Oblits i aclariments sobre el film “Hannah Arendt”. Les “Raons d’Estat” per a l’assassinat categorial

arendt

Ahir vam anar a veure la peli de Von Trotta que la passen encara al Mèlies. Es basa en el seu llibre -o crònica del judici- “Eichman a Jerusalem. La Banalidad del Mal”. La peli es centra més en l’escàndol que va provocar entre el sionisme internacional que en els propis fets i anàlisis que apareixen al llibre.

De fet, en algun moment un pot pensar que els atacs sionistes són de fanàtics donat que l’únic que li semblen retreure és un paràgraf on Arendt apunta que els líders de les comunitats jueves van ser condició necessària per l’Holocaust. El que no apareix ni s’insinua és que Arendt va denunciar al llibre i als artícles a New Yorker que l’Estat d’Israel no feia -ni fa, com qualsevol altre Estat- servir la mateixa regla per jutjar a un criminal com a Eichman quan es tractava dels seus propis súbdits o quan satisfà interessos d’Estat. El que no apareix al film i que potser té més a veure  amb la ràbia que li van mostrar els sionistes -i amb l’escàndol que encara avui representa- és que Arendt diu que els Israelís van condemnar a mort a Eichman “per complir ordres superiors” mentre van rebaixar notablement la pena a soldats israelís condemnats en la matança d’àrabs de Kfar Kassem perquè rebien ordres superiors…al postscriptum (de la quarta edició en castellà: maig de 2003, editat per Lumen a Barcelona, p.407) diu concretament:

“La sentencia citaba el caso, antes referido, de la matanza de los habitantes árabes de Kfar Kassem, como prueba de que los tribunales israelitas no exoneran a un acusado, en virtud de haber recibido «órdenes superiores». Y efectivamente así es, ya que los soldados israelitas fueron condenados por homicidio, pero el hecho de haber recibido órdenes superiores fue considerado como circunstancia atenuante de tal peso que se les impusieron penas de prisión relativamente leves. Cierto es que, en este caso, se juzgó un hecho aislado, no, como en el caso de Eichmann, unas actividades desarrolladas en el curso de varios años, en las que los delitos se sucedían constantemente. Pese a todo, era indudable que Eichmann había actuado siempre en el cumplimiento de órdenes superiores, y si hubiera sido juzgado aplicándole las normas del derecho israelita común, hubiese sido muy difícil condenarle a la pena capital.”

L’obra de la Arendt és un punt d’inflexió en l’anàlisi del Holocaust i en general de la violència d’Estat. Si no recordo malament serà la primera vegada que s’atribueix una explicació de l’extermini a l’Alemania Nazi a un corrent més propi de la Il·lustració que no pas del Romanticisme. Arendt acabarà descobrint que el mal de la modernitat pot ser banal, seguint les anàlisi de Max Weber sobre els perills de la burocratització obsessiva de les societats parlamentàries capitalistes identifica allò que Weber va albirar i és que el monopoli de la violència per part de l’Estat organitzat per una maquinària burocràtica podia portar fàcilment a una “solució final” com la que es va assajar amb tots els “altres” de l’Alemania Nazi.  Weber va remarcar intensament la potència de la violència legítima i per això invisibilitzada. Es tracta doncs de procediments, a través dels quals, el procés de civilització pot reorganitzar, sanejar i camuflar la violència, disciplinària i d’un altre mena, sense necessitat de reduir-ne la intensitat. Els assassins del segle XX ni tans sols havien de ser “dolents” basta amb que siguin obedients. A més, Arendt troba en les recurrents “raons d’Estat” l’excusa del poder per portar a terme tot tipus d’actes delictius excusant-se en un suposat bé general. Cosa que fins avui la sentim quan es parla per exemple de les actuals -o recents- guerres preventives. Una raó superior infundada permet el que la mateixa Arendt acabarà anomenant “l’assassinat categorial”.

Es tracta d’una tesis que va ser implementada brillantment amb Zigmunt Bauman amb el seu Modernidad i HolocaustAmbdós , partint dels postulats weberians i utilitzant els seus instruments d’anàlisis,  identifiquen la cima de la civilització i burocratització dels elements coactius de l’Estat en el disseny, l’aplicació i l’esperit de l’Holocaust nazi.

Per ambdós autors, l’Holocaust no va ser obra d’uns criminals malànimes sinó, el producte de pautes de comportament i actuacions pròpies de la modernitat així com de l’extensió de la racionalitat tecnològica i burocràtica. Ambdós autors, entre d’altres, ens recorden doncs que els actes brutals comesos per l’Estat o en el seu nom no són “rèmores tribals”, ben al contrari són la quintaessencia de la modernitat. No sols per la seva funció en la lluita per establir els límits territorials del poder de l’Estat, sinó també perquè constitueixen un exemple de l’ús racional i calculat de la violència com a tècnica per aterrir i acovardir poblacions senceres i evitar així una resistència organitzada o deliberada

De fet, reflexions que Norbert Elias ja apuntava al seu “El procés de civilització” on va remarcar que aquest desenvolupament no havia de comportar l’exclusió de la violència de l’àmbit quotidià o interpersonal. El monopoli de la violència per part de l’Estat va comportar que, en un primer moment és desacredités qualsevol valoració moral del seu ús per part dels ciutadans i aquesta passava a ser una qüestió exclusiva de les institucions estatals. Bàsicament consistia en la alienació del recurs de la força dels individus delegant-la en la instància suprema en la que s’estava convertint l’Estat. És per això que la violència interpersonal és va fer visible com una manifestació primer, il·legal, desautoritzada, i va anar derivant cap a la concepció de la violència com expressió de desafiament a l’ordre de l’Estat i per tant de la nació, del poble, del “nosaltres”.

