Non è un quartiere per ricchi.

Està a punt de sortir a la llum l’edició italiana del “Matar al Chino”. El titol ha estat aquest Non è un quartiere per ricchi. Comme el Raval di Barcellona ha fronteggiato la especulazione e afrontato l’espulsione de il suoi habitanti. Una storia esemplare. L’ha editat Red Star Press a Roma en una col·lecció que acaben d’estrenar anomenda precissament “Barrio Chino”

Il Raval, già noto per aver incluso nei suoi confini meridionali la storica Chinatown di Barcellona, non è soltanto uno dei quartieri-simbolo della metropoli catalana ma, in una dimensione globale, rappresenta un vero e proprio laboratorio di “igiene sociale”. Si tratta, a ben vedere, di un luogo capace di rappresentare i peggiori incubi delle classi dirigenti e, di conseguenza, anche tutte le politiche che, nel corso di un secolo, le stesse classi dirigenti hanno scelto di portare avanti per superare una situazione di volta in volta definita come “pericolosa”, “amorale” e “degradata”. A causa del sovraffollamento, della povertà e di attività economiche stigmatizzate come la prostituzione, in effetti, il Raval si è sempre configurato come spazio altro rispetto ai canoni morali della buona borghesia di Barcellona anche grazie alla conflittualità politica e sociale che ha sempre animato il quartiere, contribuendo a renderlo oggetto di una permanente condanna sociale nonché territorio perennemente esposto alle mire speculative del capitale finanziario. Questa attitudine si è manifestata nella contemporaneità con rinnovata virulenza, salutando l’epoca di una vera e propria colonizzazione urbana del Raval dove, per facilitare lo sfruttamento, è stato necessario espellere una popolazione evidentemente incompatibile con le caratteristiche del quartiere-vetrina pensato da palazzinari avidi e urbanisti compiacenti. Eppure, come spiega bene Miquel Fernandez, il Raval non è un quartiere per ricchi. E così chi credeva di poter fare soldi facili sulla pelle degli storici abitanti del quartiere ha dovuto fare i conti con strategia di resistenza tanto efficaci quanto inaspettate.

Anuncis
Publicat dins de ComentarisMataralChino | Deixa un comentari

Le Corbusier, the first Big Gentrificator!

Es repeteix que l’especulació sobre els bens inmobles neix durant la crisi del petroli dels anys del 70 segle XX…però ja sabem que fins i tot Cerdà va treure profit personal i pecuniari de la construcció de l’Eixample i l’obertura en canal del que ara anomenem Ciutat Vella. Le Corbusier també coneixia les virtuts pel seus enriquiment personal de destruir els barris populars i cèntrics i convertir-los en centres de negocis i de residència per les classes dirigents.

Le Corbusier va ser doncs el descobridor del guany amagat en el diferencial de renda i la seva original ànima salvatge: la gentrificació. Ell va “modernitzar” l’idea immoral i irracional, pròpia de l’antic règim, d’expulsar i disseminar als descapitalitzats i destruir les seves formes de vida i els seus espais socials per enriquir-se. I a això hem acordat en anomenar progrés i civilització.

L’any  1924 publica Urbanisme  on proposa el següent:

Clasifiquemos; tres clases de población: los que habitan la ciudad los que tiene el poder, [los dirigentes]; los trabajadores cuya vida se desarrolla por mitades en el centro y en las ciudades- jardín [los
auxiliares, hasta los más modestos, cuya presencia es necesaria a hora fija en el centro de la ciudad, pero cuyo limitado destino tiende simplemente a la organización familiar] y las masas obreras que distribuyen su jornada entre las fábricas de los suburbios y las ciudades jardín. Admitamos, pues, medio millón de habitantes urbanos (en el cinturón del centro) y dos millones y medio en las ciudades jardín (Le Corbusier, 1962 p.101)

[…]Pienso, pues, con toda frialdad, que hay que llegar a la idea de demoler el centro de las grandes ciudades y reconstruirlo, y hay que suprimir el cinturón piojoso de los arrabales, trasladar éstos más lejos y, en su lugar construir poco a poco una zona de protección libre que, en su día, dará una libertad perfecta de movimientos y permitirá constituir a bajo precio un capital cuyo valor se duplicará y hasta se centuplicará ( p.59)

Le Corbusier. (1924) Urbanisme, París, Edidions Crés; Versión castellana (1962). La ciudad del futuro. Buenos Aires: Ediciones Infinito

Publicat dins de Urbanisme com ideología | Deixa un comentari

Barcelona: ciutat segura o insegura?

La inseguretat és la principal preocupació d’1 de cada 5 barcelonins, segons l’últim baròmetre de l’Ajuntament. Al #fetsOfakes ho analitzem amb experts i mossos d’esquadra
Pilar Garcia / Marc Jurado  Actualitzat 
La inseguretat és la principal preocupació dels barcelonins. Segons l’últim baròmetre de l’Ajuntament de Barcelona, del desembre del 2018, el 21% dels ciutadans la situen com a primer problema, seguit de l’habitatge en segon lloc i l’encaix de Catalunya a Espanya com a tercera preocupació. Això no passava des del 2009. Què justifica aquesta percepció? Hi ha més delictes? Se’n parla més? Els furts generen inseguretat?

