Problemàtica, model i hipòtesis envers el plantejament de la recerca

Sociólogo

El llenguatge és sempre trampós…és com un vidre que depèn com ajuda a veure millor la realitat i depèn com la deforma. Hem d’ajustar les variables i no acceptar les que se’ns imposin com a variables explicatives quan totes, per definició són variables depenents.

Això implica que cal estar sempre contra l’aparença socialment –i científicament- construïda i no caure en l’abdicació empirista. Aquesta és la més fàcil de fer i de caure perquè tenim al nostre favor la força de la doxa, la del món social tal com és. Els costos per anar en contra de la doxa (no subscriure ni l’ortodoxia ni l’heterodoxia!) són sempre enormes i els beneficis minsos. No ens ha de fer fer por no semblar científics, perquè això és el que fa la ciència «veritable», arriscar-nos a tenir no tenir tots els significants exteriors de la cientificitat.

La ParaDoxa «quelcom de contrari a l’opinió establerta o a l’expectativa que ens havíem fet sobre com esdevindria una cosa» però per contrari no cal entendre antagònic, potser simplement divergent al que semblava previsible. La Doxa és la visió de la societat que no adverteix que aquesta està atapeïda de miratges i paranys…representacions il·lusòries…de forma que el recurs a la doxa és fonamental per desemmascarar segons quins camuflatxes tots els pensadors socials ho són necessàriament paradoxals: paradoxes de l’alienació, de l’anomia, del desencantament del món o de la burocratització (Marx, Durkheim i Weber) «Si existeix una ciència de les societats, hem de suposar que no serà una pura paràfrasi dels prejudicis tradicionals, i que ens oferirà de les coses una imatge diferent»[…] «L’objectiu de tota ciència és fer descobertes, i la descoberta desconcerta, en major o menor mesura, les opinions arrelades […] Evitar la paradoxa quan els mateixos fets ens la imposen és un senyal de poc coratge intel·lectual (Durkheim, Las reglas del método sociológico).

Pensar sociològicament és Pensar sobre les conseqüències involuntàries de les accions humanes –en aquest decalatge entre les nostres intencions subjectives i els resultats objectius de la nostra acció- que es fa sentir el pes de la societat, el poder condicionador que aquest té sobre nosaltres.

El pensament contrari a la doxa (a l’impensat) és provisional, limitada es posa entre cometes i se li diu paradoxa. Els descobriments en CCSS son gairebé sempre contraintuitius i relacionats amb les conseqüències no intencionades de l’acció humana (Weber) o les funcions latents (Merton)

Hem de lluitar per no quedar-nos atrapats per l’objecte. Bourdieu diu «agafar com a objecte d’anàlisi el senti comú i considerar l’experiència immediata del món social» com una adhesió impensada que no separa la relació d’ambivalència, constitució i reciprocitat que hi ha entre un objecte i un subjecte (p.214).

Hem de ser el especialment curosos en identificar la nostra experiència DOXICA i concretament les implicacions polítiques de la mateixa en «tant que representació una acceptaicó fonamental del odre establer, situada fora de qualsevol posició critica, és el fonament sòlid d’un conservadurisme més radicalmente

      1. 1.- EL DOBLE VINCLE

LA TEORIA NECESSÀRIA, la crítica contínua…els instruments de pensament també els de repensar sistemàtica i críticament…per exemple, el què feu vosaltres posar en evidència, dubtar de la representació oficial dels delinqüents. Hem de pensar bé les teories, els autors i els conceptes que escollim per interpretar la realitat…per exemple, penseu en aquests conceptes, ideologia, però també hegemonia, empoderament, subjectivació….cal trencar amb els conceptes de ruptura, cal fer de nou els conceptes, cal no fiar-se mai.

Estem parlant tota l’estona del mateix de combatre les pre-nocions, el taked for granted de Schütz

2.- Una objectivació participant

Es tracta de la forma més complexa de socioanàlisi on cal objectivar en viu el subjecte que objectiva en relació a altres subjectes que objectiven

això requereix una rutptura amb les adherencies i adhesions més profundes i inconscuents. Hem de tenir present quin són els interessos associats a la pertinença al camp, a l’ocupació d’una posició particular dintre del camp…també els interessos associats a les categories socialments construides, compromeses estètica i epistèmiques

Acaba Bourdieu «L’objectivació participant, que és sens dubte el cim de l’art sociològic, només és possible si es recolza en una objectivació tan completa com sigui possible de l’interès per a objectivar, que està inscrit en el fet de la participació; i en una suspensió d’aquest interès i de les representacions que indueix»

3.- De camí a la formulació de les hipòtesis. L’elaboració de la problemàtica

  • La problemàtica s’elabora a partir de les lectures i les observacions o entrevistes exploratòries. Aquest document ha de contemplar la pregunta inicial, els conceptes fonamentals i les idees generals de forma que permeti elaborar unes hipòtesis (preguntes amb possibles respostes.
  • Si jo vull comprendre què passa al Raval a partir de les portades i queixes d’alguns veïns el primer que haig de fer es plantejar-ho sociològicament. Per exemple, quan de «social» hi ha en la construcció «d’un territori del mal»? Al menys hi ha tres questions a tenir en compte:  La historia canalla del territori, el present del mateix i el paper de les representacions sobre el lloc. Fen un anàlisi crític des d’aquest tres camps de recerca puc començar a problematizar l’objecte d’estudi que és la vida al i del carrer d’en Robador.
  • Llavors davant les explicacions impensades –”allà hi viuen delinqüents i prostitutes amb macarró i es cometen tots tipus de faltes i delictes de forma que la única manera de civilitzar el territori és fer una ocupació policial sistemàtica i una destrucció urbanística sense precedents”- haig de proposar una explicació fonamentada en els fets interpretats a través de la teoria escollida.

