Del jo a la situació en Erving Goffman

foucault

Comencem aquest primer post sobre Goffman fent un preàmbul per la seva biografia intel·lectual.

La presentación de la persona en la vida cotidiana és una de las obres d’Erving Goffman (1922-1983) on desplega la seva innovadora proposta metodològica, una sociologia dramatúrgica. Una metàfora que té vigència fins a l’actualitat degut a la seva enorme capacitat explicativa.

En aquest primer treball Goffman  analitza la vida social a través de la metàfora del teatre, i s’ocupa de les formes en que les persones juguen un paper i organitzen les impressions que volen donar. També revela la seva preocupació permanent amb l’ordre de la interacció, és a dir, què és el que les persones fan quan estan en presència d’altres persones.

Però què sabem d’Erving Goffman? El primer és que va néixer a Canadà i fa ver la seva tesis doctoral sobre les relacions en públic  a la Illa de Shetland. Un bast treball etnogràfic que seria el material amb el que treballaria el text que aquí presentem.

A Goffman se l’assigna de manera casi impensada o automàtica a una tradició que es coneix com interaccionisme simbòlic. Això és més aviat incert o poc precís. Goffman sí que va participar de la “así llamada, Escuela de Chicago” (Becker, 1999) però precisament a aquesta escola, se l’associa de manera igualment desencertada a aquesta tradició teorico- metodològica. Ell mateix afirmarà respecte a l’interaccionisme simbòlic:

Constituye un buen paliativo de la escuela cuantitativa. Pero en sí mismo no le permite a usted estructurar u organitzar las coses reales que està estudiando […]  La tesis (del interaccionismo) consiste probablemente en que no hay un modelo o, más bien, que los modelos emergen por el hecho que las personas se consideran mútuamente, se sitúan unas en relación con las otras. Pero no hay estructura en la manera en que se suponen que interfieren en la conducta de los otros. Por ello Blumer es útil para brindar una perspectiva muy amplia y general sobre la acción social. Pero no ofrece nada para la etapa siguiente, cuando se trata de organizar las cosas. En este sentido, no me parece interesante (Verhoeven, 1993, pp. 317– 347)

A Chicago va treballar i va ser molt influenciat per Robert Ezra Park i per Lloyd Warner (ibidem). Curiosament, aquest últim va tenir com a mentor a A.R. Radcliffe Brown, a qui, per cert, se li coneixia en la seva joventut com “el príncep anarquista” o “Anarchy Brown (Graeber, 2011).

Com a anècdota, un dels seus llibres més importants (Goffman, 1979) té aquesta dedicatòria

DEDICADO

A LA MEMORIA DE

A. R. Radcliffe-Brown

A QUIEN

CASI CONOCÍ

EN LA VISITA QUE HIZO EN 1950

A LA UNIVERSIDAD DE EDINBURGO

El que sovint s’obvia és que ell comença a desenvolupar la seva mirada particular -obliquà  diríem- i a formar-se desenvolupant els treballs d’Émile Durkheim. Goffman volia descobrir l’ordre moral que fa que la societat sigui possible. Es va inspirar igualment amb els antropòlegs socials britànics, com l’elogiat Radcliffe- Brown que analitzaren els rituals religiosos en les societats tribals. Però Goffman, en canvi, va aplicar aquests protocols d’observació sobre els rituals seculars de la interacció social moderna. Ell creia que aquestes rituals –i aquesta és una de les grans aportacions i poc reconegudes de Goffman- constituïen i donaven compte de l’emergència d’un nou jo. El jo cartesià deixava lloc a un jo, podríem dir, situat. El jo modern no és doncs, el jo immanent a la raó (cogito ergo sum) sinó resultat de la situació, és a dir, resultat de les relacions social.  Goffman va mostrar aquesta “desaparició del subjecte” abans que Michel Foucault que és aquí generalment se l’adjudica aquest descobriment:

“El hombre es una invención cuya fecha recinte muestra con toda facilidad la arqueologia de nuestro pensamiento” [i el mateix podia pressentir que ben aviat] el hombre se borraría, como en los límites del mar un rostre de arena” (Foucault, 1997, p. 375).

Doncs bé, Goffman va trobar la via metodològica per descobrir aquest nou jo mitjançant l’examen de les condicions en que la identitat es veu amenaçada o és descaradament manipulada. Un jo, més que modern, post modern, un jo que abandona la seva closca essencial, que davant la impossibilitat d’ésser, esdevé.

Bibliografia citada

Becker, H. S. (1999). The Chicago School, So-called. Qualitative Sociology, 22(1), 3–12.

Foucault, M. (1997). Las palabras y las cosas : una arqueología de las ciencias humanas (25a ed., 1.). Madrid; México: Siglo XXI.

Goffman, E. (1979). Relaciones en público: microestudios del orden público. Madrid: Alianza Editorial.

Graeber, D. (2011). Fragmentos de una antropologia anarquista. Barcelona: Virus editorial.

Verhoeven, J. C. (1993). An interview with Erving Goffman, 1980. Research in Language and Social Interaction, 26(3), 317– 347. citat a Nizet, J., & Rigaux, N. (2006). La sociologia de Erving Goffman (p. 88). Barcelona: Editorial Melusina

Aquesta entrada ha esta publicada en Metodologia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s