A propòsit de Faces de John Cassavetes L’ordre de la interacció o de la situació és un ordre propi i produeixi unes identitats pròpies

shadows6big

El cinema de John Cassavetes és conegut per ser un cinema de situació, de primers plans, d’interpretacions que són més versemblants que la mateixa realitat. En Faces es proposa una anàlisi del masclisme general, de què significava la classe mitjana als anys 70 als EUA. També dels petits grans homes i per sobre de tot, del poder que traspua en cada un de nosaltres quan estem en situació i que no és en cap de nosaltres però ens sotmet a tots.

I és que segons la proposta epistemològica goffmaniana, la vida social i la vida pública s’intersecten tant en l’àmbit públic com en el domèstic. Es tracta doncs d’estudiar les formes de socialització i de normalització de conductes, del procés de socialització, per estudiar-les en la seva lògica immanent, com a mecanismes d’autoregulació propis de mons, cadascun amb el seu propi llenguatge, el seu repertori de rols i la seva sintaxi de conducta1.

I és que, com ja vam deixar dit en la presentació dels textos de Goffman, per aquest, es tracta d’estudiar la identitat –l’estructura de l’experiència individual de la vida social, com dirien els sociofenomenòlegs- però alliberada de tot psicologisme. D’aquesta manera són «no els homes i els seus moments, sinó més aviat, els moments i els seus homes»2

Aquest film, si el veiem en termes d’Erving Goffman, què ens diria? Doncs que la situació és autònoma d’altres ordres (com el jurídic o l’institucional) sense que sigui totalment independent, pot ser analitzat com un ordre en si mateix. Aquest ordre produeix moments, ocasions, situacions que al seu temps són les que produeixen les identitats personals, els homes, les dones, les persones. El Jo com a nucli dur de la identitat està en qüestió des d’aquestes mirades situacionistes.

No podem obviar que el que ens interessa és l’estudi de la societat i el paper, significat o funció que tenen les identitats. Així doncs, ens interessa estudiar l’aspecte concret de la relació que és la identitat. Marcel Mauss, al Ensayo sobre el Don, i Claude Lévi-Strauss des del estructuralisme, van col·locar el principi de reciprocitat en el centre dels intercanvis simbòlics. I aquí ja tenim un possible punt de trobada entre interaccionisme i estructuralisme, entre una mirada micro i una altra macro.

Les dos corrents s’interessen per l’intercanvi abans que pels actors que intercanvien. Més en la relació que en els subjectes. Aquesta és la distintiva unitat d’anàlisi de la sociologia. Es privilegia les formes no cristal·litzades, aprehendre el que passa més enllà del contingut, la funció o l’interès -elements d’altra banda ben difícils de captar. És des d’aquesta manera com podem copsar empíricament la personalitat múltiple i dissociada proposada per G.H. Mead, Rober Ezra Park, Erving Goffman o Paul Ricoeur.

Una prova d’això que diem ho podem trobar precisament en la seqüència que comença al minut 42 i que duran fins l’1:07.

Observeu la seqüència i advertiu quantes identitats emanen de cada un dels personatges, quants jos apareixen en cada una de les microsituacions. Es tracta efectivament d’un jo situat, un jo que va esdevenint sobre la marxa i adaptant-se al moment essent qui pertoca ser en cada moment– per sortir airós de la situació, per salvar la cara, per no muntar un numeret per no ser desacreditat. Veureu que si cal, mancats d’una estructura jurídica que estableixi nítidament qui és inapelablement cadascú i quina responsabilitat té –per exemple amb l’arribada de la policia que «posaria a cadascú al seu lloc»-, les identitats estan sempre en moviment, són sempre dinàmiques, mai s’acaben de fixar i al mateix temps, l’estructura de la situació –una reverberancia de l’estructura social encara difícil de desxifrar- està sempre a punt de cristal·litzar sense arribar a fer-ho mai.

Parlant de situacions, del que es tracta és sempre d’acordar un sentit compartit, i això és més fàcil veure quan hi ha disrupcions d’aquesta, com és el cas de la seqüència que aquí comentem, les situacions incòmodes, on es dificulta l’establiment de la situació. Aquí es produeix un conflicte de normes i «l’estructura social guanya en flexibilitat; l’individu no perd més que la seva calma»1. Per acabar, fixeu-vos en l’enorme treball social que fan tots i cadascun dels personatges concertants per abandonar la situació, mantenint el crèdit i la dignitat entre els seus i entre els presents.

Res més, us deixo amb aquest pocs minuts i us convido a veure el film sencer i a gaudir d’un dels millors cineastes de la segona meitat del segle XX.

1 Goffman, op.cit. p. 100

1 Joseph, I. (1999). “Buenas maneres” a Erving Goffman y la microsociología. Barcelona: Gedisa. (pp. 17-34)

2 Goffman, E. (1970). Ritual de interacción. Buenos Aires : Tiempo contemporáneo. (p.8)

 

Aquesta entrada ha esta publicada en cinema, Goffman, Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s