4.- ELS DOS MOMENTS DE L’ELABORACIÓ DE LA PROBLEMÀTICA

La problemàtica és l’enfocament o la perspectiva teòrica que es decideix adoptar per tal de tractar el problema plantejat per la pregunta inicial. És una forma d’interrogar els fenòmens que s’estudien. Equival a contestar «de quina manera abordaré aquest fenomen?

  1. ACLARIMENT DE LES DIVERSES PROBLEMÀTIQUES POSSIBLES...Es tracta d’identificar les perspectives teòriques subjaents a les diverses aproximacions conegudes. Quin ha estat els diversos enfocaments? Per exemple en la recerca sobre el fenomen de les cases regionals…hi havien explicacions demogràfiques, les explicacions de en tant que centres de mutualitats o d’ajuda mútua o l’explicació relativa als usos instrumentals polítics dels migrants en favor de uns interessos polítics o altres…aquí cal saber doncs què NO hi sabem sobre el tema
    1. En aquest sentit, l’elaboració de la problemàtica equival a una triple definició
      1. la definició d’allò que es vol explicar [Les tranformacions urbanístiques del Raval]
      2. la definició d’allò amb què serà posat en relació [els interessos de control i econòmics explicarien la violència i el menyspreu aplicada sobre aquella població. Aquests interessos explicarien, farien concebible o podien ser condició d’aquesta violència]
      3. …i la del tipus de relació que es vol establir entre els dos primers elements [Això es pot comparar a d’altres barris, a altres moments de la historia o a les lectures exagerades per part de la premsa o la lectura «científica» i formal de la necessitat de la «reforma urbanística del raval»…]
        1. la relació pot ser causal, condicional, sistèmica, funcional, estructural…[explicar la violència com a estratègia de reproducció de l’ordre urbà]
    2. EL SEGON MOMENT ÉS L’ELABORACIÓ DE LA PROBLEMÀTICA ESPECÍFICA. Cal triar i explicitar la problemàtica.
      1. Triar significa adoptar un mar teòric adequat al problema que s’ha de dominar satisfactòriament.
      2. Explicitar la problemàtica s’ha de redefinir l’objecte de la recerca,tot precisament l’enfocament teòric escollit i reformulant la pregunta inicial de tal forma que esdevingui la pregunta central de la recerca. La pregunta s’ha d’adaptar al model teòric escollit i l’objecte que s’esta elaborant de forma que resulti un «sistema conceptual organitzat» adient.

5.- La construcció del model d’anàlisi

Requereix dos passos:

  1. La conceptualització [es comença amb la definició prèvia]
  2. L’elaboració de les hipòtesis que no són altra cosa que respostes provisionals i relativament sumàries que han d’orientar el treball de recollida i d’anàlisi de dades.
  • Per exemple, hem de buscar les causes de la falta de contestació organitzada de la gent que viu al carrer. Ho podem relacionar amb la manca de cohesió de les persones que són etiquetades com a sense llar…o…
  • …amb el paper dels tècnics municipals afavorint la burocràcia

Per exemple, un cop tenim el concepte clau (cohesió, burocràcia…) hem d’identificar les seves dimensions i els seus indicadors

  • Dimensions de la cohesió social
    • Familiar
    • Grupal
    • religiosa
  • Dimensions de la burocràcia
    • efectiva
    • punitiva
    • estètica (apartar de la vista «als pobres»)

Cada una d’aquestes dimensions ha de tenir una sèrie d’indicadors (evidències, atributs que donin compte de la mateixa). Per exemple, com podem saber que hi ha cohesió familiar, normes implícites, freqüència de visites, la proximitat, la reciprocitat/ o la grupal, pràctiques comunes, discursos compartits,…o de la burocràcia, hi ha un menyspreu sistemàtic –producte de la burocràcia- contra els «usuaris» dels serveis socials que «atrapa» al tècnic municipal, en la mesura que ve donat per l’habitus i que la mateixa burocràcia aprofundeix.

A partir d’això hem de proposar un conjunt d’hipòtesis; recordeu, és tracta d’una resposta provisoria a una pregunta igualment provisoria. Abans de la proposta d’hipòtesis doncs, cal haver fet una bona definició de la problemàtica que implica una bona conceptualització dels termes que considereu clau per la vostra recerca, és a dir, una definició previa del problema o objecte

  • si hi ha una cohesió familiar hi ha una dèbil cohesió grupal
  • si hi ha un dèbil cohesió grupal hi ha poca contestació
  • si pot haver-hi cohesió grupal forta pot haver-hi contestació
  • si hi ha contestació la burocràcia la dissol

 

Extractes de :

Quivy, R., Campenhoudt, L. Van, & Estruch, J. (1997). Manual de recerca en ciències socials. Barcelona : Herder.

Bourdieu, P., Passeron, J.-C., & Chamboredon, J.-C. (1976). El oficio de sociólogo : presupuestos epistemológicos. Madrid : Siglo XXI de España.

Aquesta entrada ha esta publicada en Metodologia, Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s