Irracionalitat de l’urbanisme racionalista

L’anàlisi del paper social de la ciència i la tècnica va ser una constant entre els membres de la primera Escola de Frankfurt. Venia a omplir una important llacuna del marxisme. Les seves tesis van apuntar que la comprensió positivista i instrumental de la ciència i el coneixement, requerida pel ‘aparell productiu capitalista, havia consolidat a la ciència moderna com una nova instància de dominació; aquesta tesi seria portada a l’extrem en la Dialèctica de la Il·lustració d’Adorno i Horkheimer (Dialéctica de la Ilustración: fragmentos filosóficos. Madrid: Taurus Ediciones, 2006. p. 303 p). La denúncia de la tecnocràcia i de la utilització feixista de la tecnologia moderna (amb les seves implicacions en l’extermini en la “sol·lució final” del nazisme) planejava sobre totes aquestes anàlisis.

Per Adorno i Horkheimer la racionalitat que ha presidit la mentalitat moderna i il·lustrada – es pot ja trobar als clàssics grecs fins a Kant. La clau d’aquest procés històric paradoxal resideix en aquesta translació del tipus de racionalitat hegemònica que ara és, per sobre de qualsevol altra, la racionalitat instrumental. Aquesta racionalitat instrumental, la raó tècnica , és la que per la seva pròpia lògica explica la paradoxa: Consisteix únicament en l’adequació o eficàcia tècnica d’uns mitjans per aconseguir uns determinats fins. Es tracta d’una racionalitat merament formal, no substantiva (en termes weberians) mancada de continguts concrets, és aplicable a qualsevol situació o acció humana. Encara més important: és una racionalitat indiferent per complet a les finalitats de l’acció. Atès que l’únic que li interessa és l’adequació tècnica dels mitjans.

Com senyalà Max Weber els fins són propis del món de l’irracional, dels valors i l’ètica. Des d’Adorno i Horkheimer, la raó instrumental és irracional en un sentit fort fins al punt d’afirmar que el monument més gran construït mai a la raó instrumental va ser Auschwitz: allà es va plantejar de forma totalment racional el problema tècnic de com matar més éssers humans de la forma més ràpida, neta, barata i ordenada que fos possible, la racionalitat instrumental – tècnica es va posar al servei de la irracionalitat més gran política i moral que pugui imaginar. Atès que no van ser capaços de desenvolupar una concepció alternativa de la racionalitat, només els quedava una alternativa teorico-pràctica: mantenir aquesta tensió i instal·lar-hi per intentar convertir-la en alguna cosa teòricament productiva.

En aquesta postura va cristal·litzar la idea de la dialèctica negativai(Adorno) o la negació determinadaii (Marcuse). Se situaven en una cruïlla: no es pot acceptar el domini de la raó instrumental ni caure en l’irracionalisme ni construir un altre concepte substantiu de raó que tornés a reificar la vida social: Només queda mantenir-se com pensament pur negatiu, criticant la societat vigent com irracional. La crítica negativa ha de fugir de la identitat del pensament amb la realitat, instal·lant en la negació permanent de l’existent i en el moviment permanent de la consciència, que evités laseva cosificació (d’altra banda, inherent a la consciència humana).

Ja he discutit a la meva tesi l’escarransida bastida epistemològica de l’urbanisme que no cal ara mateix reproduir però provo de resumir: en la mesura que és una ciència bàsicament prospectiva és tant ideologia del poder al servei de la seva reproducció, com instrument per l’especulació del sòl i de l’habitatge. El mateix Le Corbusier dirà:

 “Pienso, pues, con toda frialdad, que hay que llegar a la idea de demoler el centro de las grandes ciudades y reconstruirlo, y hay que suprimir el cinturón piojoso de los arrabales, trasladar éstos más lejos y, en su lugar construir poco a poco una zona de protección libre que, en su día, dará una libertad perfecta de movimientos y permitirá constituir a bajo precio un capital cuyo valor se duplicará y hasta se centuplicará.iii

Augmentar la circulació de capital i conversió de la ciutat en mercaderia financera així com la gestió i el control de pobres, ja se sap, han estat les dues funcions manifestes i definitòries d’aquest tipus d’urbanisme bèl·lic -l’hegemònic ara com ara.

