Una maldat desapassionada . Apunts sobre dos requeriments de les pràctiques violentes en societats modernes: distància i legitimació.

Una maldat desapassionada . Apunts sobre dos requeriments de les pràctiques violentes en societats modernes: distància i legitimació.

l’article en PDF

Introducció

Tant la violència interpersonal (física lesiva) com la institucional (sistèmica o simbòlica) requereixen, d’un costat, distància entre objecte i subjecte de la coacció i de l’altre legitimació.

Requereix distancia perquè l’acció violenta és, com més endavant mostraré- fisiològicament desagradable i produeix tensió. Afegeixo que requereix igualment una legitimació per ser practicada. Si s’assoleix aquesta legitimitat, l’acte violent perdrà la seva qualitat inacceptable i s’encaminarà en un procés d’acceptació que el portarà a reclamar l’acte com una fatalitat, en última instància, justa.

Aquest treball sorgeix a partir del resultats d’una recerca etnogràfica i la seva posterior anàlisi i interpretació a la llum de les teories sobre la violència com instrument comunicatiu i integrador (Simmel, 1988; Goffman, 1991; Delgado 1999 entre d’altres). La recerca1 es va centrar en l’ús de les noves tecnologies per part dels adolescents en els actes que els adults observadors qualificaven com d’agressius. Un dels resultats d’aquesta recerca va ser poder oferir una interpretació d’aquesta relació entre els actes violents entre joves i les noves tecnologies de enregistrament i difusió massiva d’audiovisuals.

George Simmel

George Simmel

Un del aspectes que l’anàlisi dels resultats va mostrar va ser la substancial modificació de les condicions d’agressió. Es van identificar sis modificacions de les quals, la més pertinent pel treball que aquí es presenta és que, precisament aquesta tecnologia, permet la possibilitat d’establir una distància física -però determinadament emocional- entre l’agredit i l’agressor (o agressors) i per això mateix, facilitar l’agressió; en el sentit que -posteriorment desenvoluparé- que es pot establir una suspensió del judici moral sobre l’acte que s’està produint.

És a partir d’aquesta idea germinal que hom s’ha posat a cercar les teories que donessin compte d’aquest fenomen. Aquesta cerca m’ha portat indefectiblement al concepte d’adiaforitazción de Zygmunt Bauman. Per Bauman, (Bauman, 2004 i Bauman, 2006) els processos d’adiaforitzación (la separació de l’execució d’un acte i la seva valoració moral) que són típics de la Modernitat, requereixen l’establiment de distàncies entre els elaboradors de la norma coactiva i moralment reprovable i els executors de la norma.

Els text que aquí es presenta doncs, està dividit en tres parts més un epíleg a mode de concussió: la primera és un anàlisi del concepte de violència -que és part de la recerca teòrica sobre violència i noves tecnologies ja esmentada. Una segona part que tracta sobre la qüestió de la distància entre agredit i agressor i com aquesta distància produeix una destrascentalització de l’acte violent, de forma que aquest faciliti una suspensió del judici moral sobre la pròpia acció. I una tercera part on es recupera per l’anàlisi les reflexions de Max Weber sobre la concentració de violència per part de l’Estat i la necessitat implícita que té l’ordenament social modern de legitimar l’ús de la violència per part dels seus instruments coactius. Es conclou amb un epíleg en relació a al cas concret i proper de les mesures preses recentment (durant el mes de gener de 2010) que dificulten l’empadronament de persones immigrades a la ciutat de Vic. Aquest cas doncs, s’analitza a la llum del concepte d’adiaforització de Bauman ja esmentat.

Parlem de violència

La violència és d’aquells termes que tots entenem però ningú sap definir. No em refereixo als individus normals i corrents, sinó fins i tot als especialistes que l’estudien. I és que és molt difícil trobar una definició no problemàtica del terme. La clàssica descripció de la violència com qualsevol assalt físic a un ésser humà amb la intenció de ferir-lo o de causar-li dolor o patiment, és per exemple difícil de sostenir, ja que hi ha actes que ens semblen molt violents però el que el fa no té la intenció clara de fer mal a éssers humans (un aviador que bombardeja edificis estratègics); hi ha actes que no ens semblen violents, per legítims, però que ho poden ser molt; i hi ha molta violència que no és producte d’un atac físic sinó d’estructures administratives, o de l’ús de tecnologia.

