Les amigues Rosa P. Masdeu i Sofia Català em van entrevistar per al seu imperdible documental Colis Suspect (paquet sospitós). Això que ve a continuació va ser el que vaig escriure per l’entrevista i que, evidentment no va aparèixer, més que una petita part.
L’anomenada globalització que no deixa de ser una tendència a l’homogeneïtzació de les institucions econòmiques capitalistes, ha anat progressivament dissipant per tot el planeta una lògica basada en el càlcul de beneficis. Concretament, en l’augment de l’eficiència per aconseguir augmentar sempre els beneficis a qualsevol preu. L’únic mandat moral avui dia sembla ser el càlcul eficient.
Aquell*s que no celebren aquest mantra són considerats estranys, bojos, amenaces. Aquest sentit comú s’hi impossa també així, establint els que subscriuen la màxima de l’eficiència com a “normals” i els que se la qüestionen com a “anormals”. Un recurs, entre d’altres, per ancorar el sentit col·lectiu de què està bé -ser eficient. Els anomenats països desenvolupats, civilitzats, provoquem guerres i mort, ja sigui directament, ja indirectament mitjançant l’espoli de recursos o la protecció de dictadors afins a aquesta tendència.
Això es combina amb l’èmfasi en el càlcul i l’organització burocràtica d’una política malànima, per tant, contradictòria en la seva definició, amb una justificació de la nostra superioritat, és a dir, de la seva inferioritat. Aquesta superioritat té com a conseqüència directa la recerca o invenció de diferències, si és possible, irreconciliables. Ells encarnen el subdesenvolupament, la violència, el caos, les actituds tribals, si no, directament el terrorisme. Només així es poden subscriure les polítiques de l’Europa fortalesa, de murs amb afilades navalles, d’assumir com a necessària o mal menor la mort o desaparició (o ambdues catàstrofes) de 18.434 persones a la Mediterrània només des de 2014.
Capítol a part o pròleg de tot és això és que, per exemple, una de les qüestions que està provocant l’augment del nombre de refugiats és la guerra a Síria. Guerra que és enterament responsabilitat del món “civilitzat i desenvolupat”. Rafael Poch ens explicava no fa gaire que a Síria s’està lliurant una mena de reedició de la Guerra Freda, amb totes les potències implicades i totes bombardejant “erròniament” posicions civils, hospitals o combois humanitaris. Una guerra iniciada per l’arrogant fet de no permetre el pas de tropes d’EEUU cap a Irak i en general per desafiar el seu poder a la regió.
Davant d’això, com diem, més murs, més barreres, més distància. I és que com explica Frederick Barth les fronteres no es tracen tenint en compte les diferències; les diferències es busquen, es troben o s’inventen en funció d’unes fronteres que ja han estat traçades. Estem veient avui com Europa es dedica a elevar les pràctiques descrites per Barth -fins ara considerades excentricitats de populistes sense escrúpols- a la categoria de criteri legal autoritzat i universalment vinculant. Una política migratòria típica dels partits xenòfobs, que fins fa poc s’associava a un element marginal i erràtic de la societat europea, està passant a tota velocitat al centre de l’espectre polític.
I és que, com ens recordava el gran sociòleg Zygmunt Bauman pràcticament a l’inici de l’anomenada “crisi humanitària”, els refugiats són sense cap dubte, els missatgers del desastrós estat moral en què està el món. I és que, la política exterior de l’UE sembla que ha tingut com a efecte desitjat o no, convertir regions i poblacions del món en zones invivibles al mateix temps que es continua construint una Europa cada vegada més cruel i desigual. Un lloc per a rics i on els pobres o són tancats, o se’ls deixa morir en el seu intent de molestar la bona consciència europea.
Alhora, insisteix Bauman, les expressions de solidaritat amb els éssers humans que viuen aquesta tragèdia inhumana han quedat relegades altra vegada als marges, de manera que el prosceni polític queda a mercè dels alarmistes, i l’escenari públic, en mans de la insensibilitat moral i la indiferència. El debat polític torna a recórrer al catàleg d’arguments més gastats, una barreja de pors econòmics i de seguretat.
