El nacionalisme no és, s’usa. Lectura mínima de Craig Calhoum

 

Aquest text del Calhoum ens deixa algunes idees suggerents. Primer la construcció de la nació per part del nacionalisme. Segon la pobre conceptualizació teòrica del mateix; tercer la seva doble postura cohesionadora i agressiva al mateix temps i quart, la noció clau, el nacionalisme no és -més que un discurs- si no que s’empra.

Calhoum ens recorda que l’idea de nació va néixer i créixer de forma paral·lela a la de democràcia seguint la inèrcia de assentar la política sobre la voluntat «del poble» no de cap sobirà. En aquest sentit adherir-se a la nació significava posicionar-se contra el tirà al mateix temps que contra les altres nacions veïnes. D’aquesta manera el patriotisme esdevé un arma de doble tall.

Es produïa doncs un canvi en la lògica de les lleialtats. Es passà de la lleialtat al rei a la lleialtat a la nació. L’autodeterminació en el sentit d’autogovern com d’autonomia, s’oposava als tirans i a les altres nacions. Però això facilitava tendir cap a una analogia i és que si la identitat personal – la persona- havia de ser consistent, la nació havia de ser coherent. D’aquesta manera s’establia un criteri de pertinença en base a la forma d’encaixar les diferents personalitats individuals en una de col·lectiva coherent.

El què resultava conflictiu era el criteri escollit per establir els atributs dels membres de la nació. Uns van tendir cap a la unitat dels pobles amb algun atribut comú i altres cap a la distinció entre la uniformitat. Això va comportar una divisió en les aproximacions al nacionalisme. D’una banda, el de les nacions estables i consolidades – el de les nacions europees occidentals, benigne i integrador, polític i cívic- i el de les nacions inestables de l’est -perniciós, visceral i populista, «ètnic» o «cultural».

Aquesta tendència cap a la nacionalització de les diferencies va anar en augment, de forma que els contrastos que es destacaven entre nacions, començaven a veure’s més rellevants que els que podien haver-hi entre el món rural i l’urbà dintre d’un mateix Estat.

L’ideal cosmopolita va ser incorporat a la idea d’Estat nació. Per ser universal primer s’havia de ser d’alguna nació concreta. Declinant les monarquies, la teoria del contracte social requeria un estament superior – la nació- que regulés les relacions entre els membres de la nació, sempre supeditats tots al progrés nacional que esdevé positiu de manera impensada o acrítica. Tots els membres de la nació havien de treballar per consolidar la nació i fer-la forta enfront altres nacions i amb vistes a la millora de la mateixa. El patriotisme era doncs, fer millor la nostra nació.

En aquest procés una llengua unificada –i altres criteris ètnics- assolien una gran importància. De la mateixa manera que altres llengües es consideraven impures o no prou primitives com per atorgar-lis valor. La llengua era el reflex de l’esperit de la gent i si aquesta no tenia prou solera, implicava que els seus parlants tampoc podrien gaudir del respecte associat. La llengua doncs esdevindrà la prova de la pertinença a la nació de forma que aquesta, juntament amb la raça, l’ètnia o la cultura, faran concloure que la nació era un fet primordial i que el fet de pertànyer a una nació era immutable.

Aquesta nova definició del local calia introduir-la en el global. El creixent mercat capitalista atribuïa a les noves configuracions de govern una nova capacitat d’organitzativa. Això succeí quan la família o la comunitat van anar perdent aquesta capacitat atès que les relacions esdevenien més i més indirectes i impersonals. Per poder mantenir la tensió entre l’universal que implicava la idea de nació i allò local que es deriva de la idiosincràsia de cada una les nacions, es va aquarterar l’individu en la nova figura del ciutadà. Interpel·lant al individu en tant que ciutadà s’aconsegueix conceptualitzar internacionalment allò local. Demanar ser reconegut com a nació implica també que els termes en els que un es conceptualitza com a nació ha de ser reconeixibles per la pròpia nació també per les altres.

Un cop incrustada la nació en el sistema mundial de nacions, Calhoum es pregunta si hi ha nacions més «reals» que altres i el primer que explica que és que cap definició de nació ha assolit una acceptació general. Ell proposa una dividida en dos parts. Parteix del pressupòsit que la nació és una invenció dels nacionalismes

Existeixen sols quan els seus membres es conceben a si mateixos des del marc discursiu de la identitat nacional i, normalment, es consoliden en les lluites sostingudes per alguns membres de la nació en construcció amb la finalitat que altres nacions reconeguen la seua genuïna condició de nació, tot garantint-li l’autonomia i altres drets. El fonamental en aquest punt és adonar-nos que les nacions sols existeixen en el context del nacionalisme. La «nació» és una forma particular de pensar sobre el que significa ser un poble, i sobre com un poble, definit així, pot encaixar en un sistema mundial més ampli. […] No hi ha una manera objectiva de determinar què és una nació. No existeixen indicadors escaients, independents de les reivindicacions fetes en nom de les preteses nacions i dels processos polítics pels que reïxen o fracassen. Certament, això no ha impedit que certs actors polítics o cientificosocials tracten d’establir els indicadors objectius del que serien nacions «plenes», «reals» o «històriques (p.149)

…que són les que proposa en les pàgines següents. Ens explica que els moviments secessionistes acostumen a ser el fruit d’una manca d’integració nacional, d’un fracàs del projecte integrador. I en aquest sentit, el discurs nacionalista abraça tant moviments d’unificació i pannacionalistes com moviments secessionistes o desintegradors. Aquí és on ens diu com s’usa el discurs nacionalista amb una voluntat d’integració nacional, la tradició cultural i l’oposició a d’altres estats.

El discurs nacionalista, doncs, pot ser emprat, igualment, al servei de la unificació i de la secessió. La seua atenció està centrada, generalment, en l’ajust d’un estat amb una nació suposadament preexistent; l’abast de la unitat nacional no està determinat per la forma del discurs nacionalista. Es tracta d’un contingut aportat, en gran manera, per la relació entre la integració nacional, la tradició cultural i la contraposició a altres estats dins del sistema mundial. Per tant, centrar-se en només un d’aquests elements, tot excloent-ne els altres, seria un error .

Calhoum, Craig (2008) Universalisme i localisme a Nacionalisme, Editorial Afers, València, pp.131-153

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s