Legalisme, malaltia senil del progressisme | Directa

Un altre artícle necessari i imperdible de La Directa!

 

Catalunya, any 2017, està patint una onada repressiva d’especial intensitat. I, aquest cop, en nom de la “legalitat”. Una idea que, com la de la força, és fàcilment recognoscible, ja que evoca imatges concretes i indiscutibles. Togues, policies i presons.

/ RAÚL VÉLEZ

Respecte a la força, té, tanmateix, l’avantatge de poder ser presentada en associació amb altres termes, com ara “justícia” o “estat de dret”, que amb la seva grandiloqüent manca de definició la fan més digerible.

És un vell recurs de les nostres democràcies occidentals, i el fet que segueixi funcionant tan bé és la prova indiscutible que les palanques de la maquinària productora de pensament hegemònic segueixen estant a les mans dels de sempre, les classes dominants. Amb un agreujant: que els seus postulats han estat assumits per una part d’allò que alguns s’entesten a denominar esquerres.

Anys i anys d’anorèxia ideològica –en què bona part de la progressia ha rebutjat la vella alimentació a base de lluita de classe, d’internacionalisme proletari i d’anticapitalisme– han propiciat l’abandó de conceptualitzacions del conflicte social que, amb més o menys encert, mantenien viva la flama de projectivitats alternatives. Si a això afegim la renúncia a una aproximació crítica a la forma estat, amb totes les seves derivades institucionals, que per la seva banda ha permès la difusió normalitzada de ximpleries com l’idea que “l’estat som tots” o que “les institucions han de tornar al poble”, ja podrem copsar la magnitud del problema.

I aquí els tenim, intoxicant el debat públic, aquells que creuen que l’objectiu últim, encara que deturpat, de la legalitat és la defensa del més feble de l’arrogància i prepotència dels poderosos, tot obviant que l’aplicació de la part del sistema (legal) –en teoria favorable a les classes populars– depèn, avui més que mai, de la capacitat o no de modificar les relacions de força, per tant, de la capacitat d’autoorganització i lluita. I sobretot aquells, majoritaris, de la dura lex sed lex que generalment veuen el codi penal, tribunals i presons –igual que els acèrrims defensors de l’statu quo– com una eina de control i revenja contra la dissidència política i social, alineats amb la claca del Viva les cadenesA por ellos!
Més dura serà la caiguda.

Hi ha un element extra que garanteix la cohesió interna i la fidelitat al règim dels jutges: el seu origen social

De la mateixa manera que els reaccionaris i conservadors de tota la vida entenen l’estat de dret com l’“imperi de la llei” i consideren una cursileria, bona per a declaracions de campanya electoral, l’afirmació que un estat democràtic ha de sotmetre totes les seves actuacions als principis fonamentals recollits per les grans cartes internacionals de tutela dels drets humans.

Al meu entendre potser són els que millor interpreten la funció real de tota l’arquitectura d’un estat: la imposició amenaçadora, coercitiva i violenta (i a vegades paternalista) de normes destinades a protegir interessos d’un sector de la societat en un sistema socioeconòmic. Tot i que, a diferència dels seus competidors de dretes en el mercat institucional, no ho diuen tan cruament, i s’escuden en conceptes anodins com la neutralitat de les institucions, una garantia de la qual seria una suposada independència del poder judicial.

És clar que si independència per a ells significa que el ministre de torn no acostuma a agafar el telèfon per donar instruccions al jutge també de torn, és molt probable que tinguin raó. El problema és que es tracta de la mateixa independència de què gaudeixen els soldats quan s’enfronten a un enemic: poden amenaçar-lo, ferir-lo, matar-lo, fer-lo presoner… El que importa és que el tractin com a enemic.

No és una comparació arriscada: en ambdós cossos (exèrcit i magistratura) tenim estructures jeràrquiques vinculades al poder executiu i dedicades a la defensa dels valors d’un estat (in primis la sacralització de la propietat privada i de la mateixa estructura estatal), el comportament de les quals
està subjecte a normes molt estrictes i a principis inculcats per una formació adequada, com la lleialtat i l’obediència.

El que és important, la garantia de la funcionalitat de l’engranatge, és que el soldat o el jutge actuïn com un cos compacte. En el cas dels jutges, fins i tot més que en el dels militars, hi ha un element addicional que en garanteix la cohesió interna i la fidelitat al règim: l’origen social, perfeccionat per una adequada carrera educativa, que els dota de la necessària cosmovisió comuna.

Els que vetllen per l’aplicació de la llei s’identifiquen amb la missió de garantir ordre i estabilitat

No és un assumpte menor, ja que d’aquesta manera el col·lectiu encarregat de vetllar pel respecte i l’aplicació de les regles acaba identificant-se plenament amb la missió de garantir ordre i estabilitat, desactivant els conflictes que agiten la massa social. Dit d’una altra manera: els jutges (la majoria, of course) pensen exactament com ha de pensar un defensor de l’statu quo, convençut i sovint fanàtic.

