La crisi de les interaccions públiques com a joc. Envers la totalització de l’esfera pública

14bp9xe

Spike Lee i Denzel Washington a Malcom X

Aquesta és una primera síntesi i anàlisi del text de Richard Sennett “La personalidad en público” del seu El declive del hombre público (pp. 335– 387). Les preguntes que guien la seva recerca són dues: quins efectes van tenir sobre el públic les noves condicions materials, particularment els efectes del capitalisme industrial? I la següent com a conseqüència de la primera, com va accedir la personalitat al domini públic?

El pressupòsit de partida és que la personalitat va aparèixer en públic perquè una nova concepció secular del món va fer la seva aparició. La personalitat és una forma de la creença en el significat immanent en el món.

La reflexió metodològica que fonamenta aquest pressupòsit és la que s’ocupa de mirar la realitat – la materialitat podríem dir- de les creences, és a dir, el què en termes de Lévi- Strauss seria l’eficiència simbòlica de les mateixes. Per entendre això ho compara amb els canvis que ha produït el capitalisme, atès que aquesta «força històrica» ha provocat «canvis tangibles en la producció, els preus i el poder» mentre que voler esbrinar els canvis que ha comportat la secularitat és més inusual. I això és conseqüència de concebre l’acte de creença com a real en sí mateix.

Les creences seculars són doncs poc considerades en la seva capacitat de determinació. Sennett proposa com definició de secularitat la següent: «la raó per la qual les coses són com són en el món, raons que deixaran de tenir sentit quan haguem mort».

La secularització esdevé clau en el segle XIX on es passa d’una voluntat de creença inspirada en la religió sense ídols a un altre més reflexiva on les creences es centraren més en la vida immediata de l’home i les seves experiències com a definició de tot allò en el que es pot creure. En aquest moment, la voluntat de creença va passar d’una religió sense ídols: Immediatesa, sensació, allò concret, «quan els déus són desmitificats, l’home mistifica la seva pròpia condició, la seva pròpia vida passa a estar carregada de significat, tot i que encara ha de ser desvetllat». A partir d’aquest moment els fenòmens van esdevenir reals com a experiència immediata. Aquestes impressions van començar a entendre’s com a «personalitats», és a dir, com expressió natural del caràcter. Un és com aparenta i aquesta creença era la caiguda d’un altre, la d’una humanitat comuna i per tant la del caràcter natural – i no aparent- de la personalitat donant pas a una experiència d’inestabilitat de la mateixa (p.339).

Això d’un costat, de l’altre la personalitat és tant la variació en la ira, la compassió o la confiança en la gent però també la possibilitat de recobrar les emocions pròpies com l’anhel, la pensa o la nostàlgia. Aquestes tres experiències lligades a la memòria van ser fonamentals en la psicologia del segle XIX. D’aquesta forma, la personalitat s’establia a partir de prendre aquests sentiments presents i recordats com la definició de si mateix.

I el gir últim que es produeix té a veure amb la contraposició entre espontaneïtat i convencionalisme. En el segle anterior, l’espontaneïtat va deixar-se de considerar innòcua i, les psicologies van facilitar contraposar normalitat a espontaneïtat. La pèrdua del control sobre les impressiones va començar a considerar-se com una desviació. La consciència de ser diferent – explicar Sennett- inhibeix l’espontaneïtat de l’expressió.

Aquest triple canvi (personalitat creada per les aparences, controlada per la consciència del propi passat i l’anormalitat de l’espontaneïtat) va incidir en la comprensió de la societat com un agregat d’individus o col·lecció de personalitats. En aquest context la personalitat accedirà al domini públic de la ciutat (p.341). Davant del públic, les aparences esdevenen expressió indeslligable del caràcter, la personalitat doncs és llegible a partir dels nostres impulsos perquè aquests són expressions del jo íntim. D’això tracta la immanència de la personalitat a les aparences. D’aquesta premissa es deriva que el vestit esdevingui l’expressió més inconfusible de la nostra personalitat. A diferència del segle XVIII, ara les vestimentes no són disfresses sinó «guies cap a l’autèntic jo que les porta». El llenguatge, el comportament i la roba són els indicadors irrebatibles de la personalitat. Es va eliminar la distància entre les aparences i el sentiment privat, íntim del jo, per tant, el jo no transcendia les aparences, el jo estava definit, atrapat, condensat en elles.

La conjuntura d’un fe en una personalitat que era la màxima expressió de les aparences i l’economia del capitalisme industrial la que va provocar l’aparició de la personalitat com a categoria social al domini públic (p.342). Aquestes dues forces ha estat dialogant des de llavors. Com a conseqüència d’aquest nou estat de coses, «el voyeurisme va ser el complement lògic de la secularitat del segle XX» allà afora, al carrer, al domini públic, pots veure el circ de les persones humanes.