Le Corbusier com tothom sap és l’home “d’arquitectura o revolució”:

La sociedad está llena de un violento deseo de algo que quizás obtenga o quizás no. Todo radica en eso; todo depende del esfuerzo realizado y de la atención prestada a estos síntomas alarmantes. Arquitectura o revolución. La Revolución puede evitarse.iv

D’una manera o un altre és una idea poc original i molt lligada a l’urbanisme primigènic i hegemònic. Recull aquest pressupòsit de Haussman i Cerdà. Aquest tres van reflexionar i van deixar escrit el seu desig de col·laborar en evitar la revolució per mitjà de la millora de les condicions econòmiques i socials o habitacionals en què es podia incubar un desig de canvi radical. Això sense oblidar que la construcció de polígons d’habitatge públic no deixa de ser una altre estratègia per la absorció de capital excedent i especulació a propòsit de les millores educatives i higièniques  i civilitzadores de les classes laborioses. A més, per exemple, les Cases Barates-on van ser desplaçats algunes famílies obreres des de les zones de barraques de l’Eixample o, des de les residències degradades del Raval a aquests nous enclavaments perifèrics proporcionen un exemple de “cómo la reforma de la vivienda puede ser concebida con fines claramente represivos” (EALHAM, Chris. La Lucha por Barcelona :clase, cultura y conflicto, 1898 -1937. Madrid: Alianza, 2005. p. 381. 42).

Una panoràmica aèria de “Les Cases Barates de Can Tunis” mostra una estructura similar a una caserna militar o un camp de concentració. Estaven organitzades en fileres de cases envoltades per una tàpia, de manera que els seus habitants poguessin ser fàcilment aïllats i vigilats. Les crítiques a aquest tipus de construccions van ser múltiples. Una mostra de les aportacions crítiques de l’urbanisme que van desaparèixer com llàgrimes sota la pluja és que va ser precisament el GATCPAC (“Grup d’artistes i tècnics catalans per al progrés de l’arquitectura contemporània”) qui atacarà la política dels grups de cases barates de la Dictadura de Primo de Rivera: “Un concepto mezquino y miserable de la vida ha presidido la construcción de las viviendas” (Revista del GATPAC, A.C. Número 11, 2 o . Trimestre de 1933.)

A més, cal no oblidar, que les propostes dels citats “tres pares de l’urbanisme” eren eminentment classistes en el sentit que establien una zonificació, no només, per usos de comercials, industrials o d’oci i habitació, també, segons classe social. D’altra banda, coincidien igualment en contemplar l’arrasament total de les zones que s’identificaven com “refugio de gente mala”v o on “se confabulaban lo más pernicioso de la sociedad para arremeter contra el orden, la tranquilidad -la paz y el trabajo de Barcelonavi Es poden trobar les seves reflexions sobre el particular, en algun cas, en els seus propis escrits (Corbusier, 1923), en anècdotes que expliquen alguns seus biògrafs, com és el cas de Haussmanvii o en treballs històrics sobre la seva obra, en el cas de Cerdàviii.

Com ja vam dir l’altre dia, els revolucionaris del GATCPAC -no tots- són els verdaders oblidats d’aquest urbanisme de blocs i destrucció.

Torres Clavé i Josep Lluís Sert no sembla que pensessin en els termes de la “centuplicación del valor del suelo”, més aviat el contrari. Al informe sobre el “Pla Macià” durant el Vº “Congreso Internacional de Arquitectura Moderna”, en 1937 afirma “las condiciones únicas e insoslayables necesarias para la aplicación de cualquier plan urbanístico deben ser: socialización de la propiedad urbana, colectivización de la industria de la construcción y socialización del trabajo profesional de los técnicos”ix.