La ministra Carmen Calvo va tenir la gosadia de dir públicament el que els partits d’extrema dreta frisaven per dir però creien que la “correcció política” els hi impediria: Vaixells com Open Arms “no tenen dret a rescatar“…caldria afegir: especialment a refugiats que fugen de la violència als seus països on la misèria -en què Europa ha col·laborat en crear- els esclafa. I tot això és perquè, els refugiats, no només són missatgers d’obscurs presagis com ens recordava Bauman citant a Becket, també perquè són monstres. I ho són perquè ens mostren el pitjor de nosaltres, les nostres contradiccions, el nostre oblit de la solidaritat i la igualtat com ancoratges fonamentals de la llibertat. Que el nostre benestar està fonamentat en el malestar de gran part de la resta del planeta. Ens recorden que estem permetent que els nostres governs es converteixin en destinacions fatals, que proliferin les retallades i les privatitzacions, l’abandonament sense escrúpols dels més febles, la criminalització tant dels pobres com de la protesta … i tot això, tard o d’hora ens explotarà als nassos, com amb la vinguda d’un àngel exterminador, als poderosos i als desposseïts.
[Per sort, hi ha molta vida -tota- fora de les institucions i administracions públicas. La replica a la ministra va venir de la ma d’un altre baixel de rescat de migrants l’Ocean Vikng, amb la resposta per part president de metges sense fronteres, David Noguera, “No voy a pedir permiso para rescatar, a nadie“]
- Característiques de la por, l’amenaça, que pateix la societat occidental avui, (alerta terrorista permanent, estat d’excepció perpetu…) . S’instrumentalitza la situació?
La por és per definició alguna cosa vaporosa, informe, és a dir, que per definició pot adoptar moltes formes. La por és el revers de la confiança. I aquí sí que podem afirmar que es produeix una manipulació dels elements que ens provoquen angoixa: des de la supèrflua incapacitat per comprar tot el que se’ns ofereix constantment pels aparadors, la publicitat, internet, que ens provoca una sensació de que mai tenim prou, que sempre ens falta un ordinador més potent o lleuger, o un telèfon més intel·ligent o un cotxe més gran, o una roba més cool. Des d’aquest extrem fins a l’oposat, és a dir, alguns dels elements bàsics per la reproducció de la vida: un sostre, uns aliments que no estiguin contaminats, un treball i tot això amb una certa estabilitat.
Aquesta estabilitat s’ha volatilitzat i els apologetes de la civilització diuen que cal celebrar-ho. I aquí tenim una primera prova de la conversió dels mitjans en fins. El mercat havia de ser un mitjà per reassignar recursos. Ara bé, no tots els recursos es poden reassignar lliurement. L’Estat – per imperatiu moral- havia de deixar fora del mercat el sostre, l’aliment, l’abric, la salut, l’educació perquè sense aquests elements bàsics, la vida es posa en perill. Però el mercat, i un mercat completament manipulat s’ha convertit en un fi en si mateix, el benefici com un indicador de progrés i civilització…com si hagueren triomfat sobre l’animalitat i ens haguéssim imposat sobre una vida cruel i curta…Com ens recordà Bauman en la seva obra més oportuna i imprescindible, Modernitat i Holocaust , avui resulta insostenible concebre la societat moderna com una contundent força moralitzadora, les seves institucions com poders civilitzadors, els seus controls coercitius com dics que defensen la trencadissa humanitat contra les riuades de les passions animals…avui veiem en la civilització una trampa i per tant ens preguntem si tota aquesta història d’èxits fins haver arribat a on som no caldria replantejar-nos-la en els termes que Walter Benjamin va proposar.
En aquest sentit la qüestió de l’Estat d’excepció que esdevé molt pertinent. I és que l’Estat requereix la suspensió de la democràcia per reproduir-se, per defensar-se… Quina paradoxa, per salvar la democràcia, l’haig de suspendre. I això en fa pensar en un famós aforisme de Blaise Pascal «no podent fer forta la justícia hem fet justa la força».
I ara anem a la por, estem segurs que la por –no d’Europa, sinó dels europeus/es- són els atacs terroristes? O és la inseguretat laboral, la manca d’horitzons professionals dels joves, les cues als ambulatoris – estem recobrant la por a posar-nos malalts, ara la gent es pot morir si es posa malalta mentre està en una llista d’espera, les pensions s’estan esfumant, les jubilacions, si les tenim, seran de subsistència -del sistema, perquè seran consumidors compulsius, els contractes indefinits, l’estabilitat ha desaparegut de les nostres vides, també la sentimental o familiar, ens poden fer fora de casa, ens poden tallar la llum, ens poden torturar en un calabós o podem morir en mans de la policia, viem que demanen anys de presó per organitzar una vaga i que exculpen a banquers multimilionaris després d’haver robat els diners del rescat amb diners públics…això provoca molta ansietat i inseguretat…ara bé, aquesta inseguretat és global, sembla incontenible i inexplicable… Fixem-nos que hi ha una coincidència en el temps entre les grans agitacions populars -els occupy que s’ha multiplicat des de Nova York a Hong Kong- i els atacs terroristes. Es tracta de dirigir aquest malestar, aquesta por i donar-li una forma concreta, posar-li cara. I reevindicar aquell principi biopolític bàsic: com més menystinguis o directament eliminis o matis -políticament o física- a l’altre, més viu i segur hi restaràs tu. Aquesta genealogia del racisme que ens mostrà Foucault, és avui més vigent que mai.