Zigmunt Baumann

Zigmunt Baumann

Amb qualsevol definició que féssim (Arblaster 1998 [1993]) ens trobaríem amb problemes similars. La confusió en relació al concepte de violència s’accentua per les connotacions d’altres conceptes relacionats, com ara poder, força, coerció, energia, agressió, conflicte, guerra o compulsió. Un dels més pròxims, “agressió”, prové de la psicologia i ja inclou qualsevol acció manifesta (no només l’assalt físic) que vol causar fer mal físic o psicològic. En aquesta línia, mostrarè primer com s’ha tendit a ampliar la definició de violència en diverses direccions, i com s’entrellaça amb aquesta definició àmplia que proposaré a continuació.

La definició àmplia de violència escapa al que des del sentit comú entenem com a tal, i ens fa adonar que, com explica Imbusch (2003), la violència no és només el que destrueix l’ordre establert, sinó també el que l’ha creat. En aquest sentit, n’és part consubstancial. Més concretament, Žižek (2008) defineix com violència objectiva com aquella que “is precisely the violence inherent to this normal state of things”

Claudio Zulian2 senyala aquesta tensió ja en l’origen etimològic del mot, i en la oposició entre ‘violentia’ i ‘potestas’. En el cas de la paraula “violència”, aquesta ens arriba directament del llatí “violentia” i té el mateix significat: “qualitat de violent”. Violent té el mateix origen llatí “violentus” i també coincideix en els significats. Segons el diccionari María Moliner: “qualsevol cosa que es fa o ocorre amb brusquedat o amb extraordinària força o intensitat”.

De fet “violentus” deriva de “vis” força. La paraula “vis” –l’arrel indoeuropea de la qual és “wis” i pel que sembla volia dir “força física”- la trobem per exemple en l’expressió “vis còmica”, encara d’ús corrent.

Les dues paraules comparteixen un mateix significat: “força”. No obstant això, els parlants semblen haver necessitat distingir la “força” del seu excés “la violència”. L’excés, lo “extraordinari” segons María Moliner, sembla per tant l’específic de la violència.

“Força” és una paraula amb un camp semàntic molt extens, no obstant això, la paraula “violència” ser refereix només a la força “en acte”. Podem apreciar amb claredat aquesta característica si pensem com canvia el sentit d'”una persona forta” a “una persona violenta”. En l’expressió “una persona forta” ressonen totes les virtualitats de la “força” -en el caràcter, al cos- mentre que en “una persona violenta” se suposa una acció realitzada o una actitud. El caràcter necessàriament transitiu i l’excés, és l’específic de la violència respecte de la força.

Les paraules “excessiva” o “extraordinària” que hem utilitzat per definir la violència suposen una dualitat: dins/fora per a “excessiu” (del llatí “excessus“, sortida) o ordinari (normal)/extraordinari ( fora del normal). O com ho diu el Diccionari de la Llengua Catalana: “Que és fora de l’ordre o de la regla comunament seguida o la segona accepció: que excedeix el grau, la mesura, el nivell, habitual, ordinari.

La violència sembla estar definida, quan es refereix a les persones, per un caràcter moral de anormalitat, de transgressió. El que ens interessa d’aquesta aproximació és que quan la força transgredeix la norma es torna violència. I és aquí quan entra en clara tensió amb la noció de “potestats”, entre la violència designada com a tal i la que és legítima i pròpia de la llei, de l’Estat i de l’autoritat.

Des d’aquesta mirada àmplia, s’ha tendit a diferenciar la violència física directa d’altres formes de violència que segons els autors i les mirades s’han anomenat de maneres tant diverses com violència “situacional’, “estructural”, “cultural”, “simbòlica”, “indirecta”, “verbal”, “ritual”, “psicològica”, etc.

