jóvenes para abordar las contradicciones no resueltas en la cultura parental así como formas de «resistencia ritual» frente a los sistemas de control cultural impuestos por los grupos en el poder (ibídem).

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Acaso escribe otra cosa el etnólogo que confesiones?

“Cuando  se quiere estudiar a los hombres, hay que mirar cerca de uno pero para estudiar al hombre hay que mirar a los lejos, hay que empezar por observar las diferencias para descubrir las propiedades” un trabajo que es el propio del moralista y del historiador. 

Toda etnologia es, ante todo una autobiografia. O acaso escribe otra cosa el etnologo que confesiones? 

Para Rousseau el conocimiento del hombre tiene como fin para el  etnólogo, aceptarse en los otros. Y para ello es primero preciso rechazarse en sí

Si en la sociedad se ha producido un triple tránsito: 

  • de la naturaleza a la cultura 
  • del sentimiento al conocimiento 
  • de la animalidad a la humanidad 

Esto solo pude haberse producido si atribuimos al hombre en cualquiera de sus etapas, una facultad única que lo empuja a franquear estos tres obstáculos, que sea la vez natural i cultural, afectiva y racional, animal y humana. Y que a condición de tornarse consciente de un plano al otro plano. 

Esta facultad Rousseau no cesó de repetirlo eS LA PIEDAD QUE EMANA DE LA IDENTIFICACIÓN CON EL OTRO  que no es nada más un pariente, un prójimo, un compatriota, sino un hombre cualquiera . 

“Se empezó por cortar al hombre de la naturaleza y por constituirlo en reino soberano, se creyó así borrar su carácter más irrecusable, a saber, que es ante todo un ser vivo. Y, manifestando ceguera hacia esta propiedad común, se ha dejado campo libre a todos los abusos”. 

La originalidad de la etnología reside precisamente en el hecho que siendo, como es, por hipótesis una ciencia humana, no puede permitirse aislarse de las ciencias naturales y sociales. 

separar radicalmente la humanidad de la animalidad […] aparta a los hombres de otros hombres

Animarse mediante la curiosidad intelectual o la inquietud moral. La antropología al igual que las CCNN puede descubrir las relaciones constantes existentes entre los fenómenos puede descubrir las relaciones constantes existentes entre los fenómenos. 

Ni si quiera Tylor o Morgan admiten que la humanidad se transforma exclusivamente por la acumulación de variaciones y selección natural. Existen fenómenos de otro tipo que registra la etnologia: transmisión de técnicas, difusión de inventos, fusión de creencias, costumbre alteradas a resultas de las migraciones, las guerras, las influencias, modas e imitaciones. 

La etnología, desde finales del s. XIX, se constituye a base de caracteres híbridos y equívocos, que hacen confluir en ella las aspiraciones de  

  • la ciencia 
  • la filosofía  
  • y la historia 

“La etnología, si permanece fiel a todas sus tradiciones, contribuirá posiblemente a mostrar el camino que conduce a un humanismo concreto, fundado sobre la práctica científica cotidiana y a la que la reflexión moral permanecerá aliada irremisiblemente.” 

Lévi- Strauss, JJ Rousseau, Fundador de las CCHH

Anotació | Posted on by | Deixa un comentari

Non è un quartiere per ricchi.

Ara sí, a la vostra llibreria italiana preferida …acaba de sortir l’edició italiana del “Matar al Chino”. El títol ha estat aquest Non è un quartiere per ricchi. Comme el Raval di Barcellona ha fronteggiato la especulazione e afrontato l’espulsione de il suoi habitanti. Una storia esemplare. L’ha editat Red Star Press a Roma en una col·lecció que acaben d’estrenar anomenda precissament “Barrio Chino”

Més informació aquí

Il Raval, già noto per aver incluso nei suoi confini meridionali la storica Chinatown di Barcellona, non è soltanto uno dei quartieri-simbolo della metropoli catalana ma, in una dimensione globale, rappresenta un vero e proprio laboratorio di “igiene sociale”. Si tratta, a ben vedere, di un luogo capace di rappresentare i peggiori incubi delle classi dirigenti e, di conseguenza, anche tutte le politiche che, nel corso di un secolo, le stesse classi dirigenti hanno scelto di portare avanti per superare una situazione di volta in volta definita come “pericolosa”, “amorale” e “degradata”. A causa del sovraffollamento, della povertà e di attività economiche stigmatizzate come la prostituzione, in effetti, il Raval si è sempre configurato come spazio altro rispetto ai canoni morali della buona borghesia di Barcellona anche grazie alla conflittualità politica e sociale che ha sempre animato il quartiere, contribuendo a renderlo oggetto di una permanente condanna sociale nonché territorio perennemente esposto alle mire speculative del capitale finanziario. Questa attitudine si è manifestata nella contemporaneità con rinnovata virulenza, salutando l’epoca di una vera e propria colonizzazione urbana del Raval dove, per facilitare lo sfruttamento, è stato necessario espellere una popolazione evidentemente incompatibile con le caratteristiche del quartiere-vetrina pensato da palazzinari avidi e urbanisti compiacenti. Eppure, come spiega bene Miquel Fernandez, il Raval non è un quartiere per ricchi. E così chi credeva di poter fare soldi facili sulla pelle degli storici abitanti del quartiere ha dovuto fare i conti con strategia di resistenza tanto efficaci quanto inaspettate.

Publicat dins de ComentarisMataralChino | Deixa un comentari