Agafem com a exemple el tema de la violència. En poques dècades hem arribat a la normalització de “l’agreujant polític”. Ja no es valora el fet de cremar un contenidor, sinó en quin context es fa. Si és per Sant Joan et pot caure una multa (si algú es pren la molèstia de buscar-te). Si és en el transcurs d’una vaga general et poden caure una pila d’anys. Quelcom que escandalitzaria els pares i mares de la no-violència, que consideraven que contra la injustícia és un deure lluitar i que la lluita implica, fins i tot la pacífica, certes dosis de coacció.

Una capacitat d’escandalitzar-se que, pel que sembla, no és avui compartida per certa esquerra constitucionalista –entre d’altres–, que, via legislació i manipulació mediàtica, ha ajudat a reduir a la seva mínima expressió el repertori de formes de lluita permeses als sectors
socials subordinats: fins i tot la vaga, conquista històrica ja molt aigualida per les repetides subhastes a què l’han sotmesa els grans sindicats (serveis mínims, imposició de requisits, autoritzacions, etc.) ja es considera una forma de protesta individual, a la qual es pot adherir qui vol, però que no pot ser “imposada”.

I hem arribat així a l’avui i ara. Entre desallotjaments de places i detenció d’usuaris de pàgines Facebook, convertides per la creativitat policial en cèl·lules de terrorisme anarquista; persecucions d’acudits i titellaires; prohibició de partits i periòdics, hem arribat al punt de veure manifestacions enormes d’un civisme estupefaent: cassolades de veïns i veïnes i protestes contra la brutalitat policial són titllades en interlocutòries judicials de “masas tumultuarias”, elements d’una insurrecció violenta, delicte d’incitació a l’odi… Noves interpretacions i tipologies delictives que són la cirereta al pastís repressiu cuinat durant 40 anys per les cortes postfranquistes.

No hi fa res: encara hi ha qui, tot i deplorar els “excessos” del sistema, s’entesta a recordar-nos –des de fa 40 anys– que la legalitat és un element irrenunciable de la nostra societat, que si algunes normes no agraden es poden reformar, pasito a pasito, com en la cançó, sense que es desmunti tot i acabi regnant el caos. És un argument òbviament estúpid i banal, i absolutament buit de valors, ja que qualsevol societat, les criminals i les feixistes incloses, tenen normes que les regulen i que en general serveixen per preservar les disparitats –econòmiques, socials, sexuals, etc.– que les caracteritzen. Estupidesa i banalitat reblada de vegades amb la invocació a la “cohesió” o a la “superació de la fractura social”, que enllacen amb l’esperit dels contes de fades de la transició modèlica o de la pau social en un context d’estat del benestar. Per no parlar d’altres animalades com atribuir a l’independentisme el ressorgiment del feixisme.

Estupidesa i banalitat que esdevenen complicitat quan sabem de les morts, les detencions, les tortures, els
empresonaments, les sancions, les pallisses, les amputacions que han patit milers d’enemics reals o presumptes de l’estat borbònic en aquestes dècades. O quan veiem que el manteniment d’aquesta democràcia de la porra es fa apallissant mil persones inermes i pacífiques; tancant presidents d’associacions no violentes; enviant al trullo entre sarcasmes, insults i amenaces tot un govern elegit a les urnes; imputant set-cents alcaldes; identificant, denunciant i sancionant desenes de persones per uns tuits; violant la correspondència; tancant centenars de webs; assetjant periodistes i mitjans de comunicació; prohibint colors a l’espai públic…

Tot necessari i proporcional per a la defensa d’una estructura socioeconòmica i política encarnada en una constitució pactada, sota la mirada vigilant dels militars, entre membres de l’antic règim i un grapat de polítics. D’un ordenament en què es van oblidar de declarar oficialment la dissolució del règim franquista i la renúncia als principis del movimiento (detall interessant, en un país on es continua exigint, més de deu anys després de la seva desaparició, la rendició formal i incondicional de l’ETA), o de jutjar i reparar ni tan sols un dels crims de la guerra i de 40 anys de dictadura i que, ben al contrari, garanteix i reforça els privilegis de l’oligarquia espanyola. D’una monarquia expressament volguda pel vell tirà i que va jurar-li fidelitat.

L’autor és membre de Lliure Associació Italocatalana Antifeixista (LAICA)

​Article publicat al número 444 de la ‘Directa

Origen: Legalisme, malaltia senil del progressisme | Directa

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Contramoviments, Cultures de control. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.