Podem dir que fins aquí, Sennett sintetitza tot el que desenvolupa en les següents pàgines a partir de l’anàlisi de la literatura i de com aquesta va expressant la irrupció de la personalitat en públic al segle XIX. La creença secular en la personalitat i la maquinació industrial van forjar una manera d’ésser en públic que, paradoxalment, posarà les bases per una posterior i immediata retroacció cap a la intimitat. Aquesta base serà, la creença que la presentació en públic no és un joc – ni un teatre- sinó un reflex innegociable i verdader de la nostra autèntica personalitat. Per il·lustrar doncs com es forja aquesta personalitat en públic, Sennett comença amb les descripcions que fa Balzac del Paris del segle XIX.

Sennett il·lustra aquest canvi extensament (pp. 343-358) GRÀCIES A LA LITERATURA D’HONORÉ DE BALZAC. Destaca com l’atzar es considera «indigne i absolut» (345). Para Balzaz la ciutat era la revelació de la psique humana, «ja no existia cap principi transcendent de rei o déu» que s’oposés a la ruptura dels llaços de dependència i obligació. Quan això succeeix, «què madura a la ciutat»:

«(En París) los sentimientos auténticos son la excepción; son destruidos por el juego de intereses, aplastados entre las ruedas de este mundo mecánico. Aqui la virtud es denigrada; aquí se vende la inocencía. Las pasiones han dado paso a los vicios y a los gustos funestos; todo es sublimado, analizado, comprado y vendido. Es un bazar donde todo tiene su precio y las especulaciones se hacen a la luz del día sin pudor alguno. La humanidad tiene sólo dos formas, el embaucador y el embaucado… Se espera la muerte de los abuelos; el hombre honesto es el tonto; las ideas generosas son medios para la consecución de un fin; la religión aparece sólo como una necesidad del gobierno; la integridad se transforma en una pose; todo es explotado y vendido al menudeo; el ridículo es un medio de publicitarse y de que se le abran las puertas; los hombres jóvenes tienen cien años e insultan a los ancianos.» Honoré de Balza , Scènes de la Vie Parisienne, París, Édition de Béguin, XV, p.110

La ciutat ha estat presa de les vel·leïtats del materialisme. Balzac no ignora malgrat aquesta aspra discussió les virtuts d’aquest «el més deliciós dels monstres». Ens trobem doncs amb aquesta doble visió de la ciutat que té el seu fonament en la creença que la personalitat es transforma en la categoria social de la ciutat. Per Lukács, Balzac combina el detall del realista amb el sentiment d’un romàntic. «El resultat és fer de cada personalitat en cada escena una afirmació de l’ordre social de la ciutat global». Aquí és on trobem la personalitat com a categoria social en Balzac.

A partir d’aquesta premissa cal doncs comprendre un fet només en la mesura que pertany a una categoria personal. Les forces socials tenen un significat només en la mesura que puguin reflectir-se en casos individuals. Balzac serà doncs el primer que proposarà la vida social com a versemblant, i això serà una mentalitat nova i més general. D’aquesta manera es podrà marcar la societat dintre d’un grup de símbols psicològics cada un dels quals estarà basat en detalls petits i insignificants (p.351- 356). Aquests detalls, al fer-los aparèixer tant innatament connectats es resoldran en un fet cabdal que caldrà desmitificar, descodificar.

Així les vestimentes revelen el caràcter individual i els canvis de vestit com un canvi de personalitat. Això provocarà un nou tema i és que les aparences són màscares que provoquen la il·lusió per l’home que les porta de tenir un caràcter estable i separat, però de fet és presoner de les seves aparences momentànies. Això provocarà un temor, i és el de la revelació involuntària del caràcter, precisament perquè no es veuen barreres entre el caràcter intern i l’extern (p.355). «No hay disfraces; cada máscara es un rostro. Inmanencia de la personalidad, inestabilidad de la personalidad, revelación involuntaria de la personalidad: esta trinidad de su época es revelada por Balzac como una prisión.»

En la mesura que Balzac es va ocupant d’observar la societat «des de fora», sense prendre partit, com sense pertànyer a cap sector de la societat, es destaca una segona conseqüència d’aquests canvis: a més de ser presoners de la nostra aparença, som passius perquè l’observem segons símbol psicològics. Això, paradoxalment, esdevindrà un indicador d’una cultura burgesa urbana que estava gressolant en aquest moment. Aquesta «gastronomia de l’ull» definirà una cultura de classe que es mou, amb la mateixa distància de la percepció en les arts a la percepció dels grups socials a la ciutat (p.357)

Aquest diàleg que abans esmentava entre la creença secular i el capitalisme industrial troba un àgora particular al Basar. La importància del detall i la inestabilitat de la personalitat percebuda, està relacionada amb la passivitat flotant del perceptor. Aquest és l’origen de la personalitat descrita per Balzac. Al Basar té el seu fonament en el capitalisme de producció i distribució massives.