És molt més fàcil veure en l’altra l’amenaça, culpabilitzar els monstres de la nostra por, les invasions bàrbares, els terroristes – que hauríem de veure, perquè «no vénen de fora» sinó que són els fills maltractats d’aquesta exacerbada explotació que implica especialment ser immigrada treballadora, que a més, pot ser deportada, o tancada en una presó simplement. La por de la precaritetat, la inseguretat alimentària, habitacional, laboral s’ha vist transmutada per la por més bàsica i més manipulable, la por a l’estranger que a més, se’ns disculpa a tots, com si fos «natural», un pressupòsit totalment indemostrable. Com deia Barth, no tenim por de l’estranger perquè ha travessat una frontera, sinó, que és estranger perquè tenim por de l’altra banda de les fronteres i especialment, perquè temem que aquella misèria que ens espanta, salti les fronteres i ens arrabassi el nostre precari confort. Això és producte d’aquesta violència objectiva, la sistèmica i la simbòlica.
La pregunta és per quin motiu, per quina finalitat ens permetem fer ús de la violència: per protegir aquest món de confort, però és un món de confort per cada vegada capes més reduïdes de la població i això és una bomba de rellotgeria per tothom. S’ha establert una falsa simetria entre societat civil i Estat i ens diuen «si venen ells, se’ns acaba el benestar», nosaltres podem estar pitjors, però el que està clar és que els que han acumulat tota aquesta riquesa sí que tindran por a perdre aquests privilegis. Són raons d’Estat per un suposat bé general que és el bé de l’Estat i les elits que el maneguen, les que justifiquen els milers de morts al mediterrani.
És completament fals el dilema segons el qual «el benestar dels europeus» desapareixeria amb l’arribada dels estrangers…entre altres coses, perquè per molts de nosaltres aquesta seguretat ja fa temps que està suspesa, el nostre sistema sanitari públic, laboral, habitacional, educatiu, ja és increïblement desigual i és una lògica que no cessa d’augmentar. El mateix passa a Itàlia, França, Regne Unit. I de fet, aquesta és l’actitud que s’intenta frenar: ens trobem en una de les èpoques de major riquesa de la història de les nacions «occidentals/ europees», en una de les èpoques de majors luxes…només cal mirar els anuncis de la premsa, el consum del luxe s’ha multiplicat en aquests anys de «crisis»…per tant, el que s’està protegint són aquests privilegis i, per dir-ho així, que els «esparracats del món» s’adonin d’això i vinguem a reclamar la nostra part del pastís -d’altra banda un pastís- producte de colonitzacions, guerres, explotacions infantils, i evidentment lleis d’estrangeria criminals.
- Quan parlem de crisi moral d’occident, a quina moral ens referim? La nostra religió és el capitalisme?
En relació amb el que està passant amb les fronteres a Europa, parlem de crisi moral i ho fem per advertir que es troba en l’extrem oposat a la raó, concretament a les raons d’Estat i la protecció del bé col·lectiu (el nostre «benestar», confort, seguretat, «llibertat») per protegir aquestes entelèquies es no es rescata, es deixar morir o es mata directament a gent que fuig d’un conflicte en el qual Europa, no només té interessos en joc, sinó també el negoci de les armes. Hauríem de reflexionar sobre això, sobre la responsabilitat envers la vida d’altres éssers humans i què «posem per davant», el “benefici nacional” o la vida.
La qüestió que flota en l’aire després d‘Auschwitz relativa a la moral, és l’oblit dels fins (una societat més justa, més igualitària, més lliure, etc…) en favor d’una obsessió exclusiva en els mitjans. Ens trobem davant d’una resposta moderna –d’una racionalitat doblegada als mitjans, negada i impossibilitada a pensar sobre els fins- a l’arcaica por, desconfiança i inquietud que representa l’espai buit de l’anomia.
Com Weber anuncià, la supremacia de la forma d’autoritat legal racional comportava una resposta davant d’aquesta amenaça constant de dissolució societal. Una resposta que es va anar elaborant paulatinament, silenciosament com a motor del canvi que havia de suposar la Gran Transformació (Polany) o el Procés de Civilització (Elias).
