A qui serveixen els narcopisos? | Directa

Si no s’assumeix la necessitat de combatre l”ethos’ de la racionalitat instrumental i del lucre com a objectiu al qual s’ha de sotmetre qualsevol altre, no es podrà desenvolupar cap política realment beneficiosa per a la majoria dels veïns del Raval
Freddy Davies

Segons em va explicar un registrador de la propietat, un propietari d’una finca sencera del carrer d’en Robador 23, que ha vist com el barri no millorava, “s’ha vist obligat a dir-li a un dels seus inquilins, a un moro [sic], que s’encarregui de la finca i l’exploti com a meublé“.

Aquest ethos del lucre va acompanyat d’una denegació de tota responsabilitat econòmica, social, fins i tot cultural, respecte al barri i els seus veïns. En el millor dels casos assumeixen el pagament de certs impostos encara que regategen tots els que poden. Això ho fan utilitzant els pisos com a allotjaments turístics sense permís, com va passar durant algun any en el bloc del número 37 del carrer d’en Robador.

També ho fan tenint les seves seus fiscals a Samoa, com és el cas de Sofic Investments Inc, una de les empreses inversores per les mans de la qual va passar el mític bloc 29 del mateix carrer, que va començar venent-se per 421.000 euros i en menys de tres anys, després de tres operacions de compravenda, es va acabar venent per 1.367.469 euros.

És en aquest marc d’agressivitat i producció institucional del desordre, motivada per la lògica depredadora del benefici a qualsevol preu i en el mínim de temps possible, en el que s’ha d’entendre el paper que ha de jugar la polèmica al voltant dels anomenats narcopisos.

 

 

Davant d’això, què pot fer l’administració municipal? Ben poca cosa encara que almenys sí que podria intentar pal·liar els efectes devastadors d’aquestes pràctiques fraudulentes consentides o operades a l’abric d’aquests grans inversors immobiliaris, que sembla que són els propietaris del sòl i les narcofinques, tal com va explicar la Directa.

Curiosament, el 2003 es va iniciar una campanya des de La Vanguardia de denúncia dels “excessos” als quals s’havia bolcat la ciutat. Els motius d’aquests desajustos en l’espai comú i visible de la ciutat eren –segons l’anomenada normativa del civisme que venia a resoldre aquests problemes socials– la immigració i els joves anòmics.

Una petita immersió en l’hemeroteca dóna compte de com se li imposa a l’opinió pública, precisament, una opinió negativa sobre un territori i la seva gent. Un cop assenyalats i exagerats aquests desordres esdevenen un problema municipal. En la mesura que la lògica discursiva del civisme ocupa més espais, més expressions de la precarietat, la pobresa o la desobediència esdevenen incíviques i cada dia que passa reclamen una intervenció progressivament més contundent.

El millor de tot és que les sancions són ineficients, ja que els castigats –en la seva immensa majoria– no poden complir amb el pagament de la sanció

Ja que tenim els mitjans per redreçar aquests incivismes, per què no fer-ho, per què no implementar una nova ordenança d’usos de l’espai públic que permeti a la Guàrdia Urbana una discrecionalitat sense igual en la resta de policies administratives europees.

Ara bé, que les multes no dissuadeixin de comportar-se incívicament, no vol dir que la normativa no hagi tingut èxit. I és que ara, al Raval, però també en altres barris ja de tot Catalunya, qualsevol desassossec o ansietat que provoquin les conseqüències, admeses o no, de l’augment rampant de la desigualtat, de la precarietat i de la pobresa, per tant, de la inseguretat, es titlla d’acte incívic, se’l menysprea i se’l condemna a l’oprobi, en lloc de combatre les fonts d’aquesta ansietat que són, abans de res, la precarietat habitacional i laboral.

