La incivilitat de la societat a través de la personalitat

externo-93430c99482670309e1cb2eb28d39ea9

Paul Kucynski

Continuem comentant el Declive del hombre público. Aquest és un dels llibres més complicats – ni el més complicat ni l’únic- del Richard Sennett i al mateix temps una de les obres fonamentals per entendre la construcció de la identitat personal i col·lectiva en la nostra societat contemporània. Concretament parlarem del  “El fin de la cultura pública”. In El declive del hombre público (pp. 567– 586). Barcelona: Anagrama.

«El mite de l’actualitat és que els mals de la societat es poden comprendre avui com a mals de la impersonalitat, l’alienació i la fredor». Aquests tres vectors expressen doncs el principi segons el qual, a més proximitat més veritat, la ideologia de la intimitat deforma categories eminentment polítiques en categories psicològiques. Sennett ens proposa apropar-nos a les virtuts públicosocials de la impersonalitat

El pressupòsit inicial és que aquesta ideologia segons la qual la proximitat entre persones és un bé moral és el producte de la dislocació que hem comentat en el capítol La personalidad en público: la dislocació que van provocar el capitalisme i la creença secular. Aquest daltabaix va comportar que es busqués significats personals en situacions impersonals. I és que, quan el món va ser comprés a termes hegemònicament psicològics va esdevenir igualment mistificat. Aquesta va ser la causa de la tornada a la seguretat de la llar per trobar allà un principi d’ordre en la percepció de la personalitat.

Arribats a aquest punt, la cerca oculta de «seguretat, descans i permanència» és al centre de les nostres relacions. Quan aquestes no poden assumir aquesta responsabilitat, determinem que hi ha alguna cosa equivocada en aquesta relació. Donat això, aquesta proximitat carregada d’expectatives i exigències d’estabilitat, fa que la ja complicada comunicació emocional, sigui encara més complicada.

La crisis de la cultura pública acaecida en el siglo pasado nos enseñó a pensar en las dificultades, las represiones y la severidad que constituyen la esencía de la condición humana en sociedad como irresistibles. Podemos aproximamos a ellas por medio de una especie de observación pasiva y silenciosa, pero el hecho de desafiarlas o incluso de volverse cogidos por ellas es considerado como una realización a expensas de nuestro propio desarrollo (p.568).

En aquests termes «el desenvolupament de la personalitat és el desenvolupament de la personalitat d’un refugiat». Rebutgem l’agressió – una manifestació fonamental del vincle social segons Simmel1-, ens enroquem en «l’interior», en la llar i és aquí – i no en l’expectació- on es forjarà i modelarà la personalitat, en l’espai de «confiança, calor i confort». Tal com es va comentar en l’anàlisi anterior, es va anant produït paulatinament un enorme temor a la vida pública que ha comportat un sentit debilitat de la voluntat humana.

Això d’un costat mentre que de l’altre, el mite de la impersonalitat com un mal social s’esvaeix a la llum de l’anàlisi de Sennett. En resposta al temor al buit, la gent concep la política com un domini en el qual la personalitat ha de ser exposada de manera rotunda i vigorosa. En aquest marc, es transforma el públic en mers espectadors «passius d’un personatge polític que els ofereix, els seus sentiments, els seus sentiments, més que els seus actes, perquè ells els consumeixin» (p.570-571). Diu Sennett que

«quan més consideri la gent al domini polític com l’oportunitat per revelar-se entre si compartint una personalitat comú i col·lectiva més s’aparta d’emprar la seva fraternitat per canviar les condicions socials. Mantenir la comunitat esdevé un fi en si mateix. La purga – o purificació- d’aquells que no són membres verdaders, esdevé la tasca quotidiana de la comunitat. Del desig, suposadament humanitari d’esborrar la impersonalitat de les relaciones socials, resulta un motiu fonamental per negar-se a negociar, per a la purga contínua dels elements forans. I en la mateixa mesura aquest mite de la impersonalitat és autodestructiu. La pretensió d’interessos comuns és destruïda en la cerca d’una identitat comú» (p.571)