M’ocuparé exclusivament en explicitar les tres principals vies a través de les quals s’ha expandit el concepte de violència. En primer lloc, s’ha tendit a incloure aquella violència que no és merament física en un sentit restringit, en tant que inclou paraules, gestos, símbols i d’altres formes que també són capaces de ferir i causar dolor, encara que sigui psicològic, fins i tot quan són exercides d’una manera indirecta, és a dir, a través de rumors, de la marginació social, etc. En segon lloc, també s’ha ampliat el concepte per la banda de l’anomenada violència “estructural” i “institucional”, que fa referència no només al mal directe, sinó a les “injustícies” provocades per institucions i organitzacions socials. I en tercer lloc, finalment, s’ha ampliat la noció per incloure la invisibilització de la violència a través de legitimacions culturals, que fa aparèixer algunes ferides com a “justes” i per tant no violentes. És el que sovint s’anomena violència “cultural” o “simbòlica”, que és la que ha fet que les pallisses dels mestres als alumnes, o dels marits a les mullers, no s’hagin vist com a violència fins fa molt poc. En aquest sentit és que afirmem que la violència simbòlica és acceptar cert ordre de coses, certa limitació de la voluntat del subjecte. Aquesta és la violència que imposa silenciosament què es pot dir, què és pot fer i què es pot desitjar.

Tot i això es pot subscriure la reflexió de Collins (Collins, 2008) o Žižek (Žižek, 2008) quan afirma la distinció entre dues de les formes en les que s’expressa la violència: la violència física o verbal i la violència simbòlica o institucional: La violència física té un referent clar que podem estudiar en observacions micro-situacionals, i això no té res a veure amb la violència simbòlica en els termes de la definició que va aportar Pierre Bourdieu (1999)3. Aquestes darreres no tenen res a veure amb les emocions de por, tensió i el pànic cap endavant (sinó que són en canvi suaus, sense tensió, no confrontacionals, molt repetitives i sense contingències contextuals: mentre la violència simbòlica és fàcil i va associada al fluir de les interaccions situacionals, l’altra va en contra de la interacció normal perquè posa en dubte el nostre compromís (entrainment) amb la solidaritat interaccional, i per això és tant difícil.

Per poc que hi pensem, ens adonarem que amb aquestes “ampliacions” del concepte estem parlant ja no del que diàriament entenem per violència, sinó també del conjunt de relacions de desigualtat i poder i dels malestars que aquests creen en els individus, tant al pati de l’escola com en una empresa, tant al barri com en la nostra relació amb el sistema judicial o la policia.

Per això Johan Galtung, creador dels conceptes de violència “estructural” i violència “cultural”, arriba a afirmar que quan els individus són influenciats de manera que la seva realització somàtica i mental és menor al seu potencial, això vol dir que hi ha violència de pel mig4.

Hem parlant doncs de la violència en termes recursius; és a dir, la violència –i els violents- és un instrument de comunicació en la que entra en joc el poder. La violència és un recurs de comunicació (Delgado, 1999). i que en aquest cas, és l’Estat l’únic que lícitament en pot recórrer i segon, és un recurs que té més presència/ visibilitat precisament allà on els altre recursos de comunicació són escassos.

Nosaltres creiem que és important situar-se a aquest nivell més ampli per entendre la violència en totes les seves dimensions. Les ferides que els individus ens fem uns als altres van molt més enllà dels atacs físics intencionats. Però el garbuix de definicions i accepcions del terme violència ens obliguen a prendre com element fonamental no només les conductes o accions, sinó els ulls que defineixen o no aquestes conductes o accions com a violentes. L’important en aquest sentit és identificar els processos de significació d’aquestes expressions , tal i com afirma Delgado (1999) “la violència és només allò que es diu d’aquest concepte” és allò que es significa com a violent –i continua- la violència sempre és el resultat de valoracions socials, polítiques i culturals que lluny de determinar-la, la generen en qualitat d’objecte de discurs”

Davant la indefinició del terme, i la seva aplicació a aspectes molt concrets, ens fa adonar que l’ús de l’etiqueta “violent” ens interessa no només pel que ens diu o pretén dir de l’acció o el comportament d’uns individus, sinó pel que ens diu dels “etiquetadors”, per com ens parla de la manera com cada societat i grup social marca els límits del que és o no és violent, i sobre com això esdevé una font d’ordre i de dret. Aquestes seran les dues dimensions –discursiva i recursiva- que ordiran les reflexions d’aquest text amb les dades recollides al nostre treball de camp.