I aquesta campanya, se sap, va començar a les pàgines salmó del diari La Vanguardia, allà pel 2003. El més xocant de tot és que una de les primeres vegades que s’utilitza l’expressió “incívic” durant el 2003 ho fa Lluís Permanyer en un article sobre la política de construcció de pisos de protecció oficial i en un sentit absolutament diferent del que anirà prenent posteriorment:

Per què no es prenen mesures pertinents i d’eficàcia ràpida per acabar reduint d’una vegada aquests molts, massa, milers de pisos buits, alguns dels quals mantenen tal desafiament incívic des de més d’un decenni? Són només 16.000 o molts més? (2003.01.18, Viure a Barcelona, ​​La Vanguardia)

Aquesta accepció inicial que per a res s’utilitza en els nostres dies i menys en aquest diari, ara compleix una funció molt menys benefactora que la que proposava Permanyer. Avui el civisme no deixa de ser la versió catalana de les polítiques d’intolerància selectiva, importades directament dels EUA i/o el Regne Unit i transliterades al català com batalla contra l’incivisme. Podem treballar amb una hipòtesi paradoxal: l’anomenada normativa del civisme que formalment es diu Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència, treballa en la direcció contrària a la convivència… és a dir, anima o fomenta la confrontació entre diferents, o en paraules dels sociòlegs pop, el civisme treballa en direcció contrària a la diversitat. I és que aquesta convivència es converteix tan complexa de gestionar i –al mateix temps– aparenta ser tan fàcil d’esvair, que és millor reduir la convivència al grup d’iguals (en termes de classe bàsicament) i es prefereix expulsar els altres i òbviament, la zona ha d’esdevenir molt menys conflictiva (també més pobre, no cal dir-ho).

L’interessant en el cas del Raval és que no poden expulsar ni a les poblacions assentades procedents del Pakistan, l’Índia o les Filipines ni transvestir-los a tots d’un dia per l’altre a classe mitjana europea. Ara bé, algunes de les famílies procedents del Magrib o de Llatinoamèrica semblaria que tenen menys capacitat d’ancorar al barri. Aquesta població és més susceptible de ser centrifugada cap a les perifèries, de mica en mica o tot d’una, amb l’excusa d’algun incident infamant.

És aquí on podem concretar encara més el paper dels anomenats narcopisos. Es tracta de tornar a infamar el barri com es va fer des del seu bateig com a Barri Xinès en el primer terç del segle XX. Es va inundar d’un tuf de traïció que poc o gens discriminava delinqüents de treballadors, mafiosos i corruptes, de treballadores sexuals o venedors ambulants, vagabunds o immigrats de camells i drogoaddictes, tots regirats en el mateix sac, recuperant l’útil confusió entre classes laborioses i classes perilloses. Va passar el mateix ja en els anys dos mil, amb l’escàndol mediàtic de la falsa xarxa internacional de pederàstia que va desarmar la Taula d’Entitats del Raval, constituïda per veïnes que havien posat dos contenciosos administratius per la modificació de la normativa urbanística en l’operació Illa Robador o, finalment, amb la mateixa invenció criminalitzadora de la figura de l’incívic.

Aquesta població que no queda bé en les postals de la Barcelona de fires i congressos bolcada indecentment al turisme i a l’especulació immobiliària sense que l’Ajuntament del canvi poc pugui/vulgui fer. Aquest és el dimoni al qual serveixen els narcopisos: una combinació entre aquest esperit capitalista depredador que obliga als propietaris a saltar-tota norma civil i ètica de convivència per augmentar el seu benefici personal i una opinió pública creada interessadament per estigmatitzar poblacions senceres perquè no s’ajusten al patró estètic, ètic i econòmic del ciutadà global.

Com negar-li a un propietari que exploti al màxim la seva propietat? Quins són els límits de la recerca incansable i immoral de benefici? Potser hauríem de recuperar el Decret de municipalització del sòl de 1937 de la Generalitat o fins i tot anar més enllà i sindicalitzar el sòl com proposaven en el seu moment CNT i POUM?

 

*Miquel Fernández González és autor del llibre Matar al Chino: entre la revolución urbanística y el asedio urbano en el barrio del Raval de Barcelona (Virus Editorial)

 

 

Origen: A qui serveixen els narcopisos? | Directa

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Contramoviments, Cultures de control. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a A qui serveixen els narcopisos? | Directa

  1. Pep Lancina ha dit:

    Menys mal que l’heu obert!! Molt bon treball el que fa en general aquest blog.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.