Aquest espai doncs, anòmic i del buit que podia d’alguna manera omplir Déu va quedar neutralitzar en la modernitat per la Raó. Convertida en dispositiu – la raó racionalitzadora- va pretendre totalitzar la resposta al buit, al perill d’esclat que significa la persistència subterrània de l’anhel vital fonamental, el de viure, tan individual com col·lectivament -si és que es poden separa!.
La conseqüència de neutralitzar aquesta por va ser l’aspiració a la totalització de la vida. Va ser llavors quan la raó va esdevenir, en comptes de l’instrument d’emancipació prefigurat pels il·lustrats, un mecanisme heterònom de regulació de les conductes que deixava de banda qualsevol sensibilitat moral i s’erigia com l’única i millor resposta als recurrents desajustos socials. La societat administrada d’Adorno i Horkheimer arribava triomfalista, imposava la seva no-política i supeditava la dimensió moral a la seva pertinença instrumental, és a dir, a no res.
Tindrem doncs, després d’aquest viatge, una raó alienada del compromís moral, és a dir un principi per a l’acció aliè a la reflexió moral i guiat exclusivament per l’obediència a l’autoritat i pel càlcul de costos i beneficis.
- Qui és Europa? Qui són les institucions europees? Quins interessos defensen? (en qui rau el poder fàctic)
Europa és bàsicament un mercat, així va néixer. La força de treball sobrequalificada prové dels anomenats “països en vies de desenvolupament”. Europa els convoca insistentment en tant que una mercaderia més. A partir de Schengen, aquesta força de treball arribar a Europa com si hagués passat una mena de “selecció natural” dels treballadors, en unes condicions deplorables per servir com mà d’obra extremadament precaritzada i explotada, amb regateig dels drets més bàsics, com el d’organització.
Els Estats europeus, bandera de la racionalitat instrumental, no poden ni volen evitar que aquesta racionalitat estigui als antípodes de qualsevol reflexió moral. Bauman ens recordava que els crits de la moralitat es consideren irrellevants, immadurs, infantils, com si preocupar-se per actuar bé fos espuri i efectivament ens acaba convertint -mitjançant l’instint de conservació- en indiferents al patiment humà pensant que «gràcies a Déu, encara no ens toca a nosaltres». L’estat encoratja aquesta desafecció entre els humans, monopolitza la violència -la civilitza, la fa raonable, la fa invisible, la fa justa com deia Pascal- per desacreditar-la fora d’ell –la desautoritza, la criminalitza, la alsalvatja, la considera, vatua l’olla, asocial– l’exclou de qualsevol valoració moral. No es tracta de si està bé o no que es faci ús de la força, es tracta simplement de saber qui l’empra.
És en aquests termes que la violència no estatal és prohibida -l’única forma de violència permesa és la vaga general. Era Bauman qui ens feia notar que, com a correlat d’aquesta expropiació de la violència a la societat, s’expropia també la capacitat d’establir que està bé i que està malament. Reduir la vida humana al càlcul de la conservació pròpia, aquesta racionalitat robava la humanitat a la vida humana […] En un sistema en què la racionalitat i l’ètica apunten en direccions oposades, la humanitat és la principal derrotada» Com ens recordava Arendt es decreta com aliena a l’existent o als tribunals tota distinció entre el bé i el mal que no vingui segellada per l’Estat, en aquest cas, la confederació Europea.
Això fins al punt que les mostres de solidaritat envers els refugiats, no només estan ridiculitzades sinó criminalitzades, com el lamentable cas de la ministra Carmen Calvo, que cometent omissió de deure, amenaça amb miltar Open Arms…Els salvaments no estan permesos ni tampoc acollir a immigrants …la legislació europea desafiant si ajudem a immigrants a què no s’ofeguin ens poden castigar amb entre 4 i 8 anys de presó!
- Quan dius que la globalització econòmica no funciona, perquè ho dius?
Perquè és una globalització del pitjor d’Europa i basada només en aquesta racionalitat instrumental, la cerca de beneficis, el càlcul de costos i beneficis que rebenta països, els buida del capital més important que tenen, la seva població que «són deportats» formats, forts i joves i obligats a sortir dels seus països prèviament devastats per guerres post colonials. La globalització no és més que una nova forma d’acumulació i d’imposició d’aquesta postpolítica on la reflexió sobre la moral, on les passions i la defensa dels fins està desacreditada per ingènua, infantil o populista.
La socialdemocràca europea, tal com em recordava un col·lega, podria haver citat al Joseph Conrad i dir, en comptes de “prohibir rescatar” afirmar, al més pur estil del coronel Kurzt, “extermineu als salvatges!!”
Intensificant vides nervioses 