Qué hay de nuevo -viejo- escratche ?

Scratche al Banc Santander de la Rambla de Sabadell | març 2013

Scratche al Banc Santander de la Rambla de Sabadell | març 2013

Sembla que la dècada del 1750 va ser una de les més agitades a Gran Bretanya. Entre el repertori d’accions amb les que la gent protestava contra els governants hi havia una que ara ens resulta molt familiar. Es tracta del del que ara diem Escratche i que fa dos segles i mig es deia “Rough Music”. Degut a la memòria tan a curt plaç que tenim, s’associa exclusivament a les accions del argentins del de 2001 contra l’expoli. Doncs a mitjans del XVIII la gent, quan creia que s’havia produït una ofensa col·lectiva contra ells, hi protestaven vehementment  contra això i s’atacava directament  les persones responsables de l’ofensa…Una de les formes més populars era aquesta, la “Rough Music”: Era un tipus de càstig de la comunitat estesa per tota Anglaterra. Si es creia que algú havia tingut un mal comportament, tots els homes i dones de la població es presentaven a mitjanit a la porta de casa, cridaven el seu nom i colpejaven olles, galledes, paelles i cassoles per cridar l’atenció sobre el delicte i expulsar la persona del poble.
TILLY, C. Violencia como politica. Violencia colectiva. Barcelona: Hacer, 2007. p. 43- 45

A serenade tof Rough Music

En Andres Antevi del Observatori de la vida quotidiana afegeix:

Al continent, aquesta pràctica s’anomenava Charivari (o shivaree or chivaree) i era molt comú durant la celebració dels carnavals. Soroll ensordidor per assenyalar i humiliar aquells que es consideraven elements nocius i calia expulsar del grup. De charivari, prové el tan nostrat xivarri.  Al tanto però: les principals accions d’aquests primers escraches sorollosos no eren pas contra governants, explotadors i opressors, més aviat eren motivats per sospites d’adulteri, bruixeria i coses per l’estil.

charivari1p

I en Manuel Delgado això:

Esteu parlant d’una de les formes de censura popular més exteses a Europa i també a Espanya. Son les cencerradas, en català les esquellades. En Caro Baroja en parla abundanment.

 

I finalment, el Gerard Horta, comenta en aquest mateix bloc el següent:

a “Cos i revolució, L’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat” (Pàgina 186) explico una acció d’espiritistes de Lleida als anys vuitanta del XIX contra una massa vaticanista: hi acudeixen, efectivament, amb esquelles o esquellots, com diu el Manel:

 

Porta de la revista satírica l'Esquella de la Torratxa de principis de segle XX

Porta de la revista satírica l’Esquella de la Torratxa de principis de segle XX

A Lleida, un avalot de caire anticlerical fa saber de l’esgotament dels espiritistes davant de la repressió a què són sotmesos i de l’anhel catolicista de passar de ser dominants a ser hegemònics, seguint la conceptualització gramsciana. Dins les Efemérides leridanas de Pleyan de Porta, l’autor relata un succés del qual fou testimoni ocular: l’aldarull a la nit del 2 d’octubre del 1879, a l’estació de Lleida, contra una romeria que tornava de Montserrat, en què els espiritistes agredeixen i dispersen els catòlics amb esquellots i crits de “Beeeee, Beeeee, Beeeee!!!”. Les persecucions, prohibicions, tancaments, multes administratives, etc., troben el blanc en els espiritistes. El 1876 Amalia Domingo Soler, que n’és prou conscient, escriu: “Es innegable que todas las creencias han crecido entre abrojos; todo adelanto, todo descubrimiento, toda idea nueva ha tenido el indispensable bautismo de la befa, y del martirio muchas veces.”[1]

——————————————————————————–

[1] Revista de Estudios Psicológicos, Barcelona, I-1876.

 

 

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Desercions urbanes, Historiografia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Qué hay de nuevo -viejo- escratche ?

  1. Gerard Horta ha dit:

    Collons nois!!! El Manel té raó, de fet a “Cos i revolució, L’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat” explico una acció d’espiritistes de Lleida als anys vuitanta del XIX contra una massa vaticanista: hi acudeixen, efectivament, amb esquelles o esquellots, com diu el Manel. Ja buscaré la pàgina a vore si puc reproduir-ne la pàgina!!!

  2. Gerard Horta ha dit:

    MOltes felicitats pel bloc Miquel!!!

    Pàgina 186!!!

    A Lleida, un avalot de caire anticlerical fa saber de l’esgotament dels espiritistes davant de la repressió a què són sotmesos i de l’anhel catolicista de passar de ser dominants a ser hegemònics, seguint la conceptualització gramsciana. Dins les Efemérides leridanas de Pleyan de Porta, l’autor relata un succés del qual fou testimoni ocular: l’aldarull a la nit del 2 d’octubre del 1879, a l’estació de Lleida, contra una romeria que tornava de Montserrat, en què els espiritistes agredeixen i dispersen els catòlics amb esquellots i crits de “Beeeee, Beeeee, Beeeee!!!”. Les persecucions, prohibicions, tancaments, multes administratives, etc., troben el blanc en els espiritistes. El 1876 Amalia Domingo Soler, que n’és prou conscient, escriu: “Es innegable que todas las creencias han crecido entre abrojos; todo adelanto, todo descubrimiento, toda idea nueva ha tenido el indispensable bautismo de la befa, y del martirio muchas veces.”[1]

    ——————————————————————————–

    [1] Revista de Estudios Psicológicos, Barcelona, I-1876.

  3. Gràcies a tu Gerard! genial, amb el teu permís l’incorporo al cos del Bloc!

    abraçades !

    m

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s