Si anem al informe concret, Sert és contundent:

mientras los alojamientos constituyan la base de negocios y de especulación para el capital privado, y que su construcción y explotación dependan de empresas que no buscan más que un mayor rendimiento de los capitales invertidos, las viviendas en nuestras ciudades no serán .decentes., ya que son la más pura expresión de esta organización financiera. […] Sólo podremos empezar la regeneración de nuestras ciudades el día en que el alojamiento se considere como un servicio público de primera necesidad y se realice con las técnicas modernas para satisfacer nuestras eternas o nuevas necesidades. Para alcanzar ese resultado es preciso: a) Liberar el suelo de las ciudades. b) Que el alojamiento sea un servicio público.”x

i encara més Torres Clavé que en comptes de construir pisos per obrers a les perifèries, proposa l’ocupació dels pisos de psg de gràcia i i la resta de l’Eixample. Torres Clavé, nomenat per la UGT per a formar part de la Comissió mixta d’administració i control de la propietat urbana, formada per la Generalitat i els sindicats i creada el febrer de 1937 com a òrgan de gestió del sòl a Barce­lona, assajà, des del si de la Comissió, l’inici real del san­ejament de la vivenda insana a tot l’espai de Barcelona. Com? Declarant no-llogables els habitatges malsans i dividint i habilitant els pisos grans dels districtes rics de la ciutat. La construcció massiva de cases-bloc era, evidentment, postposada a la fi de la guerra. Així, durant l’estiu de 1937, un dels elements fonamentals del Pla Macià, el sanejament de l’habitatge insà, esdevenia, dins el procés de munici­palització de la propietat urbana, una possibilitat real. De fet, el juny de 1937, el GATCPAC definia com a «acció complementària» a «l’enderroc d’habitatges malsans» previst al Pla Macià, una actuació nova: l’«habilitació immediata dels nombrosos pisos que han quedat desallotjats en la ciutat: Diagonal, passeig de Gràcia, Rambla de Catalu­nya, etc, i part de l’Eixampla» (GATCPAC, 1937).

no cal que et recordi la crítica sintètica i clarificadora de Vázquez Montalbán contra el GATCPAC

 “Ni tan sols pot oferir el referent real de la ciutat socialista, el que va poder haver estat no va ser perquè finalment també es va veure condicionada per ideologitzacions de l’elit, per la desigualtat de l’ús al servei de l’elit i per l’estètica de l’elit del poder”xi.

Avui he llegit algú que ha escrit “només hi ha un tipus pitjor que un feixista, un feixista moderat”…Le Corbusier, un tecnocràta al servei del poder i de la producció de plusvàlues per a tercers a costa de la majoria; un traïdor, un que parla en nom de la gent i els hi vent un somni a uns i a altres: als primers -als governants-, el de la ciutat desconflictivitzada i als segons -els governats- els de la dignitat…i una merda…en un barri com aquests costa molt d’aixecar el cap i el cost és molt alt…uns quants dels meus compis de classe han passat per la Model i no precisament per cremar contenidors en una mani, són gent com jo marcats amb foc per haver nascut on han nascut…la majoria, per sort, sortirem d’allà i de moment estem en llibertat -vigilada, això sí. Jo vaig tenir la sort que amb un terç d’un salari d’un treballador a SBD amb una hipoteca de 5 anys [sic!] els meus pares van poder marxar del barri i viure en un “lloc normal”…el barri no va ser mai “normal”, era un abocador on ens mesclaven treballadors amb paries de la ciutat…

Jo he nascut i passat la meitat de la meva vida en aquest POLÍGANO inspirat per aquests urbanistes. Curiosament, la meva primera pregunta, així, com “transcendent”, va ser aquesta; per què uns vivim en aquestes ratoneres i ens hem d’amagar i els altres ens tracten amb una mescla de por i condescendència?; per què és tan difícil sortir del barri, què serà que tiene el barrio que nadie lo quiere? i a partir d’això va ser quan vaig començar a pensar en allò de la reproducció social i concretament dels efectes de la violència, en aquest cas la de fer-nos viure en un cul de sac, apinyats, en un lloc del d’on tothom vol fugir i ningú vol anar ni ningú vol que l’associïn amb el barri ni ningú està de pas

He llegit interpretacions sobre aquests “barris sensibles” que em semblen en excés romàntiques…Viure allà era una merda -amb perdó; tothom que ha pogut ha marxat i ara hi viuen els nous pobres, els nous “immigrants”…

Clar i es pot dir, “si no haguessin fet res, potser ara viuríem en faveles”. I no totes les faveles són nius de violència i narco i tal; això ja ho sabem; però tampoc tot “els bloques” són espais de socialització de la lluita urbana o el que puguis imaginar…això ha funcionat i molta gent està sedada i el que és el pitjor, convençuda que la vida és això: anar de la fàbrica al centre comercial i d’aquí al polígon i mentre, no donar la nota perquè no t’entrullin.