Què diuen els polítics?

La inseguretat ha pujat 15 punts -del 6% al 21%- als últims sis mesos i és una qüestió que els polítics inclouen inevitablement en el seu discurs. Aquest diumenge sense anar més lluny, ha estat un dels punts importants del debat al programa “Salvados”, entre l’alcaldessa Ada Colau i el candidat Manuel Valls. Colau relaciona que la seguretat lideri el rànquing de preocupacions amb una manca d’efectius de Mossos d’Esquadra i amb una qüestió merament judicial:

Barcelona és una ciutat, en termes generals, segura. Quan es va fer el baròmetre de l’Ajuntament era el moment de la crisi dels narcopisos, on s’ha actuat amb una força enorme i crec que és un problema que està més controlat. Però tenim problemes específics de seguretat, com qualsevol ciutat gran, amb els furts i els robatoris. Entren a un jutjat per furt, paguen i marxen.

Manuel Valls, d’altra banda, assegura que a Barcelona hi ha “caos” i “droga”. Fa uns dies, ja remarcava la inseguretat en una entrevista a “El suplement” de Catalunya Ràdio:

La inseguretat sempre ataca la gent més fràgil, és la primera preocupació dels barcelonins en el baròmetre municipal. La gent en parla molt, a tots els barris: els robatoris, la violència, l’ocupació també de l’espai públic.

Què diuen les dades?

Hem parlat amb Mossos d’Esquadra i aquestes són les xifres que ens han traslladat de l’any 2018 i la comparativa amb el 2017.

 

  • Més de 220.000 delictes, gairebé un 18% més que el 2017. Això significa 25 delictes cada hora.
  • El 64% del total de delictes són furts. Cada any se’n produeixen 131.000. O dit d’una altra manera, hi ha 1 furt cada 4 minuts. Aquest tipus de delictes van créixer un 16% respecte al 2017, quan es van denunciar 112.000 furts. L’any 2016 eren 103.000.
  • De robatoris amb força al domicili se’n van denunciar 6.300. I de robatoris amb violència i/o intimidació a l’espai públic, 7.200. En conjunt els robatoris amb força representen el 6% del total de delictes denunciats.
  • L’any passat es van denunciar 253 agressions sexuals, això vol dir 5 a la setmana. I d’abusos sexuals, 416, una xifra que es pot traduir en 8 a la setmana. En aquest sentit també hi ha hagut un augment de les denúncies. Al 2017 es van denunciar 212 agressions, per tant hi ha hagut un increment del 19%. I d’abusos sexuals n’hi va haver 327, i per tant han crescut un 29%.
  • Els districtes amb més denúncies són l’Eixample, amb 56.000, i Ciutat Vella, amb 54.000. Concentren, doncs, la meitat dels delictes que es cometen a tot Barcelona. Són també les zones de la ciutat amb més turistes.

Què diuen els experts?

Josep Maria Tamarit, director del grau de Criminologia de la UOC, posa l’accent en els delictes que són més visibles dins de l’espai públic i poden produir-se en un context de sorpresa quan la persona és al carrer.

El sentiment de seguretat i el que es trasllada normalment més als debats públics sobre el problema de la delinqüència i la seguretat fa referència al que es produeix a l’espai públic.

Per Miquel Fernández, antropòleg, s’ha concentrat tota la definició d’inseguretat en una qüestió molt lligada a la criminalitat de carrer, en la petita delinqüència: “Poques vegades es parla que la corrupció provoca inseguretat, molt poques vegades es parla que l’especulació provoca inseguretat. Evadir impostos provoca inseguretat, està provocant sensacions, diríem, d’impunitat.”

Segons Santiago Redondo, professor de Psicologia i criminòleg, una cosa és la realitat i l’altra la percepció de la realitat:

Tenim una percepció pessimista, tenim més por que la realitat delictiva. Barcelona és una ciutat segura, les ciutats espanyoles en general ho són. Les taxes de delinqüència a Espanya són de les més baixes del món.

No podem valorar si la percepció d’inseguretat és un fet o un “fake”. Que cadascú tregui la seva pròpia conclusió.

Aquí pots consultar tots els #fetsOfakes que hem fet fins ara

 

Origen: Barcelona: ciutat segura o insegura?

Publicat dins de Cultures de control | Deixa un comentari

“La destrucció del Raval no l’ha fet la dreta, sinó una cultura progressista que deixa a la cuneta la població vulnerable”

Plaça Terenci Moix, on actualment s'emplaça el CAP Raval Nord | Sandra Vicente

Espai. Llum. Seguretat. Higiene. Aquestes són les motivacions que van propiciar la renovació urbanística que va transformar el Xino, barri marginal i conflictiu, en el que avui coneixem com a Raval. D’un gueto a un barri copsat per la Marca Barcelona, que ha fet de la pobresa, la cultura alternativa i la marginalitat una atracció exòtica. Un tour de la ciutat inconformista, rebel i fins a cert punt contestatària, però que ja ha entrat dins els circuits de la mercantilització dels espais públics. I dels serveis bàsics.

