A Barcelona l’urbanisme ha estat revolucionari per diversos motius que aparentment poden semblar contradictoris. El primer d’ells perquè els plans executats, des del l’Eixample i Reforma interior del segle XIX, passant per la reforma del Raval del XX-XXI, han comportat un grau de destrucció d’espai urbà consolidat sense parangó a Europa. Un altre motiu és que els propulsors d’aquestes reformes urbanístiques consideraven –parafrasejant un dels urbanistes que més ha inspirat el disseny de Barcelona, Le Corbusier- que l’única manera d’evitar la revolució dels esparracats seria mitjançant una revolució arquitectoníco-urbanística. I un tercer motiu és que durant el primer terç del segle XX els responsables catalans del Pla Macià es consideraven a si mateixos, tècnics municipals al servei d’una autèntica Revolució Social.
Ville Radieuse, Le Corbusier, (1935)
El disseny de les ciutats actuals, inspirats en la idea de les smart cities, són la versió contemporània d’un enfocament tecnocràtic amb una molt dèbil base epistemològica. Des d’aquest punt de vista podem considerar els models smarts de ciutat com el paroxisme de la fe absoluta de la ideologia urbanística en la tecnologia. Les large scale master-planned cities, apoteosi del Moviment Modern i típica exigència de Le Corbusier per a les seves ciutats, es van basar explícitament en la creença que els problemes de la ciutat es podien solucionar gràcies a una aproximació científica al disseny urbà: lògica, ordre, eficiència, funcionalitat i una autoproclamada «racionalitat», eren el camí per erradicar els usos característics, desordenats i imprevisibles de la vida urbana.
Aquesta pretensió d’extirpar del cos urbà els antagonismes socioeconòmics ha trobat en l’urbanisme, en tant que expressió màxima de l’entelèquia tecnocràtica, una arma, que sí bé no suporta una crítica sistematitzada, condensa una enorme capacitat per crear malestar i patiment entre poblacions assalariades i subalternes. En una propera publicació podrem desenvolupar i compartir els resultats d’aquesta recerca historiogràfica i etnográfica que registra i analitza críticament les contradiccions inherents als plans urbanístics elaborats durant la Revolució Social dels anys 30 a Catalunya pel GATCPAC i assessorats per Le Corbusier. Al seu temps, aquests plans que van legitimar l’urbanisme olímpic, són el preàmbul necessari de l’entusiasta acollida del nou paradigma de reestructuració tecnocapitalista de les ciutats, l’Smart City.
Intensificant vides nervioses 