“La pompa fingida de una fiesta turbia”. El Chino a la literatura (i IV) i a la premsa ultra espanyola |

Artícle aparegut al diari ABC el 24 de desembre de 1967

Ressenya de “La Marge” D’Andrè Pieyre de Mandiargues, aparegut al diari ABC el 24 de desembre de 1967

Curiosament, els únics retalls de premsa que desmenteixen el mite el Xino i que més aviat es riuen del que es diu d’allà els he trobat a la premsa ultra i espanyola del ABC. El primer d’aquests articles és de juny de 1931 i els signa Felipe Sassone amb fotografies del barceloní Brangulí. Allà es diu

Todos reímos del buen fotógrafo catalán, que, heroico Tartarín, asegura que estamos corriendo un gran peligro. Pero en las callejas no hay atracos, y solo vuela, como en una demanda de malos, postizos y mercenarios amores. Los desheredados, hasta de esta mala fortuna, duermen en los quicios de las puertas, apiñados junto a los hierros de un farol, tendidos entre basuras y periódicos viejos (Felipe Sassone, 1931: 54)

I s’estendrà el comentari fent notar que, Brangulí no admet humor sobre el que ell-i gran part de la literatura periodística barcelonina de l’època-contemplen com una zona de malfactors: “Blanquito y Viscaí llenan el aire de risas infantiles, mientras Brangulí se enfada de que tomemos a broma l barrio peligroso.” La mofa del autor del artículo, se expande para comentar que, más que miedo, siente nausea del lugar, por la experiencia de pobreza que allí penetra por los cinco sentidos:“Yo aprieto el paso, pero no por miedo, sino porque la calle del Cid, por donde andamos, toda llena  de grotescas colgaduras de ropa interior, no huele a rosas, sino a humo de mal tabaco, a relieves de pitanza y a aguas de fregar”.

Doncs bé, contra la idea que el barri Xino era un espècie d’infern a la terra han escrit molts autors, curiosament els més aguts els historiadors anglòfons i com Chris Ealham, (2005,. An Imagined Geography: Ideology, Urban Space, and Protest in the Creation of Barcelona’s “Chinatown”, c.1835–1936. Internationaal Instituut voor Sociale Geschiedenis, 50(03), 373– 397.) de la Lancaster University (, London i Gari W. McDonogh de la John Hopkins de Baltimore (The Geography of Evil: Barcelona’s “Barrio Chino” , Anthropological Quarterly, 60:4 (1987:Oct.) p.174.)(1987).Geography, 4. A partir d’ells -i d’algunes reflexions pròpies, clar- s’entén que s’adjudica la literaturització del barri de Drassanes de Barcelona als escriptors francesos que amb Jean Genet amb el seu Diari del lladre va fer cèlebre les capacitats encisadores d’uns dels últims baixos fons d’Europa (juntament pot ser amb els barris portuaris de Marsella o Nàpols) que tot i que es va publicar al 1949, narra la seva experiència personal entre 1932 i 1940. Abans que ell, el pintor Francesc Picabia, ja comença però a alimentar el mite entre els cercles parissins surrealistes amb el seu famós quadre Retrat de Maria Laurencin al 1916.

Francis Picabia | Retrat de Maria Laurencin, 1916-17

Francis Picabia | Retrat de Maria Laurencin, 1916-17

Durant aquesta primera època d’enriquiment -especialment de les elits- de les Barcelona “gràcies” a la primera Gran Guerra van passar pel barri de Drassanes el britànic Rupert Croft-Cooke, Georges Bataille, Paul Morand o Salvador Dalí, fent de cicerone per André Breton, Man Ray i Paul Éluard. En aquest articles signat per Sebastià Guasch es fa aquesta crítica i es senyala amb el dit “seres y cosas que sólo existen en su frondosa imaginación. Los libros de Pierra Marc Orland, Paul Morantd, Henry de Montherlant, Joseph Kessel y Francesc Carco, que tienen como escenario nuestros bajos fondos, no nos dejarán de mentir”. Però d’aquesta foguera salva La Marge d’Andrè Pieyre de Mandiargues. Guasch destaca la seva “objetivitat” explicada per les seves freqüents visites a Barcelona durant 30 anys.