Distància i destrascendentalització de l’agressió

A continuació vull donar compte dels resultats del anàlisi de la recerca esmentada sobre violència, joves i noves tecnologies (Fernández, M. & Martínez, R., 2010) que destaquen com la mediació tecnològica de la violència permet l’establiment d’una distància emocional entre agredit, agressor i espectador (Collins, 2008; Bourke, 2008).

La incomoditat, l’aversió i la tensió confrontacional fa que la violència ens sigui difícil, i per això els que la practiquen necessiten estratègies per controlar aquesta tensió. Una d’elles, fonamental, és establir una distància emocional amb la mateixa violència i amb l’objecte d’aquesta. I l’aparell d’enregistrament pot facilitar-ho.

Si la violència “cara a cara” és per ella mateixa desagradable, si ens genera tensió, és perquè estem equipats per buscar, en presència de l’altre, l’acord i el bon funcionament de la interacció. Recordem que en el cara a cara és on s’experimenten amb més força la plenitud de símptomes de la subjectivitat dels altres, és l’experiència més important en el sentit que és la que establirà els límits de les subsegüents experiències més distants (Goffman,1991; Berger i Luckman, 1989). Com explica Collins (2008), en contra del mite que ens arriba a través del cinema i les històries de carrer, la pauta més comuna dels enfrontaments és que generalment són curts i no acaben en violència sinó en un apaivagament del conflicte. I quan n’hi ha, normalment és maldestre perquè la tensió i la por dominen l’actuació.

La mediació de la pantalla, per tant, origina una experiència molt diferent al cara a cara, i és en aquest sentit que és una eina molt útil per distanciar l’agressió, i per separar agressor i víctima, i facilitar així els camins que permeten superar la tensió i la por confrontacionals per esdevenir violència (Collins, 2008). Recordem que si els combatents d’una guerra són capaços de lluitar és en gran part degut una gestió racional orientada a reduir la por i la tensió confrontacional. I un dels elements per aconseguir-ho és mantenir-se emocionalment distanciats de les seves víctimes a través de l’ús de la tecnologia (Bourke, 2008; Collins, 2008). Parlo, per exemple, d’eliminar el contacte directe amb l’agredit i per tant la possibilitat de despertar en l’agressor qualsevol sentiment de culpa o compassió. Un exemple evident del paper de la tecnologia en les agressions i en la violència és la dels atacs a persones fen servir armes de foc a distància, o bombes que agredeixen a persones invisibles. Els aparells d’enregistrament de vídeo (gravadores o telèfons) poden, també, acomplir aquest paper de distanciament respecte del subjecte agredit, en el sentit que interposa un objecte específic a l’agressió, augmenten la distància entre agressor i agredit, que passa a ser vist a través de la pantalla, en part com una ficció més que no pas com algú de carn i ossos. És en aquest sentit que la violència és destrascendetalitza i per tant es pot practicar sense haver d’emetre un judici moral que, probablement, coartaria l’acció proposada.

De la mateixa manera, agredir a través d’internet, lluny del cara a cara, facilita evitar la por confrontacional. Són molts els vídeos que hi ha a internet menystenint estils juvenils determinats, conformant per exemple un gènere molt popular entre alguns entrevistats, que consisteix en sota el títol de “Anàlisi d’un [EMO, Pokero, Pijo, etc.]”, s’inclouen fotografies i una veu d’ordinador en off que amb un llenguatge molt dur ridiculitza l’estil juvenil en qüestió o també persones populars, sovint a Internet mateix. Aquí interessa copsar com la mediació tecnològica modifica les condicions de la relació cara a cara, no només en relació als vídeos, sinó a Internet i els telèfons mòbils en general. Els entrevistats a la recerca tenien molt present el fet que les coses que es deien de forma diferida (per una web, per un chat o pel mesenger) ja siguin mostres d’estima o d’odi, no es reprodueixen al cara a cara.

