“…y observar cómo ronca la gente”

la presentation de soi

Portada del llibre, edició francesa. Editions Le Minuit

a propòsit de Goffman, E. (1959). Actuaciones. In La representación de la persona en la vida cotidiana (pp. 29– 53). Buenos Aires: Amorrortu editores.

El llibre és el testimoni de l’exitosa metàfora dramatúrgica per interpretar la realitat social. Com a epígraf de tot el llibre Goffman cita un text de George Santaya, 1922 que em sembla una síntesi estupenda no només d’aquest treball, paradigma de la mirada goffmaniana sobre la identitat i el jo «posmodern», sinó d’una de les aportacions més originals que ha fet la sociologia durant el segle XX.

Las máscaras son expresiones fijas y ecos admirables de sentimientos, a un tiempo fieles, discretas y superlativas. Los seres vivientes, en contacto con el aire, deben cubrirse de una cutícula, y no se puede reprochar a las cutículas que no sean corazones. No obstante, hay ciertos filósofos que parecen guardar rencor a las imágenes por no ser cosas, y a las palabras por no ser sentimientos. Las palabras y las imágenes son como caparazones: partes integrantes de la naturaleza en igual medida que las sustancias que recubren, se dirigen más directamente a los ojos y están más abiertas a la observación.
George Santaya, Soliloquies in England and Later Soliloquies, 1922.

Guaiteu com anuncia què dirà i com ho sintetitza. …«la cutícula» que recobreix els éssers humans «en contacto con el aire». I clar, per definició les cutícules no poden ser «corazones». Recordeu un vers de Paul Valery? «Lo más profundo es la piel»?…i bé, ja no continuo més, no sigui que trenqui l’encanteri de l’ epígraf…

Ara sí, continuem comentant el fragment d’aquesta obra inaugural de Goffman. El titula molt apropiadament Actuaciones i, com ja s’ha anat dient, vol posar en evidència -evitant grans disquisicions filosòfiques- la centralitat que el subjecte havia tingut des de Descartes fins a la segona meitat del segle XX. Vol descentralitzar el subjecte. És a dir, vol exposar l’ordre de la interacció com a camp d’estudi per dret propi de la ciència social. Goffman vol que la microsociologia -o el que ja es començava a conèixer com a sociologia de la vida quotidiana- deixi de ser, el «germà petit de la sociologia». El que ell reclama -com fan tot els «grans» sociòlegs- és la sociologia per al seu objecte d’estudi. O en altres paraules, vol remarcar que la mirada enterament sociològica no pot ser altre que micros|còpica. Ens vol convèncer doncs, que el món hi cap en el cap d’una agulla?! Que en una agulla -en una mònada- podem veure tota una societat: d’on han vingut els materials per construir-la, qui els ha transportat, en quines condicions, qui els ha fabricat, on s’han venut, qui els ha comprat i per què, què s’ha cosit amb aquesta agulla, qui s’ha vestit amb la roba que ha estat cosida per aquesta agulla…? Estic, literalment, tirant molt del fil i estic portant cap a Goffman un altre autor que és Gabriel Tarde.

El què que cal veure ara però, és com podem trobar societat allà on només veiem coses, objectes o com a molt subjectes, individus. Goffman vol que l’experiència individual més íntima, «natural» o «autèntica» pugui ser interpretada sociològicament, és a dir, com a resultat de processos socials i per tant, de relacions de poder, de dominació, explotació o submissió… tot i que ell mai parlarà concretament d’això!

El análisi desarrollado aquí no capta las diferencias entre clases favorecidas y desfavorecidas y se puede decir que distrae la atención sobre estos temas. Pienso que es verdad. Tan solo puedo sugerir que aquel que combate la falsa conciencia y despierta a la gente a sus verdaderos intereses tiene una gran labor porque el sueño es muy profundo. Yo no intento aqui arrullar sino meramente asomarme a hurtadillas y observar como ronca la gente (Goffman, 2006, p. 14-15)

Doncs bé, tornant a «La presentación de la persona”, el primer paràgraf ja ens vol portar cap a la seva sensibilitat: en públic, generalment, un vol que el prenguin en serio, «que la tarea que realiza tendrá las consecuencias que en forma implícita pretende y que, en general, las cosas son como aparentan ser»…no està malament per ser la tercera línia del seu primer llibre !

