Non è un quartiere per ricchi.

Ara sí, a la vostra llibreria italiana preferida …acaba de sortir l’edició italiana del “Matar al Chino”. El títol ha estat aquest Non è un quartiere per ricchi. Comme el Raval di Barcellona ha fronteggiato la especulazione e afrontato l’espulsione de il suoi habitanti. Una storia esemplare. L’ha editat Red Star Press a Roma en una col·lecció que acaben d’estrenar anomenda precissament “Barrio Chino”

Més informació aquí

Il Raval, già noto per aver incluso nei suoi confini meridionali la storica Chinatown di Barcellona, non è soltanto uno dei quartieri-simbolo della metropoli catalana ma, in una dimensione globale, rappresenta un vero e proprio laboratorio di “igiene sociale”. Si tratta, a ben vedere, di un luogo capace di rappresentare i peggiori incubi delle classi dirigenti e, di conseguenza, anche tutte le politiche che, nel corso di un secolo, le stesse classi dirigenti hanno scelto di portare avanti per superare una situazione di volta in volta definita come “pericolosa”, “amorale” e “degradata”. A causa del sovraffollamento, della povertà e di attività economiche stigmatizzate come la prostituzione, in effetti, il Raval si è sempre configurato come spazio altro rispetto ai canoni morali della buona borghesia di Barcellona anche grazie alla conflittualità politica e sociale che ha sempre animato il quartiere, contribuendo a renderlo oggetto di una permanente condanna sociale nonché territorio perennemente esposto alle mire speculative del capitale finanziario. Questa attitudine si è manifestata nella contemporaneità con rinnovata virulenza, salutando l’epoca di una vera e propria colonizzazione urbana del Raval dove, per facilitare lo sfruttamento, è stato necessario espellere una popolazione evidentemente incompatibile con le caratteristiche del quartiere-vetrina pensato da palazzinari avidi e urbanisti compiacenti. Eppure, come spiega bene Miquel Fernandez, il Raval non è un quartiere per ricchi. E così chi credeva di poter fare soldi facili sulla pelle degli storici abitanti del quartiere ha dovuto fare i conti con strategia di resistenza tanto efficaci quanto inaspettate.

Anuncis
Publicat dins de ComentarisMataralChino | Deixa un comentari

Fer justa la força. A propòsit de l’amoralitat de certes racionalitats. Lliçó inaugural per a les II Converses de Pensament Crític a les Terres de l’Ebre. Justícia i Poder

Com molt bé assenyalà un dels organitzadors de les Converses, Lluís Montull, membre de Cercle de pensament crític de les Terres de l’Ebre, per millorar la nostra posició davant del feixisme ens cal pensar i pensar críticament, pensar a la contra. Això és el que vam intentar fer aquest dissabte passat a Amposta. La jornada va ser molt rica, va desassossegar prou i va ser bona per pensar. A continuació un extracte de la lliçó inagural

Proposo aquest matí abordar la relació entre justícia i política tirant del fil d’un famós aforisme de Blasie Pascal que és part del títol d’aquesta lliçó: «no podent fer forta la justícia, hem fet justa la força». I sí la política és la guerra per altres mitjans, invertint la famosa màxima anunciada per Claussevitz, ja tenim una idea més precisa de la relació entre justícia i política que vull desenvolupar. La política contemporània democràtica pretén imposar una vaporosa voluntat general al conjunt social. Aquesta diríem, voluntat general, té uns límits molts clars que són els establerts pels diversos processos de normalització. Aquesta normalització no prové de cap anàlisi moral o religiós, ni tan sols politològic o sociològic ni molt menys filosòfic. La normalització, amarada d’una lectura matussera de l’evolucionisme darwinià, situa la llei del més fort, novament al centre de la política. En aquest cas, normalitzar vol dir establir – mitjançant la mesura estadística, la norma i la moda i tot, de manera neutra i acrítica- uns comportaments saludables pel conjunt societal. L’establiment de la norma, permetrà considerar anormal tota aquella població que per un motiu o per altre, no poden/volen adequar-se a aquesta manera saludable, eficient i natural de viure. Així, els altres i els pobres –que acostumen a ser els mateixos- seran «científicament» considerats una amenaça contra la qual, s’ha de fer alguna cosa: identificar-los, tancar-los, expulsar-los o matar-los –físicament o políticament.

Així, encara m’apropo més a introduir el que vull explicar aquest matí en aquest auditori. Vull parlar sobre com i d’acord amb quines racionalitats s’ha fet justa la força….-

  1. de la policia,
  2. de les pràctiques extractives contra les ciutats
  3. i de l’aixecament de murs literalment mortals

El que jo fa anys que em pregunto és com es manté l’ordre social. Un ordre que, no cal ser cap filòsof especialment crític, per assumir que és profundament injust i desigual. Com és possible que tot continuï funcionant quan la humiliació i els abusos de qui s’arroguen el poder davant d’aquelles que se’ls intenta expropiar aquest poder, són a l’ordre del dia? No cal parlar –que també ho podem fer- a escala global, les enormes i creixents desigualtats nord-sud. A nivell simplement d’una ciutat com Barcelona és efectivament un misteri que no es produeixin més explosions de desordre, més assalts i en general més violència, diríem, intersubjectiva.

L’ordre social fordista, –aquell establert durant l’anomenada època daurada de la socialdemocràcia europea, en l’àmbit mundial i que va durar el que va des del final de la IIª WW fins a l’arribada al poder de Tatcher al Regne Unit i Reagan als EEUU, mitjançant una teràpia de xoc tal com interpreta, crec que encertadament, Naomi Klein- es mantenia gràcies a la redistribució.