Precisament Bauman (Bauman, 2004) cita a Bajtin i el que ell anomena “cultura del carnaval”. Si el Carnaval és precisament el moment de suspensió de les normes morals, la “cultura de carnaval” estableix un permanència d’aquesta suspensió. Un resultat d’aquesta constància del carnaval és el vast nombre i la monotonia de les imatges de violència poden tenir un efecte desgastador; per enrederir la fatiga del visionat han de ser cada cop més sagnants, impactants e “imaginatives” si pretenen poder despertar un mínim sentiment o, com a mínim, atreure l’atenció. D’aquesta manera, el nivell de violència “familiar”, per sota del qual la crueltat dels fets cruels escapa a l’atenció, no para de pujar.

La tecnologia d’enregistrament d’audiovisuals i la possibilitat de ser difós per internet, no només pot facilitar les agressions, sinó que també facilita el consum de violència, el paper del públic –que, recordem-ho, és un altre dels requisits per la major part de violències. Colpejar, insultar, gravar i difondre són tasques diferents que es poden repartir, i cadascú pot buscar el paper en el qual es troba més còmode (agressor, animador, espectador o narrador). En el cas del paper de l’espectador, presenciar una agressió, una burla o una baralla és emocionant però també una pràctica que comporta molta tensió. S’acostuma a fer, per tant, en un context de nerviosisme lúdic. S’està a punt de veure de prop com un cos és agredit per un altre, i se’n fa un espectacle (de fet, serien pocs els nois que anirien a la brega si estiguessin sols). El fet de presenciar-ho per internet, o de presenciar-ho directament però compartir-ho amb més gent per internet, dilueix la tensió i la responsabilitat de participar de l’espectador. Rebaixant la tensió pròpia de la violència.

Al mateix temps, aquesta difusió comporta que de vegades l’enregistrament arribi a persones que poden prendre mesures contra els que han participat en l’agressió, l’enregistrament i la difusió d’aquesta. I és que no sempre es té consciencia de la gravetat de les agressions, ja que entre els joves poden ser una pràctica “normal”, en el sentit que està “normativitzat” que ens certs espasis socials i en resposta a certes interaccions es faci servir la violència verbal o física, subtil o explícita, com un recurs comunicatiu per definir contínuament els límits, les jerarquia i les relacions socials.

Barbàrie i civilització

Segons Zygmunt Bauman des de l’alba de la Modernitatla pacificació” sempre ha consistit en fer intern el que abans era violència externa –per mitjà de la conquesta i la incorporació, o per mitjà d’una reestructuració d’una violència difusa i erràtica convertint-la en la pressió constant de la coerció habitual (Bauman, 2004).

Parlaré a continuació, doncs del que Norbert Elias (Elias, 1994) anomenà procés de civilització que, entre d’altres qüestions establí un objectiu de pacificació de la societat tot i que igualment comportà aquest procés d’interiorització de la violència que tan encertadament descriu la cita anterior de Bauman. És partir autors com Elias, Bauman o Sennett (1977) que poden afirmar que el procés de civilització no descriu una desaparició de la violència sinó, més aviat una ocultació o desviació de l’exterior cap a l’interior de les persones. Aquesta desviació s’ha portat a terme i al seu temps ha comportat una nova i més àmplia distància entre els subjectes i els objectes de la coacció.

Elias va desenvolupar la teoria weberiana de l’Estat i va senyalar la importància cabdal que en aquest procés “pacificador” havia tingut la instauració dels Estats- nació com a forma de govern hegemònica a Europa i més concretament, del monopoli de la violència per part d’aquesta institució. Aquesta concentració del la força en únic agent va anar acompanyat de la deslegitimació de qualsevol expressió de violència que no tingués com a subjecte l’Estat.

L’autor de “El procés de civilització” va remarcar que aquest desenvolupament no havia de comportar l’exclusió de la violència de l’àmbit quotidià o interpersonal. El monopoli de la violència per part de l’Estat va comportar que, en un primer moment és desacredités qualsevol valoració moral del seu ús per part dels ciutadans i aquesta passava a ser una qüestió exclusiva de les institucions estatals. Bàsicament consistia en la alienació del recurs de la força dels individus delegant-la en la instància suprema en la que s’estava convertint l’Estat. És per això que la violència interpersonal és va fer visible com una manifestació primer, il·legal, desautoritzada, i va anar derivant cap a la concepció de la violència com expressió de desafiament a l’ordre de l’Estat i per tant de la nació, del poble, del “nosaltres”.

