Sigues menys, estigues sol

sigues-menys

L’anunci sembla que ens convida a ser menys oblidant-nos dels demés. Per això, cal deixar de banda la dimensió col·lectiva de la vida i contemplant aquesta, exclusivament com un auditori al que cal enlluernar amb  les nostres habilitats úniques i extraordinàries.

Primer de tot, es tracta d’un anunci d’una universitat online. On apareix un home que aparenta una edat entre 20 i 30 anys, i d’un aspecte estètic modern –en el sentit de reflectir canons contemporanis- que a més sembla està concentrat en alguna pantalla. El fet de semblar que està dret, implicaria dinamisme, joventut i iniciativa.

El missatge, en format tuit, en temps verbal imperatiu ens commina, primerament, a «ser menys». Això des d’una perspectiva essencialista de la identitat individual implica la capacitat del subjecte d’autorealitzar-se, o en aquest cas, deixar de realitzar-se. Si us fixeu bé, l’anunci és un clar exemple de la tergiversació o malinterpretació del pas contemporani de la identitat estàtica o essencialista a una dinàmica o antiessencialista. M’explico: la frase es completa amb un «com volen que siguis». Paradoxalment, ens indiquen què hem de ser –o deixar de ser- rebutjant una imposició externa, que podríem deduir que evoca «la societat». L’anunci ens suggereix que obviem les determinacions socials sobre la nostra identitat personal –penseu en identitat com allò que volem imitar, aquesta és l’arrel d’idem- i que ens refugiem en nosaltres obviant l’entorn. Com dic, no deixa de ser una contradicció irresoluble: si hem de fer cas a l’anunci, l’hauríem de rebutjar, atès que se’ns diu com hem de voler ser: algú-na que sap, per ell mateix i al marge de l’entorn –social, econòmic, polític i cultural- qui és i què vol ser. Aquesta -com sabem després de les lectures treballades i els debats establerts-és una opció identitària concreta, precisament i com no pot ser d’una altra manera, completament històrica, socialment construïda i determinada. Això d’un costat, del que podríem anomenar, la dimensió ontològica de la identitat.

En aquest sentit, l’anunci és un exemple paradigmàtic d’aquestes noves concepcions de la identitat individual contemporània. Si tornem a una perspectiva més sociohistòrica, podríem seguir les intuïcions i anàlisi de Sennett y Taylor i establir el pas de les identitats modernes a les de la modernitat tardana o posmodernitat. Segons aquests, la identitat moderna va ser resultat de la divisió de classes i de gènere que tenia a veure evidentment, amb l’accés desigual als recursos necessaris per l’autoafirmació. Uns tenien un rang més ampli d’identitats al que acollir-se i els/les altres menys de forma que aquests últims devien tancar files i convocar la col·lectivitat com a exercici d’afirmació. Un altre autor que no apareix de moment en la bibliografia obligatòria de l’assignatura però que és molt pertinent pel que estem analitzant és Zigmunt Bauman. Al seu Modernitat liquida ens cita a Claus Offe quan diu «el accionar colectivo de clases era algo tan natural para aquellos que se encontraban en los escalones más bajos de la escala social como lo era para sus empleadores la persecución individual de sus objetivos de vida.» (2003, p. 38).

En aquest moment, la classe i el gènere podien tenir, essent igualment construïts, tanta capacitat de fixació com ho feien els estaments hereditaris premoderns. Com ens indica Sennett, la classe i el gènere eren percebuts com a «fets de la natura» i la tasca reservada als individus era la «d’encaixar» en la categoria social assignada, comportant-se tal com s’esperava d’ell*s. I aquí és on trobem la gran diferència amb el procés d’individuació modern envers el postmodern o de la modernitat tardana o reflexiva com l’anomena indistintament Ulrich Beck. Avui aquests clots reservats per incrustar-nos en funció d’on i com havíem nascuts i crescut s’han esfumat. Aquesta nova modernitat ofereix una varietat de categories a les que afiliar-nos, cadascuna amb diverses dimensions, expectatives i normativitzacions, obligant-nos a estar en permanent moviment sense cap promesa que la categoria a la qual ens vulguem subscriure, ens ofereixi cap plenitud o convicció o esdevingui espantall de dubtes vitals. I aquí novament Bauman ens explica com aquest gir acaba comportant una desaparició de la possibilitat d’arrelament i per tant una recaiguda contínua en la responsabilitat exclusivament individual de cadascun dels nostres actes:

La autocontención y la autosuficiencia del individuo pueden ser también otra ilusión: que los hombres y mujeres no tengan a quien culpar de sus frustraciones y preocupaciones no implica, hoy más que ayer, que puedan defenderse de sus frustraciones utilizando sus electrodomésticos o que puedan escapar de sus problemas, al estilo barón Munchausen, sirviéndose de los cordones de sus zapatos. Y además,si se enferman, se presupone que es porque no han sido lo suficientemente constantes y voluntariosos en su programa de salud; si no consiguen trabajo, es porque no han sabido aprender las técnicas para pasar las entrevistas con éxito, o porque les ha faltado resolución o porque son, lisa y llanamente, vagos; si se sienten inseguros respecto del horizonte de sus carreras y los atormenta su futuro, es porque no saben ganarse amigos e influencias y han fracasado en el arte de seducir e impresionar a los otros (2003, p. 39)

Així, la manera en la qual un viu es torna, seguint els arguments tant de Taylor com de Sennett, en una solució individual a problemes col·lectius. De la mateixa manera, en un «món de llibertat» se’ns imposa naturalment l’esforç d’autorrealitzar-nos, de completar-nos, de ser cadascú de nosaltres únic i assolir allò que desitgem, sense considerar les imponderables constriccions socials. Aquesta obligació de ser, de ser lliures, comporta de manera més contundent, cal insistir, la responsabilitat de totes els nostres actes. Mentre els riscos i les contradiccions no han deixat mai de ser produïts socialment, només es carrega a l’individu amb la responsabilitat i necessitat de plantar-li’ls cara.

Bé, doncs aquí una mostra d’anàlisi d’un artefacte cultural que –a més, ens toca molt de prop- a partir dels autors convocats aquest curs.

Bauman, Z. (2003). Modernidad líquida. México [etc.]: Fondo de Cultura Económica.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Identitat-s, Identitats, Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s