Però no cal enganyar-se, per un gruix important de la població es mantenia l’ordre sobre la base de la violència institucional. De fet, sempre ha estat present l’ús de la violència i segurament no podrem conèixer ara per ara una societat com la que somniava l’home ridícul de Dostoyevsky, aquell món on les persones “desconeixien les baralles i la gelosia i ni tan sols comprenien el que això significava”. La violència està sempre present, en forma objectiva (simbòlica i sistèmica) i en forma intersubjectiva. Podem aspirar això sí, a reduir la seva preeminència, a viure en societats menys violentes, però poc més, la violència, el conflicte, és intrínsec a la vida social. De fet, i potser de manera paradoxal, la violència és la màxima expressió del vincle social. El contrari del vincle no és la violència, si no la indiferència deia Simmel.

Doncs bé, aquesta és una de les premisses del que vull explicar. La violència ens recordava Walter Benjamin- només es pot entendre en l’ordre dels mitjans. És a dir, la violència no és cap fi en si mateix, és sempre un mitjà al servei d’un objectiu. En termes genèrics, podríem dir que la violència sempre s’empra per assolir un bé. Nietzsche en la seva recerca moral sobre mal adverteix que aquest és el contrari de la coerció, la qual en principi s’exerceix amb vistes a un bé. Per això ell  és considerat –entre d’altres per George Bataille- com el filòsof del mal o dit d’un altra manera, el filòsof de l’odi al bé. Per ell, l’odi al bé és constitutiu de la cerca de la llibertat.

I és així com arribo a fer-me la pregunta, el que m’interessa és analitzar com es construeix, entre tots els mons possibles, un de sol que s’imposa magnànim sobre infinits mons possibles. Que s’estén com una taca d’oli sobre i dintre de cada un de nosaltres i ens ve a dir, que aquesta és la naturalesa de les coses, que això és el normal i que si no ho subscrius, lamentablement, tindrà molts números per esdevenir anormal, amenaça, insurrecte, rebel contra el qual, la força de la raó-democràtica-instrumental, es desfermarà amb la força d’un huracà.

Publicat dins de Cultures de control, Identitats, Teoria, Urbanisme com ideología | Deixa un comentari

Le Corbusier, the first Big Gentrificator!

Es repeteix que l’especulació sobre els bens inmobles neix durant la crisi del petroli dels anys del 70 segle XX…però ja sabem que fins i tot Cerdà va treure profit personal i pecuniari de la construcció de l’Eixample i l’obertura en canal del que ara anomenem Ciutat Vella. Le Corbusier també coneixia les virtuts pel seus enriquiment personal de destruir els barris populars i cèntrics i convertir-los en centres de negocis i de residència per les classes dirigents.

Le Corbusier va ser doncs el descobridor del guany amagat en el diferencial de renda i la seva original ànima salvatge: la gentrificació. Ell va “modernitzar” l’idea immoral i irracional, pròpia de l’antic règim, d’expulsar i disseminar als descapitalitzats i destruir les seves formes de vida i els seus espais socials per enriquir-se. I a això hem acordat en anomenar progrés i civilització.

L’any  1924 publica Urbanisme  on proposa el següent:

Clasifiquemos; tres clases de población: los que habitan la ciudad los que tiene el poder, [los dirigentes]; los trabajadores cuya vida se desarrolla por mitades en el centro y en las ciudades- jardín [los
auxiliares, hasta los más modestos, cuya presencia es necesaria a hora fija en el centro de la ciudad, pero cuyo limitado destino tiende simplemente a la organización familiar] y las masas obreras que distribuyen su jornada entre las fábricas de los suburbios y las ciudades jardín. Admitamos, pues, medio millón de habitantes urbanos (en el cinturón del centro) y dos millones y medio en las ciudades jardín (Le Corbusier, 1962 p.101)

[…]Pienso, pues, con toda frialdad, que hay que llegar a la idea de demoler el centro de las grandes ciudades y reconstruirlo, y hay que suprimir el cinturón piojoso de los arrabales, trasladar éstos más lejos y, en su lugar construir poco a poco una zona de protección libre que, en su día, dará una libertad perfecta de movimientos y permitirá constituir a bajo precio un capital cuyo valor se duplicará y hasta se centuplicará ( p.59)

Le Corbusier. (1924) Urbanisme, París, Edidions Crés; Versión castellana (1962). La ciudad del futuro. Buenos Aires: Ediciones Infinito

Publicat dins de Urbanisme com ideología | Deixa un comentari

Protegit: Sense permís per rescatar

El contingut està protegit amb contrasenya. Per veure’l, introduïu la contrasenya a continuació:

Publicat dins de Uncategorized

En el lado abyecto del basurero

Desde que conocí la ciudad, la zona comprendida entre la PlaZa Real y el Paseo de Colón, a este lado de las Ramblas, tenía un regusto a caldo gallego, miseria y mariconeo ciudadano, mientras que, al otro lado de las Ramblas, entrando por Arco del Teatro, la calle San Pablo o la Calle Hospital, hasta el Paralelo, un tufo a puterío, enemas, maCarraS, delincuentes, marineros, travestis, maricones genetianos y absenta daba a las callejuelas y bares una sordidez espesa y turbulenta.

En el lado noble del basurero estaban los bares de maricones de la ciudad….[…] pero nada que ver con la venta al por mayor de putas en las calles del Raval

Nazario La vida cotidiana del dibujante underground pàg. 42-3-43

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari