La frontera constituent. La inversió de Frederick Barth respecte a l’estudi dels grups ètnics

 

 

960

Surfer Blood Dany Barth

Aquest text de Frederik Barth ha esdevingut un clàssic del pensament antiessencialista. Per dos motius: Barth es fixa en la dimensió dinàmica dels grups humans i la seva relació amb d’altres grups i no en la dimensió estàtica i cosificada de la categoria cultura, grup ètnic o nació; i segon, Barth destaca la força positiva del rebuig, o dit d’un altre manera, l’exterior constituent, o el negatiu constituent. És a dir, som tant el què volem ser com el que no volem ser, personal i col·lectivament.

Intentaré desenvolupar aquestes dues idees que al meu parer explora Barth. El seu interrogant s’inicia senyalant un nou objecte d’estudi: en comptes d’estudiar els «grups discrets d’individus», és a dir, la conducta humana col·lectiva, el que de manera corrent s’entén per cultura d’un grup humà, Barth proposa estudiar les seves fronteres i com aquestes expliquen en gran mesura la constitució dels esmentats grups humans.

Què vol dir pensament antiessencialista? Doncs que no hi ha cap essència ni en els individus ni en els grups humans. Això vol dir que no hi ha cap variable explicativa determinant per explicar la conducta d’un subjecte i menys per explicar la d’un grup cultural complert. L’antiessencialisme, si voleu, radical, diria que no hi han variables explicatives, que totes són variables a explicar. Aquest principi implica que, per exemple, el grup ètnic o la cultura NO EXPLIQUEN res, si no que, com antropòlegs, cal explicar-la.

Les cultures no són illes ni tans sols arxipèlags. La diversitat cultural no té a veure amb absència de contacte, ans el contrari, té a veure amb les interaccions. La conservació de les cultures no és qüestió d’aïllament sinó d’intercanvi, tant positiu com negatiu. No es delimiten les fronteres per separar dos grups humans distints; primer s’estableixen les fronteres i després es busquen o inventen les diferències.

Cal insistir, les distincions ètniques categorials no depenen d’una absència de mobilitat o intercanvi, al contrari, impliquen processos socials d’exclusió i d’incorporació. Mitjançant aquest mecanisme es poden conservar categories distintives- discretes malgrat els canvis de participació i afiliació. Les distincions ètniques, diu Barth, no depenen d’una absència d’interacció i acceptació socials, contràriament són el fonament mateix sobre el qual estan construïts els sistemes socials que els contenen. Les distincions ètniques doncs requereixen d’interacció i no pas de distancia; no pot haver-hi distinció sense proximitat.

El que presenta Barth són tres supòsits metodològics resultants de les etnografies sobre grups ètnics. El primer és la que caracteritza el grup ètnic com a categoria d’adscripció i d’identificació; és a dir, una categoria que organitza la interacció intragrupal i exogrupal. El segon, els grups ètnics són un resultat, o millor dit un procés i es tracta de conèixer aquests diferents processos que es convoquen en la generació i conservació dels grups ètnics i tercer, es tracta d’estudiar en els límits ètnics i la seva persistència per sobre del seu contingut; és a dir, què és innegociable de «nosaltres», què és irrellevant i què ens fa que per identificar-nos calgui fer-ho sempre en relació als «alters» i als «altres»?

Aquesta proposta comporta una multiplicació dels factors o variables que expliquen la diversitat. I això sembla una cosa molt gastada però cada dia podem comprovar que no es així. Actualment, per la majoria de facultats de CCSS o humanes, la descoberta de Barth resta incògnita.

El primer error epistemològic que denuncia Barth és el considerar els grups ètnics com a portadors de cultura. A aquest atribut se li acostuma a donar una importància vital –per no dir, letal-. Aquest error epistemològic comporta que es tendeixi a identificar i distingir als grups ètnics per les característiques morfològiques de les cultures que suposadament son portadors. L’error està en què aquestes unitats ètniques no estan fossilitzades, és a dir, d’una banda hi han discontinuïtats en el temps, de forma que la cultura que practiquen és sempre diferent i de l’altre que no es tracta dels trets més o menys fenotips o folklòrics, es tracta de la forma d’organització ètnica. Serà aquesta la que influirà sobre la cultura i no a la inversa. És a dir, «l’aspecte» del grup no ens diu res de la seva cultura i més aviat, serveix com a excusa per no conèixer la forma particular d’organització que adopta un grup concret enver el mateix grup i enver els altres. En altres paraules, aquest error seria el fonament de tota la retòrica racista o culturalista – és a dir, la versió tova del racisme.

El següent error epistemològic és el de la suposada determinació ecològica sobre el comportament dels grups ètnics. Si bé és cert que es una variable a tenir en compte, Barth demana que no es confonguin amb els components socials i culturals que comporten un nivell de variabilitat més complex i ampli.

Al aproximar-se als grups ètnics com a tipus d’organització , Barth destaca que la característica de auto adscripció és molt pertinent atès que son els membres del grups els que prenen en consideració unes diferències i no unes altres. Curiosament, alguns trets culturals són utilitzats com senyals o emblemes de diferència, altres passen per alt i d’altres, diferències que es poden considerar radical són directament ignorades i negades.

Els continguts culturals poden ser de dos tipus: primer, senyals manifestes exhibides pels individus (vestit, llengua, mode de vida…) i segon, les orientacions de valors bàsics, normes i moralitat. D’aquesta manera els individus s’adscriuen a un grup subscrivint aquestes qüestiones però no de manera uniforme ni sistemàtica ni tans sols practicada. Barth emfatitza aquesta qüestió i és la naturalesa de la continuïtat del grup té a veure amb els límits d’aquest. Poden canviar els continguts, la forma d’organitzar-se però no els límits, la dicotomia entre nadius i estrangers és la que persisteix.

En aquest sentit la persistència del grup té a veure abans que res amb la seva conservació, expressió i ratificació continues. En aquest mateix sentit, s’ha de tenir present que la dicotomia que converteix als altres en estranys i en membres d’un altre grup ètnic implica dificultats per arribar a un enteniment recíproc, diferències de criteri per emetre judicis de valor i de conducta i per tant una restricció de la interacció a sectors que pressuposen comú acord. Aquest seria un exercici doncs d’establiment i manteniments de fronteres i de límits i al mateix temps una funció de la frontera; reduir els interlocutors amb els que haig d’entendre’m als que «juguen al meu joc». O en paraules de Pierre Bourdieu, per discutir, cal primer posar-se d’acord sobre en què s’està en desacord.

Barth, F. (1976). Introducción. In Los grupos étnicos y sus fronteras. La organización social de las diferencias culturales (pp. 7– 49). Mexico D.F.: Fondo de Cultura Económica.

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Metodologia, Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s