Seminari sobre Stanley Kubrick Organitzat pel CCCB durant el 2018. Celebrat a la Biblioteca de Trinitat Vella. Febrer.
En aquesta sessió analitzarem el film Clockwork Orange de 1971. Stanley Kubrick se situa en un futur immediat on els joves semblen haver perdut el nord. O millor dit, haver-lo trobat en la pràctica de l’ultra violència. Com la majoria dels seus films, la línia argumental que proposa és intencionadament contradictòria, incòmoda i no deixa a l’espectador situar-se en cap posició confortable durant gaire temps seguit.
Ens preguntarem què representaven els joves de l’època en què es filma i estrena Clockwork Orange i perquè va ser censurada en molts països. Estem en el moment just abans de l’imminent crisi del petroli del 1973. Existia des de la fi de la II GM i fins llavors, la fe indeleble en la fi de la pobresa a les “societats industrialitzades” i l ‘expansió de l’opulència i l’oci entre les tradicionals classes laborioses. Es començava a entreveure els possibles efectes no desitjats d’aquesta situació: anomia generalitzada, consumisme espuri i alienant, adolescentització de la societat, cerca fanàtica d’autoritat, debilitament de vincles socials i l’aparició de noves i més sibil·lines formes de repressió.
Analitzarem aquest temes destacant com Kubrick els vincula tant a l’emergent postpolítica com a la violència institucional i d’Estat. I és que, en aquest moment, el jovent desproletaritzat titllat d’anàrquic feia tanta o més por que el militant. I és aquí on vull convocar els conceptes de Violència Divina de Walter Benjamin i el d’Imaginació Radical de Cornelius Castoriadis. Els joves d’ara i d’ahir, amb els seus rituals de violència, moltes vegades incompresa i sovint titllada de “gratuïta” són un dels sectors socials que més atemoreixen al poder. I això succeeix perquè són ells precisament els que amaguen amb protagonitzar aquesta violència que Benjamin definí com a Divina. Aquí la violència es desplega, no per crear un nou ordre social si no per destruir el present de dalt a baix. Ells són els que tenen la inexperiència i la (de)subjectivació necessària per foradar la ideologia del l’ordre contemporani: racionalisme instrumental, violència individualista i consumisme pecuniari. Es tracta d’una amenaça contra els fonaments de l’ordre segons els quals el que no es pot discutir és precisament sobre quins eixos devastadors i incivilitzatoris hem bastit les societats contemporànies.
Els joves representen aquesta possibilitat perquè són al mateix temps emanació incontenible d’una imaginació radical que els fa pensar i actuar confiats en la premissa bàsica segons la qual tot és –hauria de ser- possible i que tota autoritat és impostada, arbitraria i sense sentit últim.
Finalment, entendrem com Kubrick tracta d’atemptar contra la història natural que entén que curar a un jove violent implica indefectiblement convertir-lo en un adult policia, especulador o polítics professional.
- Imaginació radical contra el món del possibles.
Un tipo de imaginacición que Kant llama «trascendental» y que Castoriadis califica de «radical». Se trata de la capacidad de engendrar representaciones que no proceden de una incitación externa; que no están «por otra cosa cosa efectivamente existente», sino que están por algo que no existe y que no son, consiguientemente, sino una pura creación de la psique. La psique crea constantemente este tipo de representaciones, o de imágenes, en el sentido amplio del término imagen, que significa forma -eidos- y no sólo imagen visualizable […] porque existe un «imaginario radical» y un «imaginario instituyente», por lo cual hay, para nosotros, realidad a secas y tal o cual realidad en concreto […] En tanto que «hace ser» cosas que «no son», el «imaginario radical» tiene la extraña capacidad de «crear formas ex-nihilo». (Ibañez, 2005, p. 115).
[P]ara poder ser pensada, la autonomía exige que se interrogue, a su vez, la capacidad que tienen, o no, los seres humanos, de crear, en el sentido fuerte de este término. Es decir, la capacidad de inventar, literal- mente, nuevas realidades. Entendida de esta forma, la creación radical requiere que se tomen serias distancias con aquellos supuestos filosoficos que bloquean la posibilidad misma de pensarla, abandonando los principios esencialistas, trascendentalistas y deterministas que configuran el pensamiento heredado. En definitiva, lo que Castoriadis consigue demostrarnos es, sencillamente, que el ejercicio de la libertad y su misma posibilidad son incompatibles con cualquier tentación de fundamentar nuestros criterios en otra cosa que no sea nuestras propias prácticas contingentes, históricas y, simplemente, humanas, sin pretender buscar refugio en nada que se sitúe por encima de ellas (Ibañez, 2005, p. 122).
Aquesta reflexió ens permet pensar en els joves com a susceptibles de desplegar aquesta imaginació radical. El trànsit de la infància a la joventut i d’aquí a l’edat adulta ve marcat per l’abandonament d’aquest potencial magmàtic d’imaginació radical. És a dir, com a nens que estan deixant de ser, encara no assumeixen les responsabilitats i la constricció imposada pels deures, el treball, la família o l’habitatge, és a dir, les institucions diverses que doten de sentit, organitzen, distribueixen posicions de dominació i submissió. És en aquest trànsit cap a l’edat adulta on la imaginació radical pot ser invocada i és aquesta possibilitat, la de realitzar una crítica frontal i material a la ideologia –el món que vivim no ens agrada i el volem transformar- foradar els murs invisibles dels possibles.
Richard Sennett explicava com els joves, abans d’entrar en l’etapa adolescent, es troben front un món on se’ls hi multipliquen les possibilitats de ser. En certa mesura això ens ajuda a comprendre la seva actitud de recel envers les normatives que ells consideren –no saben per què ni com- arbitràries i que especialment li aplaquen la seva expressivitat i imaginació.
- Deslliurar-se de la ideologia
La forma clàssica de la ideologia segons la fórmula de Marx «no saben el que fan, malgrat això ho fan», és transmutada en la seva forma cínica que tan bé representa Alex «sé molt bé el que faig, malgrat això ho faig».
És totalment cert que les condicions materials determinen objectivament la vida dels joves de totes les grans ciutats i en gran mesura això resulta una explicació satisfactòria dels esclats de «violència gratuïta» dels joves. Ara bé, també sabem que sempre tenen un petit marge de llibertat per subjectivar aquestes condicions objectives. Aquesta seria la manera segons la qual, la pràctica de la imaginació radical podria permetre construir el seu propi món. Davant d’això els governs implementen mesures repressives que creixen paral·lelament a la proliferació de notícies de «joves violents» (protagonistes de bandes criminals, abusos de joves contra gent gran o altres joves, violacions en grup, onades de furts, baralles col·lectives als centres comercials, swaggers o chulitos…)…tot això es assumible excepte una cosa, un horrible pecat, emportar-se coses dels centres comercials sense pagar-les. Què vol dir això, que fins i tot en la forma més vehement d’acció més o menys col·lectiva, els joves que s’amunteguen als centres comercials, fins i tot per trencar-los o robar les coses que emmagatzemen dintre, expressen una autèntica sumbissió a la ideologia dominant. Aquestes contestacions funcionen en realitat com a reforçament d’aquest univers de sentit que és el consumisme. Sense tenir forma de donar resposta allò que la ideologia exigeix d’ells (exposició permanent, visibilitat, reconeixement, capacitat de consum) reaccionen prenent-lo violentament.
Això succeeix com a resultat d’una constel·lació social i ideològica on els grans eixos de la ideologia oficia, justícia, igualtat, etc…es desintegra, l’única ideologia que funciona és el consumisme pur i això s’acaba aconseguint mitjançant contestació més o menys desorganitzada, una protesta o fins i tot una revolta. Cada gest violent no deixa doncs de ser un signe que hi ha alguna cosa que no es pot posar en paraules. Fins i tot la violència més brutal no deixa de ser una representació d’una mena de punt mort simbòlic.
- La pràctica de la violència divina
Primer de tot cal tenir present perquè s’estableix de manera impensada, dòxica la relació entre violència i joves.
[L]a edad como condición natural se convirtió, desde principios del siglo XX, en un argumento explicativo de las explosiones cíclicas de violencia que sacuden las sociedades modernas, tanto las justificables en términos de conflictos militares, revoluciones y luchas políticas, como las que no tienen explicación aparente y se las expulsa al limbo de la denominada «violencia gratuita o sin sentido» (Feixa & Ferrándiz, 1999, p. 210)
Ara bé, a aquesta naturalització de la violència juvenil és possible, des de la sociologia, repolitizar-la i entendre-la en les lluites pel poder i per la creació de sentit. Cal entendre que els joves que practiquen la violència ho poden fer per motivacions polítiques conscients i explícites o inconscients i implícites però sempre ho fan per motivacions expressives. Paradoxalment volen assolir l’edat adulta quan se’ls hi reconeix la possibilitat de defensar-se ells sols, de posar el seu cos enfront del que consideren una agressió però abans de tot, una voluntat de bloquejar la seva identitat, la seva voluntat de ser a la seva manera.
Precisament als joves se’ls hi atribueix una característica política de la identitat, a saber, una afirmació d’identitats juvenils en construcció i temptades per aquesta imaginació radical i al mateix temps, com oposició a identitats adultes que consideren en descomposició.
No és gratuït que algunes d’aquestes violències tingui com escenari espais intersticials entre els barris obrers i els centres comercials. El cas paradigmàtic per nosaltres el podem trobar al CC. La Maquinista que intenta posar un filtre a la penetració dels joves swaggers al seu recinte. Segons el guardes de seguretat perquè allà es citen per barallar-se un lloc on poden expressar la seva inclinació a la violència, és a dir, la seva voluntat d’esdevenir mascles adults.
El furor juvenil dels esclats de violència s’ha volgut situar al costat de rituals pre moderns com les saturnalies romanes o els rituals de pubertat kwakiutl com intents de superació del caos que totes les societats han hagut d’afrontar.
Mediante el rito, el furor y el impulso destructivo eran estimulados a explotar, pero al mismo tiempo recibían un esquema mítico y ceremonial que los transformaba en símbolos de la adquisición de nuevos roles sociales en el marco de una renovación total de la comunidad. El problema del mundo moderno es que no prescribe ritos equivalentes, por ello los jóvenes inventan nuevos ritos y símbolos capaces de llenar este vacío y de orientarles en la construcción de una identidad social (Feixa & Ferrándiz, 1999, p. 215).
Les violències entre joves, tot i que magnificades generalment pels mitjans de comunicació, acostumen a viures més com a rituals d’expressivitat i per tant com a simulacions periòdiques que com veritables enfrontament violents. Així des de la tradició de l’escola de Birmingham «Los estilos juveniles son considerados como intentos simbólicos elaborados por los jóvenes para abordar las contradicciones no resueltas en la cultura parental así como formas de «resistencia ritual» frente a los sistemas de control cultural impuestos por los grupos en el poder (ibídem).
Intensificant vides nervioses 