L’absència de vida pública provoca aquests ideals suposadament humans. «Així com la cultura pública del segle XX estava vinculada a la de la Il·lustració, l’absència actual de creença en allò públic està vinculada a la seva confusió en el segle XIX». En aquests moments i context la noció de personalitat en públic era una contradicció tant important que finalment es va destruir el terme públic. Per exemple, a aquells més extrovertits, els que eren capaços de mostrar activament la seva personalitat i les emocions en públic – artistes o polítics- eren considerats capaços de controlar al públic – i era el que havien de fer- abans que interactuar amb ell. D’aquesta manera el públic va anar perdent el sentit d’agent actiu en la comunicació i va anar progressivament esdevenint passiu, més espectador que testimoni. El públic doncs va anar buidant-se de gent que es volia expressar en ell.

Un altre conseqüència del fi de la vida pública és la negació que s’ha produït de la mateixa. En comptes de reflexionar què va portar als victorians al homo clausus, simplement es combat contra la repressió que el va produir sense pensar què el va causar. Es desenvolupen doncs tota una sèrie de mecanismes «d’alliberament» d’aquesta repressió intensificant els termes de la personalitat, «sent més autèntics, oberts i honestos, en les nostres relacions amb els altres» (p. 572). Aquesta cerca de llibertat comporta evidentment ansietat, molt semblant a la que patien els victorians a l’hora d’intentar crear un ordre emocional reprimint les seves expressions públiques. Per molt que la segona meitat del segle passat hagi provocat un augment dels mitjans per comunicar-nos i expressar-nos, el públic ha esdevingut més i més passiu, ha passat de ser actor a espectador.

Si els vitctorians lluitaven contra la idea d’un jo il·limitat, el descontentament era provocat per la confusió del públic i el privat. Actualment neguem simplement els límits sobre el jo. Però negar no significar eliminar-los. De fet els problemes esdevenen més ingovernables perquè ja no se’ls confronta. De forma que la fi de la creença en la vida pública no representa una ruptura amb la cultura burgesa del XIX sinó una escalada en els termes de la societat íntima.

Sennett defineix l’estructura d’aquesta societat íntima a partir de dues qüestions. La primera és que el narcisisme es mobilitza en les relacions socials i l’experiència de desvetllar els sentiments propis esdevé destructiva. Això succeeix perquè la mobilització del narcisisme comporta suspendre l’interès grupal, «el interés grupal yoico». Aquest jo grupal consisteix en un «sentit d’allò que la gent necessita, vol o exigeix independentment de les seves impressions emocionals immediates»

Ell es refereix als “interesos grupales yoicos”; aquests tenen a veure amb allò que la gent necessita independentment de les impressions emocionals immediates. El procés que està descrivint durant tot el llibre és precisament aquest recular cap al narcisisme (la gratificació immediata i la sensació d’establir vincles en base a les revelacions íntimes i recíproques) que destrueix la pertinença grupal més enllà de compartir una personalitat col·lectiva. La comunitat deixar de ser un espai de persones vinculades per les coses que fan (forner, sabater, polític, banquer…) a ser una fantasia de comunitat vinculada per un sentiment immediat -i per tant efímer, inestable- de ser iguals, de voler les mateixes coses, de poder el mateix.

La comunitat queda lligada entre si per vincles de localisme i de motivació de manera que aquesta s’imagina progressivament més restringida. Les pràctiques col·lectives concertades es porten a terme perquè sí o en qualsevol cas com a mitjà per aconseguir alguna cosa. Es contempla de manera instrumental i d’aquesta manera s’oposa a una experiència «holítisca o integradora» és a dir, quan se senten compromeses (p. 576) tenen experiències antagòniques amb les de supervivència, lluita i l’obligació en un món de llibertat. S’està doncs lliurant una batalla entre les relacions afectives i les instrumentals que es pot llegir des del prisma del narcisisme i la comunitat destructiva. A continuació Sennett desgrana aquesta batalla entre psique i societat.