La següent secció la dedica a LES NOVES IMATGES DEL COS. El segle XIX es va caracteritzar per unes vestimentes successivament més «homogènies i monocromàtiques» de forma que esdevenia més difícil descobrir alguna cosa sobre la personalitat del portador. Va ser l’inici d’un nou estil de vestir «on la neutralitat, el no destacar-se sobre els altres era l’afirmació immediata». Va ser doncs el moment de les imitacions, d’imitar els gustos i els talls de les classes altes. Es desaprovà l’excentricitat –tan típica de la bohèmia del segle XVIII- en públic la gent no volia cridar l’atenció. El bon gust s’associava a la monotonia i la modèstia (p.364).

Aquest moment coincideix amb un repunt romàntic que oposava la vestimenta anodina de l’urbs amb la florida i folklòrica del món rural. Ser cosmopolita i sofisticat a la ciutat volia dir esdevenir desapercebut. Per tant un pot fer una fàcil connexió. Atès que tota la vestimenta es trobava trastornada a la ciutat, les gents desitjaven protegir barrejant-se amb la multitud. La vestimenta de producció massiva els va donar els mitjans per a aquesta acció. Això no implicava d’altra banda que en aquest moment la societat maquinista controlés les eines expressives de la cultura de la ciutat (p.365).

Això, paradoxalment, no va comportar una experiència de dissociació i alienació perquè la gent ja no expressava la seva individualitat a través de la roba, ans el contrari. Quan la gent més monocromàtica vestia més fermament ho prenia com a signes de la personalitat.

Los cosmopolitas, más monótonos en apariencia, tendían a llevar sus ropas como símbolos psicológicos más que sus antagonistas provincianos. La contradicción de sus vidas en público era que ellos deseaban escudarse de la atención individual, y las máquinas les proveían de los medios para lograrlo; sin embargo, escudriñaban las apariencias de los demás así escudadas porque revelaban indicios sobre estados del sentimiento personal (p.366)

Aquestes robes que haurien de ser mudes, parlaven pels descosits i ho feien a través de les noves idees de la personalitat immanent, ordides amb la producció massiva d’aparences en públic. No qualsevol podria desxifrar el jeroglífic, calia conèixer les regles de la distinció (p.367). Cal conèixer el llenguatge social. Es tracta doncs de fer-se notar, però de forma subtil, «qualsevol que es proclami un cavaller, òbviament no ho és». Un cavaller desvetlla la seva condició només a aquells que tenen la intel·ligència de percebre-ho, sense necessitat que li diguin.

Un petit gest pot denotar el teu caràcter o la teva pertinença a una classe o a un gènere d’homes o dones. Totes les aparences tenen significats personals, totes parlen. Això va provocar la moda de la burgesia victoriana, molt més continguda en públic que la dels seus avantpassats del segle anterior. Si tot té doncs un significat, tots els significats humans són immanents a tots els fenòmens.

El fet que la personalitat es pogués veure en els fets de sexe i classe va provocar veritable ansietat (p. 372). El món de l’antic règim on les aparences estaven a distància del jo s’anava esmicolant. L’ansietat doncs venia provocada per la necessitat de conèixer les regles sancionadores; això provocà una atenció generalitzada i compulsiva al detall com a conseqüència del que les aparences simbolitzaven. Estretament vinculat a un codi de personalitat immanent en les aparences públiques, hi havia un desig de controlar-les a través d’un creixent coneixement de si mateix. No obstant això, conducta i coneixement es manteníem en una relació peculiar; la conducta es manifesta abans que el coneixement. És revelada en forma involuntària, difícil de controlar anticipadament, a causa que no hi ha regles clares per a la lectura dels detalls mínims; aquests detalls només apareixen clars per als iniciats, i ni tan sols actuant com un cavaller o apareixent com una dona d’absoluta respectabilitat es pot emprar un codi estable.

D’aquesta cruïlla se surt convertint el control del coneixement que es vol emetre en una activitat retrospectiva. Serà aquest nou sentiment – el de l’organització del passat- el que doni lloc a les novel·les de misteri i de detectius. Per saber qui és algú caldrà saber com ha arribat fins aquí, això ens mostrarà la seva veritable personalitat, del nostre passat no ens podrem amagar. Això provocarà una actitud envers tornar-se indescriptible (p.377). La vestimenta s’ha tornat un símbol d’estats interiors, però d’allò que no ens atrevim a mostrar, d’allò que volem ocultar, és a dir, de la nostra corrupció.

Aquest jo fosc és descrit –segons Sennett- a les novel·les de Carlyle i tindrà el seu contrapunt amb Charles Darwin. Aquest volia descobrir – a través de l’estudi dels animals- els òrgans, músculs, i els moviments reflexos que creen en la seva superfície una aparença a la qual es vincula un terme emocional humana. Això va redundar en la idea que els sentiments humans eren inocultables de forma que es podia comprendre l’intens temor que la gent del segle XIX tenia de ser exposada a la mirada dels demès, d’aparèixer fora del refugi de la llar (p.383). Amb Darwin es va afavorir la creació d’una imatge del home com a vulnerable davant de l’examinació dels demés. En aquests termes, les aparences anatòmiques són indicis del caràcter. Un es protegeix de les mirades dels altres perquè creia que ells podien llegir els secrets més íntims dels nostres sentiments a primera vista.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Cultures de control, Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s