El que s’està plantejant tant implícita com expressament Goffman és el «Problema de la realitat». Ell ja no es planteja què és o no la realitat o què és o no real, s’interessa pels esforços que fem per tal que la nostra presentació sigui creïble, versemblant «que la impresión de realidad que pone en escena sea la verdadera realidad», i això és així pel seu auditori, interlocutor com per ell mateix! Peter Berger ho va repetir molts anys després: «l’engany i l’autoengany són a l’os mateix de la societat» (Berger, 1986)

Goffman, en realitat no té cap problema amb «la Realitat» per ell tot es pot entendre com un efecte de simulacions, representacions o miralls més o menys deformats…la realitat? el jo «autèntic» u i indivisible on ha anat a parar?, no ho sabem, però estem aprenent molt de com som societat. I això és un fet empíric -és el que intentarà demostrar tota la seva vida Goffman- però també és una actitud, una actitud sociològica que Gabriel Tarde anomenava sociomorfisme és a dir, veure, a tot arreu societat. Goffman, inicia amb aquesta obra el seu llarg camí cap a una sociologia dels moments, de les circumstàncies (ell contestava al «yo soy yo i mis circunstàncies d’Ortega i Gasset amb un «no se trata de ‘yo y mis circunstancias’ sino ‘de las circunstancias y sus hombres’!(Goffman, 1991)⁠)

Parla del cínic i del sincer i del fet que, si dubtem de la seva «perfomance» serà perquè o som sociòlegs o «ressentits socials». Torno a repetir, el tema de la realitat per Goffman és un tema de versemblança: la realitat és allò que sigui creïble, aquella impressió que compartim per un moment. Fixeu-vos, pura sociologia, pura acció perquè sempre hi han uns aspectes inèdits dels moments però igualment cognoscibles, és a dir socials, interpretables, per tant emmarcats i estructurats, és a dir, sociològicament desxifrables!.

És a dir, l’acció no és «espontània» -o no només-, està emmarcada i en la mesura que està emmarcada respon a un ordre estructural. Goffman dirà «El orden de la interacción es el orden social en el plano de la interacción» (Ibídem). Està constituint quina és la unitat d’anàlisi pròpia de la sociologia! No és l’individu, és «la societat» però com s’aprehèn la societat? On la podem copsar?, en la situació dirà ell. La unitat elemental de l’anàlisi sociològic és la situació, és a dir, l’objecte propi de la sociologia són les relacions socials i la manera que tenim de fer-les sociològicament pertinents és observant-les in situ.

Per acabar aquesta introducció, un darrer comentari relatiu a algunes de les pàgines memorables de la microsociologia . L’aportació de Goffman és tan gran -com sembla que incompresa- i això ho notem quan veiem com Goffman està impregnadissim de la sensibilitat antropològica. Cita més a Durkheim o Radcliffe- Brown que a Wirth, Park o Blumer. Parla del sagrat i del profà i dels sacrificis per mantenir la fatxada, per mantenir la situació…a què hem de renunciar per no «muntar un numeret»?, renunciarem «als nostres principis», a la nostra «personalitat», a la nostra idea de justícia per tal que la situació s’aguanti?? És aproximadament en aquest moment (p. 47) quan ens exposa el tremandament socialitzant  l’acte cerimonial

Así, cuando el individuo se presenta ante otros, su actuación tenderá a incorporar y ejemplificar los valores oficialmente acreditados de la sociedad, tanto más, en realidad, de lo que lo hace su conducta general.

En la medida en que una actuación destaca los valores oficiales corrientes de la sociedad en la cual tiene lugar, podemos considerarla, a la manera de Durkheim y Radcliffe-Brown, como una ceremonia, un expresivo rejuvenecimiento y reafirmación de los valores morales de la comunidad. Además, en tanto el sesgo expresivo de las actuaciones es aceptado como realidad, aquello que es aceptado en el momento como realidad ha de tener algunas de las características de una celebración. Permanecer en su habitación alejado del lugar donde se desarrolla una fiesta, o lejos del lugar donde el profesional atiende a su cliente, es permanecer alejado del lugar donde se representa la realidad. El mundo es, en verdad, una boda.

La vida per Goffman és un ritual, un drama, un joc!!

……o si més no, aquesta és la manera més pertinentment sociològica de conèixer-la


Bibliografia

Berger, P. L. (1986). Invitació a la sociologia :una perspectiva humanística. Barcelona: Herder.

Goffman, E. (1959). Actuaciones. In La representación de la persona en la vida cotidiana (pp. 29– 53). Buenos Aires: Amorrortu editores.

Goffman, E. (1991). Los momentos y sus hombres. Barcelona: Paidós Comunicación.

Goffman, E. (2006). Frame analysis : los marcos de la experiencia. Madrid : Centro de Investigaciones Sociológicas.

Aquesta entrada ha esta publicada en Metodologia, Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s