La mateixa cerca d’espai, seguretat i higiene és la que ara protagonitza el CAP del Raval, situat en un edifici històric a la plaça Terenci Moix que no compta amb suficients equipaments per a atendre a un dels barris amb la densitat de població més alta d’Europa. El CAP necessita una ampliació i -des de fa uns mesos- l’Ajuntament i el CatSalut tenen la vista posada en l’antic convent de La Misericòrdia. Però l’espai també és el capritx del MACBA.

El Museu d’Art Contemporani de Barcelona, un espai mastodòntic que s’ha fet amb l’espai -i la nomenclatura- de la Plaça dels Àngels, és un dels edificis que van ser usats per a la renovació del Raval en el marc del Pla del Liceu als 90. Llavors no es parlava de gentrificació, sinó de regeneració. I això es va plantejar introduint equipaments culturals per tal que els veïns de Barcelona poguessin gaudir del barri -com si els habitants del Raval no fossin de Barcelona. I és que eren veïns considerats problemàtics, “per una història mitificada o no, vistos com a insurrectes des del punt de vista polític i delinqüencial. Contestataris del poder, al cap i a la fi”.

Així parla Miquel Fernández, antropòleg, professor a la UAB i autor del llibre ‘Matar al Chino’, un estudi exhaustiu sobre la transformació d’un dels barris més icònics de Barcelona. I el que és encara més important, “sobre qui paga el preu d’aquests canvis”. El Raval era dels barris amb les condicions de vida més dures. Fins avui: “és molt xocant veure com un dels barris amb la renta per càpita més baixa sigui el que té el preu del lloguer més alt”. Una situació que Fernández defineix com a “idiosincràtica del Raval”.

Origen: “La destrucció del Raval no l’ha fet la dreta, sinó una cultura progressista que deixa a la cuneta la població vulnerable”

Publicat dins de Matar al Chino | Deixa un comentari

Cuidem-nos: per una cultura de la salut pública al Raval

Una pancarta resta permanentment desplegada per exigir un CAP Raval Nord digne al barri / Sandra Vicente

La meva recerca d’antropologia històrica em va permetre veure que el Raval, des de la seva fundació, tot i estar físicament molt a prop -actualment- del centre de poder, sempre s’ha considerat un espai al marge. Una mena d’abocador de problemes socials, refugi de fugits, de tota la gent que no es considerava que estava a l’alçada de la vocació de modernitat de la ciutat.

Seu de CNT i d’una UGT combativa i col·laborativa i enclavament predilecte de “la ciutat de les barricades”. Al mateix temps una mena de temple on els joves díscols i els madurs perversos de la burgesia europea vivien les seves nits de trapelleries.

Aquesta tensió entre lloc prohibit i espai de canallisme l’ha convertit en un autèntic laboratori de cultures de control. Es va iniciar amb la Casa de la Misericòrdia i les lleis de pobres que tenien com a fita evitar el rodamondisme…recloure i forçar al treball a tots/es aquelles que no volien sotmetre’s a l’assalarització massiva i expropiadora a la que es va veure abocat gran part del país des de finals del segle XIX.

Curiosament, les cultures de control implementades -que no han desaparegut pas, sinó que s’han anat acomodant a les noves realitats poblacionals- tenen aquest funció de recloure i explotar tots els “anormals” mitjançant, primer la misericòrdia (S. XVIII), posteriorment l’higienisme (XIX) i l’urbanisme (XIX-XX). Però no ha estat fins el segle XXI, amb el ‘civisme’, que aquesta població se l’ha declarada enemiga del progrés de la ciutat i s’ha decretat la seva persecució i expulsió.

Es tracta d’una mena d’escombrament de les poblacions improductives per tal d’aplanar el camí per poblacions amb més capacitat de consum i a ser possible visitants ocasionals i, per tant, ideals: vénen, consumeixen, callen i marxen

Origen: Cuidem-nos: per una cultura de la salut pública al Raval

Publicat dins de Matar al Chino | Deixa un comentari

Quan determinada cultura es converteix en cavall de Troia de la gentrificació

El MACBA, un dels equipaments que ha rebut subvencions recentment de l'Ajuntament de Barcelona.

“El problema no és la cultura. El problema és que s’acabin venent aquests gats neoliberals per llebres benefactores”

La polèmica amb la ubicació del CAP Raval Nord reobre el debat sobre el model cultural de Barcelona.  Parlem amb els antropòlegs i urbanistes Manuel Delgado, Miquel Fernández i Blanca Valdivia per entendre quins són els efectes dels grans equipaments culturals als barris on s’hi instal·len.

Origen: Quan determinada cultura es converteix en cavall de Troia de la gentrificació

Publicat dins de Matar al Chino | 1 comentari