Una de las descripciones interessants i que posen en evidencia, no nomès que alguna vegada el Xino no fos un lloc de prostitució -que sembla ser un implícit en les crítiques dels flamants veïns del barri- si no que aquesa prostitució no fos, també callejera i amb una densa presència de cosos no estándard “en el vientre del barrio se agita una ‘mer de filles’ àvidas, impúdicas, gordas, flacas i asediadas por una multitud de hombres en celo”. Un altre dels elements interessants és la descripció precisament d’un lloc marcat per la “inmensa feria del sexo, del alcohol y de la miseria […] entre la fauna de personajes inquietantes, crueles y voraces que, al margen de las leyes, crean sus leyes propias”

En resumen, -cita Guasch al crítico Pierre Kyria- La Marge “confirma esa visión trágica disimulada bajo el boato aparente, la pompa fingida de una fiesta turbia”

Aquesta entrada ha esta publicada en Historiografia, Literatura, Mite. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a “La pompa fingida de una fiesta turbia”. El Chino a la literatura (i IV) i a la premsa ultra espanyola |

  1. afegeixo uns comentaris molt pertinents del meu col·lega Joan Mª Gual Bergas:

    “Lo de l’ABC crec que s’ha d’entendre sota la següent òptica: per a què la sisena flota utilitzés el port de Barcelona com a base, com saps, el govern franquista va signar el decret abolicionista de l’ONU l’any 1956. Entre 1957 i 1961 podrem veure les fotos de Joan Colom al xino i, curiosament, el 1962 apareixerà el llibre del periodista franquista Augusto Paquer HISTORIA DEL BARRIO CHINO DE BARCELONA (del que acabo de conseguir una còpia, jeje). Aquest llibre és una de les primeres actes de defunció oficial del barri xino.

    Crec que al règim li interessava projectar una imatge internacional en aquells anys d’estat net de prostitució i criminalitat. La contradicció és que un escriptor vinculat al règim com Camilo José Cela va aconseguir que es publiqués izas, rabizas y colipoterras, amb el que es demostrava que el decret abolicionista no servia absolutament per res i que, portant la sisena flota a barna, més que abolir la prostitució el que s’havia aconseguit és incrementar-la.

    Les obres de Joan Colom i Mandiargues formen un dispositiu polític imprevist que desmenteix els intents del règim de projectar una imatge internacional de territori abolicionista. L’abolició està lluny de ser una realitat malgrat la legislació vigent. El to del text de Guasch, si bé valora la qualitat literària i remarca el fet diferencial respecte d’altra literatura sobre el Districte Cinquè, obvia la crítica al règim franquista de La Marge, el país de “sangre y mierda” o la “Barcelona Führancular” que el barri xino de la posguerra exemplifica a ulls de Mandiargues”

  2. Aquest són comentaris de la tesi en redacció de Joan M. Gual Barcelona 1898 – 2012. Història gràfica del barri del Raval (títol provisional)

  3. FFrost ha dit:

    Hola, resulta que m’estic llegint el llibre del Augusto Piquer i buscant informació sobre aquest suposat escriptor he trobat la teva pàgina.

    Simple curiositat: el seu estil es de “cura franquista” -toda clase de parásitos… tras pasar el rastrillo del orden…, lacra indeleble en toda conciencia…-, ampulós i fingit, algun toc costumbrista i folcloric, i un pel “abarojado”. Sembla una obra més de contrapropaganda folclórica que d’història del Barrio Xino. No hi ha cap font i sembla que parla d’oïdes tot i que hi ha cites textuals de fonts que no cita però dona per vàlides.

    En un diari del ABC de 1963 venien el llibre conjuntament amb llibres “dels deures per dónes”.

    • Benvolgut; en aquest bloc trobaràs més comentaris sobre el Paquer i altres autors que han parlat sobre “el xino”. De fet, aquesta pàgina és part de la meva tesis doctoral sobre “el chino” que defenso el proper dimecres 7 de novembre a les 10h a la Facultat de geografia i historia de la UB. Tot i que és un investigació antropològica i hi ha un treball historiogràfic que et pot interessar. La tesi té el títol “Matar al “Chino”. Entre la revolución urbanística y el asedio urbano en el barrio del Raval de BCN”. Un cop defensada es podrà consultar a la biblioteca de la mateixa facultat i també per internet. Salutacions

  4. FFrost ha dit:

    Estimat Rodolfo. Molta sort amb la tesi. Estaré a l’aguait.
    He acabat el llibre i haig de dir que el to d’aquest “Paquer” és definitivament proselitista -contra el Xino-, moralista i costumbrista -res a veure amb coses tipus J.Genet-. Al seu estil ampulós s’afegeixen els comentaris com que “ja era hora” que el Xino s’acabés, etc…
    Veig la teva tesi reforçada per la lectura que he fet.
    D’altra banda, aquest Paquer, sembla que agafi retals d’altres llibres o opinions personals, i fins i tot, sembla que sigui policia o confident de la brigada social, perquè l’argot i els comentaris sobre les técniques criminals abunden.
    Salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s