La monopolització de la violència per part de l’Estat tingué com a immediata conseqüència la deslegitmació i inclús l’expulsió social de tota expressió desordenada, de intensa confrontació entre persones al marge de l’Estat (Delgado, 1999) que automàticament fou etiquetada com a violenta. La violència va ser expulsada de l’espai públic per convertir-se en l’aspecte més rellevant i delator d’allò asocial, bàrbar, salvatge i animal considerant-la com una afirmació antisocial. Aquest procés de civilització desacredità la violència exercida per persones ordinàries no legitimades i va començar a ser entesa com abominable, monstruosa, en qualsevol casi sempre extrasocial fins a dia d’avui.

Slavoj Žižek

Slavoj Žižek

És en aquest sentit que entenem el procés civilitzador modern, com una lenta però contínua inculcació de normes compartides, com ara l’abominació de l’assassinat, el refús a l’atac violent, la responsabilitat moral per les pròpies accions al món i la por a una consciència de culpa. Aquest important canvi implica (tal com ho admet Elias) una concentració perillosa dels mitjans de violència en mans de l’Estat, i a més, és un procés –tal i com he senyalat més a munt- que allunya el recurs a la violència de qualsevol consideració moral i, a partir d’aquí, porta al seu si la llavor de la crueltat planificada a un nivell massiu (Keane 1990). La desgraciada màxima expressió d’aquest procés la va observar Zigmunt Bauman (1997) en l’Holocaust nazi on afirmava que només en el marc d’un procés de modernització i de racionalització de tots els aspectes de la vida, es podia concebre la pràctica de la mort planificada. En aquest sentit, la burocratització de la vida és l’anvers de la burocratització de la mort.

Bauman (Bauman, 2006) senyala que la pacificació de la vida quotidiana en les condicions de la modernitat, la civilització seria sinònim de l’existència d’un poder polític amb capacitat constant per perfeccionar-se, per planificar burocràticament i executar ordenadament la mort sistemàtica d’éssers humans: el genocidi.

L’evolució cap al control de la vida i la mort per part de l’Estat té un moment performatiu interessant que esdevé quan es va ocultar de les places públiques les execucions de les penes de mort. La implantació dels cadafals dins dels murs de les presons el 1868 i el seu apartament de les places públiques tenia poc a veure amb un compromís i amb els principis de la civilitat. S’aconseguia, d’una banda treure-li al reu la simpatia que podia despertar entre els espectadors i, de l’altre reduir els atacs públics a tot el brut afer de la pena capital ja que, com més d’una vegada havia succeït, era gran la possibilitat que els mateixos espectadors desaprovessin l’execució i s’acabés executant al botxí (Keane, 1990).

De manera certament convergent, Foucault (Foucault ,1998) aprofita l’obra esmentada per afegir al anàlisi d’Elias (Elias, 1994) i de Goffman (Goffman, 1991) la dimensió interior, inconscient. El monopoli de la violència per part de l’Estat i la disminució de les explosions desordenades i descontrolades de l’agressivitat no van més que desviar l’agressivitat i la violència interpersonal a un cau apartat de la mirada pública però no per això menys eficaç en relació al control i al odre social, al contrari.

Max Weber (la teoria del qual sobre la que tornarem en el següent apartat) va remarcar intensament la potència de la violència legítima i per això invisibilitzada. Es tracta doncs de procediments, a través dels quals, el procés de civilització pot reorganitzar, sanejar i camuflar la violència, disciplinària i d’un altre mena, sense necessitat de reduir-ne la intensitat (Keane 1990). Concretament Foucault va estudiar el funcionament d’institucions penitenciaries i del que s’anomenava violència institucional. Per mitjà d’aquestes pràctiques en els quals els cossos dels súbdits són confinats, en contra de la seva voluntat però en nom de la seva millora.