La monopolització de la violència per part de l’Estat tingué com a immediata conseqüència la deslegitmació i inclús l’expulsió social de tota expressió desordenada, de intensa confrontació entre persones al marge de l’Estat  que automàticament fou etiquetada com a violenta. La violència va ser expulsada de l’espai públic per convertir-se en l’aspecte més rellevant i delator d’allò asocial, bàrbar, salvatge i animal considerant-la com una afirmació antisocial (Delgado, 1999). Aquest procés de civilització desacredità la violència exercida per persones ordinàries no legitimades i va començar a ser entesa com abominable, monstruosa, en qualsevol casi sempre extrasocial fins a dia d’avui.

És en aquest sentit que entenem el procés civilitzador modern, com una lenta però contínua inculcació de normes compartides, com ara l’abominació de l’assassinat, el refús a l’atac violent, la responsabilitat moral per les pròpies accions al món i la por a una consciència de culpa. Aquest important canvi implica (tal com ho admet Elias) una concentració perillosa dels mitjans de violència en mans de l’Estat, i a més, és un procés –tal i com he senyalat més a munt- que allunya el recurs a la violència de qualsevol consideració moral i, a partir d’aquí, porta al seu si la llavor de la crueltat planificada a un nivell massiu (Keane 1990). La desgraciada màxima expressió d’aquest procés la va observar Zigmunt Bauman (2004) en l’Holocaust nazi on afirmava que només en el marc d’un procés de modernització i de racionalització de tots els aspectes de la vida, es podia concebre la pràctica de la mort planificada. En aquest sentit, la burocratització de la vida és l’anvers de la burocratització de la mort.

Bauman (2006) senyala que la pacificació de la vida quotidiana en les condicions de la modernitat, la civilització seria sinònim de l’existència d’un poder polític amb capacitat constant per perfeccionar-se, per planificar burocràticament i executar ordenadament la mort sistemàtica d’éssers humans: el genocidi. L’evolució cap al control de la vida i la mort per part de l’Estat té un moment performatiu interessant que esdevé quan es va ocultar de les places públiques les execucions de les penes de mort. La implantació dels cadafals dins dels murs de les presons el 1868 i el seu apartament de les places públiques tenia poc a veure amb un compromís i amb els principis de la civilitat. S’aconseguia, d’una banda treure-li al reu la simpatia que podia despertar entre els espectadors i, de l’altre reduir els atacs públics a tot el brut afer de la pena capital ja que, com més d’una vegada havia succeït, era gran la possibilitat que els mateixos espectadors desaprovessin l’execució i s’acabés executant al botxí (Keane, 1990).

De manera certament convergent, Foucault (Foucault ,1998) aprofita l’obra esmentada per afegir al anàlisi d’Elias (Elias, 1994) i de Goffman (Goffman, 1991) la dimensió interior, inconscient. El monopoli de la violència per part de l’Estat i la disminució de les explosions desordenades i descontrolades de l’agressivitat no van més que desviar la violència interpersonal a un cau apartat de la mirada pública però no per això menys eficaç en relació al control i al odre social, al contrari.

Sennett afegirà que una de les màximes expresións d’aquesta interiorització de la violència (la que ens fa estar sempre “al nostre lloc”) és la vergonya. Sennett -seguint Elias- va ser el primer en adduir que la vergonya es va anar fent un fenomen cada cop més important en la societat moderna a mesura que anava desapareixen la violència física. Posteriorment demostrarà que la noció d’autoritat, a partir d’un moment històric concret, s’abasteix del terme disciplina i del control permanent. Per explicar-ho relata el procés pel qual ha anat avançant la vergonya a mesura que s’ha anat esvaint la violència com instrument quotidià de la disciplina: “l’erosió de la violència física al segle XIX no és una mostra que disminueixi la coerció. És indici que apareix una sèrie nova de controls com la vergonya, controls menys palpables” (1982)

  • Sennett, R. (1975). Identidad personal y vida urbana, Barcelona , Península
  • Sennett, R. (1977). The Fall of Public Man, Nova York, Knopf (versió en castellà: El
    declive del hombre público. Barcelona, Ed. Península, 1978)
  • Sennett, R (1982). Autoridad. Barcelona, Alianza
  • Sennett, R. (2003). El respeto. sobre la dignidad del hombre en un mundo dedesigualdad. Barcelona: Anagrama.
  • Elias, N. (1994). El proceso de la civilización Investigaciones sociogenéticas y psicogenéticas. Buenos Aires: Fondo de cultura económica.
  • Foucault, M. (1998). Vigilar y castigar: nacimiento de la prisión. Siglo Veintiuno
    Editores
  • Goffman, E. (1991). El orden de interaccion. In Los momentos y sus hombres.
    Barcelona: Paidós.
  • Delgado, M. (1999). La violència com a recurs i com a discurs. Barcelona: Secretaria General de Joventut. Generalitat de Catalunya. Col·lecció aportacions
  • Keane, J. (2001). Reflexions sobre la violència. València: Universitat de València.
  • Bauman, Z. (2004). El eterno retorno de la violencia. In J. Beriain, Modernidad y violencia colectiva (pp. 17- 48). Madrid: Centro Investigaciones Sociológicas. 
  • Bauman, Z (2006). Modernidad y holocausto. Madrid: Sequitur.
  • Weber, M. (2008). “Teoria de las categorias sociologicas.” In Economia y Sociedad 

    (pp. 170- 704). México: Fondo de Cultura Económica.

Aquesta entrada ha esta publicada en Metodologia, Teoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s