Sociologia de les emergències. La mirada obliqua d’Erving Goffman

Els psicòlegs, per definició, han d'abordar les situacions d'emergència i normalitzar-les...si no ho aconsegueixen apareixen els metges, els policies i els jutges

Els psicòlegs, per definició, han d’abordar les situacions d’emergència i normalitzar-les…si no ho aconsegueixen apareixen els metges, els policies i els jutges

Goffman  precisament el que està dient ell és que la situació vindrà definida, d’entrada, a partir “del que queda encarnat de manera irreflexiva, i que també ens condiciona. Tots portem motxilles que van més enllà de la situació, que fins i tot és possible que no es notin a la situació, i que també són socials i tenen conseqüències pràctiques importants.”…però ho posa en el seu lloc,…com aprehens sociològicament “el que queda encarnat irreflexivament”, el procés introjecció o les “motxilles que son prèvies i posteriors a la situació”?? en el millor dels casos, ho podrien fer els psicòlegs, però sociològicament jo trobo en Goffman una aportació més interessant

ell diu que l’important no és dir que la situació està completament estructurada, que ve determinada o que és determinant, diu que el què observa la sociologia de la situació és la societat en marxa, no és una foto fixa, és una “peli”; el què és sociològicament pertinent en una situació són les emergències, veure la tensió entre la determinació i la indeterminació i veure que això no és NI ESPONTANI ni INDIVIDUAL! o sigui “d’on tirem” quan la situació cau? dels nostres instints? en qualsevol cas d’uns “instints socials” i llavors podem conèixer microscòpicament, trobant en cada gest irreflexiu o impensat, societat, ordre, poder...la unitat d’anàlisi que proposa Goffman deu ser alguna cosa així com el cor de les aparences del Manel Delgado; però a més, un cor que batega i de vegades asintònicament (no sé si està ben dit)

La fascinació creixent per Goffman m’està venint perquè efectivament aconsegueix que l’àmbit micro sigui un camp pertinent per la sociologia i el que jo intento reconèixer és que també sigui pertinent pel estudiar el “poder”…
Ara, també et pot dir que s’acaba aquí, a la situació, perquè “les exterioritats” com “les interioritats” son esoterismes segons els goffmanians. Encara no puc lligar els dos camps d’anàlisi. He vist que per exemple, hi ha gent -l’Errejon de Podemos entre ells!- que han fet una cosa ortopèdica a partir de una relectura de la seva idea de “marc” i expliquen l’Acciò col·lectiva a partir de la creació de “marcs d’injustícia” però sembla una cosa patillera, literalment que se la treuen de la patilla perquè el salt que fan de la dimensió micro a la micro és completament al·lucinat…L’autor primer que parla d’això és un tal Gamson. Ara, hi ha una penya a París, que sí que ho han fet i ho estan fent molt bé…amb les seves limitacions clar, son el Daniel Defai i un tal Perrau i més gent i tenen un text molt guapu que es diu “Pourquoi se mobilise-t-on ?” i és això, un anàlisi de l’acció col·lectiva des d’una perspectiva micro

Jo crec que Goffman t’indica, et “descobreix” un camp d’anàlisi “l’ordre de la interacció” i et diu “aquí hi ha societat i es pot conèixer“. Et diu “això està organitzat, està ordenat” i t’ho demostro empíricament…llavors, si hi ha societat, si està ordenat, hi ha poder, durant la situació, abans i després. Per mi es tracta de veure’l, de rastrejar, de “caçar” aquest poder…

i des d’aquí és des d’on jo estic rellegint a Bourdieu i els conceptes d’habituts i el de violència simbòlica. Bourdieu no fa més que traduir a uns conceptes sintètics les descobertes de Goffman. I per això, quedar-se en aquest limb, abans de tornar a Bourdieu és espectacular perquè veus que no es esoterisme o coses espúries, és tot el contrari, és veure que “la societat”, està ahi, que la societat “existeix” i que té efectes concrets sobre les persones i que és observable, analitzable, que les dades les pots organitzar, estructurar. I que no és “una historia” sobre la gent i la estructura, o sigui no és -només- Schuzt (o Berger) perquè és tot “sobre la marxa”, (és molt més Simmel) al moment, tot s’està fent i refent contínuament…un alumne em comentava que aquest moment de ruptura que busquen els etnometodólegs -el moment de la correcció- quan veus desmoronar-se a la societat “no dura res”! i jo pensava és veritat! però allà hi ha alguna cosa que ens diu què fràgil és el ordre, quan d’esforç ens demana, i insisteixo, en aquest esforç veiem “societat“.

L’altra dia, per casualitat vam anar a la expo de medellin-bcn i no havien entrades i ens vam quedar sentir a un paio filòsof italià al hall del cccb..bé, ell deia que tot el liu aquest de la big data, el google,  que pretenia automatizar la “feina de pensar”…suposadament era una denuncia o era una advertència…però jo vaig pensar “mira què bé, tindrem més feina”…perquè aquesta és la descoberta que mai podran fer les màquines per moltes variables que convoquin, la de veure societat en una acció minúscula o un objecte minúscul..perquè “la societat”, l’aproximació quantitativa -per moltes variables que li fiquis- serà sempre insuficient, caldrà sempre una mirada que travessi estructura i acció, una mirada obliqua, una mirada que capti el moviment però no fixant-lo, una mirada atenta a la aquesta tensió i això només es pot fer si és una mirada igualment viva, activa que és el què proposa Goffman…

ostres i ara penso en una cosa que tinc al bloc des del primer dia i és una cita “d’un documentalista” Johan Van der Keuken que resumeix això que dic (recordeu que Goffman estava molt influenciat pel cinema i d’aquí tota la proposta de “marcs”)

“No considero la realitat com una cosa que pugui fixar-se en una pel.lícula, sinó més aviat com un camp (en termes energètics). El que vull dir és que la imatge filmada, tal com intento fer-la, resulta més aviat d’una col.lisió entre el camp de la realitat i l’energia que utilitzo per explorar. És una cosa activa, agressiva.””

o sigui, per mi l’aportació de goffman és abans que res, metodològica (com copsar la societat) però també epistemològica (què podem conèixer de la societat)

i d’altra banda,  quan diem que amb Goffman no podem lligar les coses macro amb les micro estic d’acord però també tinc present que sense Asylums, Estigma, les institucions totals, el pensament crític sobre l’ordre social estaria completament coix.

en fin, jo en goffman veig les velles preguntes reformulades sociològicament i sense pretensions, com si fos un cirurgià que ha escollit bé els seus instruments i amb ells  proposés una nova anatomia humana… o sigui, una sort d’anatomia social

Jo crec que a diferència de foucault per exemple, aquest era un xato i no un sobrat com altres…si hagués tingut un llenguatge més pompós i hagés viscut més anys potser ara seria reconegut com el que és, el sociòleg més influent del segle, a l’alçada de Weber o Durkheim…per mi Goffman és el que CW Mills hauria pogut ser, o l’assistent de Simmel el que li feia les etnografies desprès que Simmel l’hagués ensenyat absolutament tot.

Gràcies al Roger i a l’Isaac

Aquesta entrada ha esta publicada en Metodologia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s