No sé si m’explicat…a mi no m’interessa l’urbanisme, m’interessa identificar les polítiques del menyspreu i denunciar-les, per molt amagades, modernes, higièniques o “socials” o “racionals” que s’anomenin…Le corbusier com tants d’altres són un bon exemple d’una idea de societat completament insolidària i que rezuma mensypreu pels quatre costats.

Crec que m’he deixat alguna cosa però ja seguirem viva vocce…i aquí una foto de la meva època dorada en el Polígono, el cole-càrcel al fons

espronceda 88

i“La dialéctica negativa se convierte en una postura que deja a salvo a la razón frente a los acontecimientos; deviene en crítica permanente incluso sobre sí misma y frente a la historia; en este sentido es negativa, al no buscar ni aceptar su transformación en doctrina o en nuevo mito. Es una dialéctica invertida, una dialéctica en permanente revisión y, sobre todo, dotada de memoria, a despecho de la razón instrumental ADORNO, Theodor, Dialéctica Negativa, p. 312.

ii“Bajo este aspecto, el método científico y la tecnología «neutrales» se convierten en la ciencia y la tecnología de una fase histórica que está siendo sobrepasada por sus propios logros; que ha alcanzado su negación determinada. En lugar de estar separadas de la ciencia y el método científico, y abandonadas a la preferencia subjetiva y la sanción irracional y trascendente, las antiguas ideas metafísicas de liberación pueden llegar a ser el objeto propio de la ciencia. Pero este desarrollo enfrenta a la ciencia con la desagradable tarea de hacerse política: de reconocer la conciencia científica como conciencia política y la empresa científica como empresa política.” MARCUSE, Herbert. El hombre unidimensional. Ensayo sobre la ideología de la sociedad industrial avanzada. Barcelona: Planeta-De Agostini, 1993. p. 261

iiiCORBUSIER, Le. La ciudad del futuro. Buenos Aires: Ediciones Infinito, 1962: p59

ivCORBUSIER, Le. Arquitectura o revolución. Hacia una arquitectura. 1978. ed. L’Hospitalet de Llobregat, Barcelona: Editorial Poseidon: pp. 243

vMADRID, Francisco. Los bajos fondos de Barcelona. El Escándalo, v. 1, n. Octubre, p. 4–5, out. 1925

viDE OTERO, Lorenzo. Reformas de urbanización en Barcelona. A la mayor brevedad se va a poner en práctica la demolición del llamado“barrio chino.”Boletín de la propiedad privada. Año II. Septiembre. Núm. 4, v. 1, p. 0–1, 1943.

viiLAMEYRE, Gérard-Noël. Haussmann :préfet de Paris. Paris: Flammarion, 1958. p. 346

viiiGRAU, Ramon; LÓPEZ, Marina. Cara y cruz del Urbanismo de Cerdà. In: GRAU, RAMON (Org.). Exposición Universal de Barcelona :libro del centenario, 1888-1988. Barcelona: Comisión Ciudadana para la Conmemoración del Centenario de la Exposición Universal de Barcelona del Año 1888, 1988. p. 166– 187.

ixSert citado en TARRAGÓ CID, Salvador. El “Plà macià” o “La nova Barcelona”: 1931- 1938. Cuadernos de arquitectura y urbanismo, v. 90, n. GATPAC I, p. 36, 1972.

xSERT, Josep Lluís. Rapport no. 2. Cas d’application Villes. 1937, París: [s.n.], 1937.

xiVÁZQUEZ MONTALBÁN, M. (1993). Prólogo. Siempre se espera un verano. López Sánchez, P. (1993). Un Verano con mil julios y otras estaciones. Barcelona: de la Reforma Interior a la Revolución de Julio de 1909. Madrid: Siglo XXI.)

Aquesta entrada ha esta publicada en Urbanisme com ideología. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s