Les transformacions urbanístiques al Districte de Ciutat Vella de Barcelona han estat implementades en la darrera fase per noves i millorades estratègies de fiscalització de l’espai urbà. Es tracta d’una nova ordenança municipal que té l’objectiu explícit “fomentar i garantir la convivència a la ciutat de Barcelona” i que és coneguda com l’ordenança cívica. El pressupost de l’Ordenança és que l’espai públic, idealment desconflictivitzat, ha estat alterat per l’augment de conductes incíviques que posin en perill la convivència”. Aquest augment es deu, segons els redactors de la normativa a dues qüestions: el fenomen derivat del creixement de la mobilitat geogràfica i la globalització econòmica que tendeix a barrejar poblacions procedents de cultures diverses” (eufemisme políticament correcte per parlar dels “problemes de la immigració). La segona qüestió que explicaria aquest augment de “conductes incíviques”
no vindria de fora sinó que tindria a veure amb la gent del lloc. S’hauria
produït una pèrdua de normes culturals pròpies, i que deriva, per tant,
en una situación d’anomia, de falta de sentit, en la que els individus no
saben com han d’orientar la seva conducta en no estar socialment ben
delimitada (Ajuntament de BCN, 2005: 7).
El 2006 es va publicar el llibre Civisme per la convivència (Subirats, Coord., 2006) que era la recopilació d’unes jornades organitzades per l’Ajuntament de Barcelona que reunia els experts (urbanistes, politòlegs, sociòlegs, arquitectes i filòsofs) de la ciutat per parlar d’espai públic i civisme. La coordinadora de les jornades i del llibre, Marina Subirats, advertia al seu preàmbul “que l’espai públic és un bé disputat i que s’ha de garantir el dret que tothom el pugui gaudir. La densitat i la diversitat de la població sembla posar en perill el gaudi d’aquest”. També assenyalava que han aparegut noves formes d’apropiació d’aquest espai que no s’ajusten a unes normes de “bon comportament” que permetrien allò que, la lectura habermarsiana del ciutadà havia destinat per a l’espai públic: un espai de conversa, dialògic i de comunicació entre iguals preocupats pel bé comú.
Es tractaria aleshores del que, per exemple Silveira, anomena “el foment de la convivència a través de la repressió de l’espai públic (2006). Des d’aquest punt de vista, la normativa fa aparèixer una nova figura que amenaça l’ordre social a la ciutat. Aquesta figura és l’incívic i que, a grans trets, queda definit com tota aquella persona que, d’una manera o altra, viu al carrer. Tal com recull l’ordenança es consideren comportaments incívics i contraris a la convivència tota acció a l’espai públic no prescrita pel consistori que consisteixi a: vendre o comprar objectes, vendre o comprar sexe, fer música o altres espectacles, patinar, dormir, rentar-se, anar visiblement (sic!) indocumentat, beure alcohol, repartir octavetes o enganxar cartells, pintar o dibuixar les parets. Aquests comportaments poden estar sancionats administrativament amb multes que poden anar dels 50 euros fins als 3000. Al seu moment, la presentació de la normativa va provocar una sèrie de protestes i mobilitzacions que denunciaven l’excessiva regulació, la penalització dels problemes socials (com la mendicitat, o el treball sexual al carrer) o la neutralització d’actes definits com a molestos per la mateixa ordenança (com jugar a pilota al carrer, patinar o fer música). Es van crear dues agrupacions: “Víctimes del Civisme” i “El carrer és de tothom”. Aquestes protestes van donar lloc a una sèrie de xerrades, reunions dels col·lectius afectats per la normativa, manifestacions com la que es va celebrar el 17 de desembre de 2005 i que va acabar amb fortes càrregues policials i un recurs d’inconstitucionalitat —desestimat- presentat per un conjunt d’entitats de la ciutat encapçalat per la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona i l’Observatori del sistema penal i els drets humans. Al seu moment es va assenyalar que l’ordenança s’inspirava en les doctrines de
“Zero Tolerance” implantades a Nova York el novembre de 1996 que alhora han inspirat les pràctiques impulsades a Londres sota l’epígraf de “Law & Order”. La doctrina “Zero Tolerance” parteix
del supòsit que el desordre social té unes causes molt concretes i que eliminar el desordre comportarà eliminar la delinqüència. Simplificant molt, aquesta doctrina pressuposa que per combatre la delinqüència cal combatre feroçment qualsevol mena de comportament considerat per les autoritats policials, “desordenat”. (Guillen, 2009)
El “civisme” així entès, s’ha generalitzat aparentment entre les “masses normalitzades”, transformant la premissa institucional de “civisme per la convivència” a la de “civisme contra la convivència”. Actualment, la varietat d’actes “desordenats” són denunciats com a “incívics”, i no exclusivament per la policia. S’ha engrandit el consens sobre quines coses no es poden permetre a l’espai públic. Aquest consens, ha multiplicat el malestar pel fet que ara, tots els desgavells i incomprensions de la vida urbana, té una etiqueta quasi punitiva i de poder. En aquest sentit, aquestes majories normalitzades col·laboren entusiàsticament en la consecució d’un ordre burgès i es permeten denunciar, també tota mena d’accions, fins i tot de subsistència, que es produeixin davant de la seva vista.
Cal no oblidar que el dit “civisme” —que enarboren insistentment els nous veïns- es contempla aquí en tant que nova pràctica de control, i en aquest sentit cal recordar que es conceptualitza des d’un discurs ancorat a la tradició colonialista (De Gaudemar, 1981). De manera similar reflexiona Mike Davis:
El derecho esta era colonial se usa con frecuencia para justificar las expulsiones de antiguos vecinos […] Verdaderamente, guerra es aquí una metáfora adecuada. El ritmo acelerado de los desahucios y las “limpiezas” urbanas por todo el mundo es la última etapa alcanzada por el inveterado conflicto entre ricos y pobres por el “derecho a la ciudad”. Pero como advierte el rojo fogonazo que se ve en el horizonte de París, los barrios miseria vuelven a la lucha (2005, p. 3).
Aquesta nova forma de gestió de la pobresa ha d’anar acompanyada d’una cobertura bondadosa (la retòrica de la caritat) i patriòtica (la del civisme com a patriotisme) que amagui la violència que s’aplica contra capes cada cop més àmplies de la població.
Intensificant vides nervioses 