Com molt bé assenyalà un dels organitzadors de les Converses, Lluís Montull, membre de Cercle de pensament crític de les Terres de l’Ebre, per millorar la nostra posició davant del feixisme ens cal pensar i pensar críticament, pensar a la contra. Això és el que vam intentar fer aquest dissabte passat a Amposta. La jornada va ser molt rica, va desassossegar prou i va ser bona per pensar. A continuació un extracte de la lliçó inagural
Proposo aquest matí abordar la relació entre justícia i política tirant del fil d’un famós aforisme de Blasie Pascal que és part del títol d’aquesta lliçó: «no podent fer forta la justícia, hem fet justa la força». I sí la política és la guerra per altres mitjans, invertint la famosa màxima anunciada per Claussevitz, ja tenim una idea més precisa de la relació entre justícia i política que vull desenvolupar. La política contemporània democràtica pretén imposar una vaporosa voluntat general al conjunt social. Aquesta diríem, voluntat general, té uns límits molts clars que són els establerts pels diversos processos de normalització. Aquesta normalització no prové de cap anàlisi moral o religiós, ni tan sols politològic o sociològic ni molt menys filosòfic. La normalització, amarada d’una lectura matussera de l’evolucionisme darwinià, situa la llei del més fort, novament al centre de la política. En aquest cas, normalitzar vol dir establir – mitjançant la mesura estadística, la norma i la moda i tot, de manera neutra i acrítica- uns comportaments saludables pel conjunt societal. L’establiment de la norma, permetrà considerar anormal tota aquella població que per un motiu o per altre, no poden/volen adequar-se a aquesta manera saludable, eficient i natural de viure. Així, els altres i els pobres –que acostumen a ser els mateixos- seran «científicament» considerats una amenaça contra la qual, s’ha de fer alguna cosa: identificar-los, tancar-los, expulsar-los o matar-los –físicament o políticament.
Així, encara m’apropo més a introduir el que vull explicar aquest matí en aquest auditori. Vull parlar sobre com i d’acord amb quines racionalitats s’ha fet justa la força….-
- de la policia,
- de les pràctiques extractives contra les ciutats
- i de l’aixecament de murs literalment mortals
El que jo fa anys que em pregunto és com es manté l’ordre social. Un ordre que, no cal ser cap filòsof especialment crític, per assumir que és profundament injust i desigual. Com és possible que tot continuï funcionant quan la humiliació i els abusos de qui s’arroguen el poder davant d’aquelles que se’ls intenta expropiar aquest poder, són a l’ordre del dia? No cal parlar –que també ho podem fer- a escala global, les enormes i creixents desigualtats nord-sud. A nivell simplement d’una ciutat com Barcelona és efectivament un misteri que no es produeixin més explosions de desordre, més assalts i en general més violència, diríem, intersubjectiva.
L’ordre social fordista, –aquell establert durant l’anomenada època daurada de la socialdemocràcia europea, en l’àmbit mundial i que va durar el que va des del final de la IIª WW fins a l’arribada al poder de Tatcher al Regne Unit i Reagan als EEUU, mitjançant una teràpia de xoc tal com interpreta, crec que encertadament, Naomi Klein- es mantenia gràcies a la redistribució.
Però no cal enganyar-se, per un gruix important de la població es mantenia l’ordre sobre la base de la violència institucional. De fet, sempre ha estat present l’ús de la violència i segurament no podrem conèixer ara per ara una societat com la que somniava l’home ridícul de Dostoyevsky, aquell món on les persones “desconeixien les baralles i la gelosia i ni tan sols comprenien el que això significava”. La violència està sempre present, en forma objectiva (simbòlica i sistèmica) i en forma intersubjectiva. Podem aspirar això sí, a reduir la seva preeminència, a viure en societats menys violentes, però poc més, la violència, el conflicte, és intrínsec a la vida social. De fet, i potser de manera paradoxal, la violència és la màxima expressió del vincle social. El contrari del vincle no és la violència, si no la indiferència deia Simmel.
Doncs bé, aquesta és una de les premisses del que vull explicar. La violència ens recordava Walter Benjamin- només es pot entendre en l’ordre dels mitjans. És a dir, la violència no és cap fi en si mateix, és sempre un mitjà al servei d’un objectiu. En termes genèrics, podríem dir que la violència sempre s’empra per assolir un bé. Nietzsche en la seva recerca moral sobre mal adverteix que aquest és el contrari de la coerció, la qual en principi s’exerceix amb vistes a un bé. Per això ell és considerat –entre d’altres per George Bataille- com el filòsof del mal o dit d’un altra manera, el filòsof de l’odi al bé. Per ell, l’odi al bé és constitutiu de la cerca de la llibertat.
I és així com arribo a fer-me la pregunta, el que m’interessa és analitzar com es construeix, entre tots els mons possibles, un de sol que s’imposa magnànim sobre infinits mons possibles. Que s’estén com una taca d’oli sobre i dintre de cada un de nosaltres i ens ve a dir, que aquesta és la naturalesa de les coses, que això és el normal i que si no ho subscrius, lamentablement, tindrà molts números per esdevenir anormal, amenaça, insurrecte, rebel contra el qual, la força de la raó-democràtica-instrumental, es desfermarà amb la força d’un huracà.
Intensificant vides nervioses 