Estudiar les bases morals dels projectes de “regeneració urbanística”

barri-chino-2-724x1024_bar_alegria

Émile Durkheim (1988 [1895])⁠, entenia la moral com a producte sociogenètic de la societat atribuint-li a la sociologia la complexa empresa de ser una ciència de la moral. Contràriament, alguns dels seus més eminents intèrprets de l’Escola de Chicago van preferir una sociologia com a ciència moral i aspiraven amb ella a prescriure com havia de ser la canviant societat de principis de segle XX. Aquests primers etnògrafs urbans, en la seva gran majoria, fills i filles de pastors protestants volien corregir el que consideraven com a comportaments desviats de les noves poblacions provinents d’Europa obliterant així que una ciència moral resulta tot el contrari d’una ciència de la moral.

Cal interpretar la racionalitat burocràtica i mercantilista i per tant, les seves bases morals latents en les operacions urbanístiques postfranquistes executades al Raval. Aquesta mirada ofereix una heurística original per analitzar rigorosament les intervencions urbanístiques i normatives executades al Raval, la seva contundència inaudita, el seu alt grau de menysteniment respecte a les poblacions afectades així com els efectes desitjats o no d’aquestes.

Més enllà de les lectures monopolistes de l’economia utilitària o l’enginyeria social, es proposa una anàlisi socioantropològica, centrada en els processos, els fluxos, seguint les intuïcions de George Simmel (1926 [1977])⁠. La seva critica anava dirigida contra aquells que consideraven la societat com una dada. Aquells que encara avui construeixen l’objecte d’estudi característic de la sociologia com un organisme que el creuen conèixer, ja que han identificat en ell els òrgans i les formes cristal·litzades de relacions socials que adopten. Però no diuen res precisament d’aquests fluxos i dels innumerables teixits sense els quals, sense la seva constant pulsació, sense la seva emergència i interrupció, aquests òrgans no tindrien vida. La fórmula de Simmel aquí és la d’entendre que no hi ha societat en tant que objecte, es tracta sempre d’un moviment continu que separa o apropa diferents constel·lacions i que fa que per moments, un visqui pels altres, de vegades contra els altres i de vegades amb els altres (Joseph, 1999).

La pregunta clàssica de la sociologia simmeliana –com és possible la societat?- adopta un significat contrari a la reïficació a la qual la sotmeten les visions positivises. Tot acte implica cooperació de més d’un individu i tota subjectivitat –d’acció o pensament- s’inscriu en un món comú i compartit en tant que reconstrucció representada d’aquest món. Aquest punt de vista pragmàtic i dinàmic implica que tota subjectivitat requereix cooperació per dotar de sentit objectiu la interacció o tota activitat coordinada i les seves responsabilitats determinades pel principi de reciprocitat.

Un assaig metodològic emmarcat dins la tradició crítica que aspira, a través d’una epistemologia de la moral, a desordir els criteris que estableixen que està bé i malament, què cal fer i com. Es tracta concretament d’una anàlisi sociològica de les bases morals implícites als programes de millora, recuperació, higienització, neteja, sanejament, o fins i tot salvament, del que ha estat i continua sent en l’actualitat el barri de Catalunya que concentra més «problemes socials», el Raval de Barcelona. Aquests projectes d’intervenció, que acostumen a ser tant urbanístics com normatius respecte als comportaments a l’anomenat «espai públic» prescriuen, directament o indirecta, quins és el comportament adequat en públic, quina població és desitjable i quina indesitjable. D’acord amb consensos imposats com a silencis i postposats com a batalles, aquest binomi cristal·litza en forma de doxa, naturalitzant-se i per tant ocultant el seu procés de confecció interessat.

————–

Durkheim, E. (1988). Las reglas del método sociológico y otros escritos sobre filosofía de las ciencias sociales (1895a ed.). Madrid : Alianza Editorial.

Joseph, I. (1999). Erving Goffman y la microsociología. Barcelona: Gedisa.

Simmel, G. (1926). Disgresión sobre el extranjero. En Sociología: estudios sobre las formas de socialización (1977a ed.). Madrid: Revista de Occidente.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Metodologia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.