És en aquests termes que Sennett planteja la noció de societat incivil perquè no es permet el joc i la distància entre la personalitat íntima i la que està en públic. La civilitat és «l’activitat que protegeix a la gent entre si, i en canvi, els permet gaudir de la companyia dels altres. Portar una màscara constitueix l’essència de la civilitat» (p. 578). La civilitat implica no imposar als altres que carreguin amb nosaltres. Civilitat «significa tractar al altres com si fossin estranys i forjar un vincle social sobre aquesta distància social» i aquí, la ciutat és el lloc primordial per aquest contacte entre estranys.

La incivilitat és tot el contrari. «Significa carregar als altres amb un mateix, és la disminució en la socialitat amb els altres el que crea aquesta càrrega de personalitat»; l’exemple que posa Sennett és el de l’amic que ens bolca –per no dir, vomita– tots els detalls dels seus traumes íntims al mateix temps que no mostren cap interès en els demès. L’estructura d’aquesta incivilitat es pot observar en la relació entre el dirigent polític i els seus votants. La incivilitat és que la societat faci creure que el líder té validesa, és creïble, perquè pot dramatitzar les seves motivacions, per exemple la irascibilitat com a motivació per canviar les coses a desgrat que es pugui fer alguna consideració o valoració dels seus actes més enllà del que explica la seva personalitat. Per tant, l’únic que es pot valorar és la seva personalitat i no pas què fa o deixa de fer.

El següent exemple que utilitza és el de la perversió de la fraternitat en l’experiència comunal moderna. Al estrènyer el cercle de la comunitat formada per la personalitat col·lectiva més destructiu es torna l’experiència del sentiment fratern. Tot són amenaces, tot els altres s’han d’evitar i els límits de la comunitat s’estableixen exclusivament decidint qui pot i qui no pot pertànyer a la comunitat. S’abandona així la creença en la solidaritat de classe en favor d’imatges col·lectives basades en trets ètnics, de barri o de regió «La fraternitat s’ha transformat en empatia per un grup selecte de gent aliada amb el rebuig d’aquells que no es troben dins del cercle local» (p.581). Quan més íntim menys sociable. Aquesta fraternitat està basada en una fragmentació i divisió interna.

L’individu ha perdut la capacitat de jugar i actuar en una societat que no li permet un espai impersonal on excercir-se. Tota la història de la cultura pública del segle XIX, es refereix a la gent que anava perdent la confiança en els seus poder expressius, elevant per això mateix a l’artista – o el polític- a una categoria especial perquè podia realitzar allò que la gent no podia aconseguir en la seva vida quotidiana. L’artista expressava lliurement i clar i ras en públic sentiments creïbles.

El joc i el teatre requereixen creure en les convencions de la conducta. Aquestes convencions constitueixen normes que mantenen a distància els desitjos immediats del jo. Això es feia mitjançant els rituals religiosos però també amb l’emissió de signes entre la gent amb propòsits d’immediata sociabilitat. La intrusió de problemes de personalitat dintre de les relacions personals ha dificultat la pràctica d’aquesta distància mitjançant el jo. D’aquesta manera s’inicià el dubte sobre si allò que mostràvem era verdaderament allò què érem. Començava a desaparèixer la distància d’un mateix i per tant, la capacitat de «tenir cintura», de jugar, de ser flexibles, de no prendre’s dramàticament la nostra vida pública com a reflex inqüestionable del nostre jo. I perdre aquesta capacitat és perdre igualment de vista que les condicions terrenals són plàstiques, dúctils. Es perd doncs la capacitat de ser expressiu en el moment que un intenta que les seves aparences siguin representin allò que som. En aquestes condicions es retorna a la pregunta fonamental: «és això el que realment sento?, verdaderament vull significar això?, sóc autèntic?

Fins aquí, la proposta de Sennett per fer-nos entendre com la societat anima una conducta incivilitzada, és a dir, d’esquenes i contra allò públic, allò comú o compartit, mentre desanima el sentit d’actuació pública en l’individu.

1Simmel, G. (1988 [1908]) «La lluita», a Sociologia I, Barcelona, Edicions 62, pp. 241-317

Aquesta entrada ha esta publicada en Cultures de control, Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s