Richadr Sennett al seu El declive del hombre público (1978) va ser el primer en adduir que la vergonya es va anar fent un fenomen cada cop més important en la societat moderna a mesura que anava desapareixen la violència física. Posteriorment (Sennett, 1982) demostrarà que la noció d’autoritat, a partir d’un moment històric concret, s’abasteix del terme disciplina i del control permanent. Per explicar-ho relata el procés pel qual ha anat avançant la vergonya a mesura que s’ha anat esvaint la violència com instrument quotidià de la disciplina:

l’erosió de la violència física al segle XIX no és una mostra que disminueixi la coerció. És indici que apareix una sèrie nova de controls com la vergonya, controls menys palpables que el dolor físic però iguals que ell quant a produir submissió (Sennett, 1982)

Continuem doncs, subscrivint les teories d’Elies i altres quan afirmen que el procés de modernització no és altra cosa que un trasllat del poder de la comunitat al poder de l’Estat que serà el sobirà de l’espai públic. A l’espai privat sorgeix doncs, una experiència sense precedents en cap altre cultura com a conseqüència específica de emergència de l’interior: la invenció del subjecte, l’individu, del jo. Aquest jo no ha de respondre al control de la comunitat sinó al d’ell mateix. I aquest no està forjat en base a un diàleg comunitari –entre els membres de la comunitat, del nosaltres– en resposta al que Durkheim (Durkheim, 1978) anomenava solidaritat mecànica. L’aparició del jo respon als mecanismes de repressió unidireccionals que provenen de l’Estat i que s’atorguen l’única sobirania sobre l’individu, alienant-lo de la seva capacitat d’exterioritzar els seus sentiments, neguits i angoixes. Culpabilitzant-lo per tot això se li exigeix implícitament submissió i docilitat. La conseqüència més immediata d’aquesta alienació és –tal i com ens recorda Sennett (Sennett, 1975) que quan s’ aliena a l’individu del seu propi poder, el de ser un veritable ésser humà, és quan ell esclata i provoca la repressió massiva per part de les institucions del exterior.

En el cas concret de la vergonya, aquesta és un exemple d’acte de violència simbòlica, com a efecte d’un aprenentatge que ens impulsa a avergonyir-nos d’alguna cosa que tenim a dins i que al fer-la aflorar desemmascara la representació que de nosaltres mateixos ens esforcem en fer. En un món on l’associació d’indivus està desplaçant al poder de la comunitat (Tönnies, 1979) la indiferència, la no visibilitat de la nostra especificitat, la manca de reconeixement, converteix als subjectes en submisos i, aquesta és una manera molt més eficient –que, per exemple, amb la violència física lesiva- d’imposar cert ordre de coses d’unes persones sobre unes altres.

Aquest sentiment està molt lligat a les qüestions relatives a la dependència, a voler alguna cosa que un no té i els altres sí tenen. La desigualtat –remarcava Sennett (2003)- corca el respecte i la comparació denigrant pot convertir l’anhel de ser tractar com un igual en una necessitat pura i és allà on comença un fort sentiment de vergonya.

L’actual ordre social modern basat en la racionalització econòmica i partidista de la llei i que aspira màxim control de totes les expressions de la naturalesa –social- humana fins al més mínim detall requereix la alienació del individu d’importants porcions de la seva expressivitat. La sanció sistemàtica d’aquestes pren la forma de la violència simbòlica comportant la necessitat d’una repressió massiva i ara sí, en darrera instància, fortament lesiva.

Tornem ara doncs, a la definició reduïda de violència que contempla centralment l’acte d’agressió físic lesiu. Tot i el que s’ha afirmant fins aquest moment, cal remarcar que la constant històrica en relació a aquest tipus de violència ha estat -amb menys o menys intensitat- l’excepció i no pas la regla malgrat les motivacions o condicions subjacents. Collins (2008) sosté que l’enfrontament violent va en contra d’elements centrals de la fisiologia humana. La violència no ve ni fàcilment ni automàticament i afegeix que els antagonismes són per naturalesa tensos i desagradables, i les ansietats de confrontació erigeixen una barrera emocional energètica en contra de la violència.

Un dels elements imprescindibles per percebre el component dramàtic d’una agressió, per exemple, sistemàtica i continuada sobre una mateixa persona és l’extensió entre els individus implicats en un acte violent d’un sentiment com el de la compassió. Per definir aquest sentiment hem de parlar d’empatia i fins i tot de solidaritat. La compassió és literalment compartir la passió amb l’altre, ser l’altre i concretament ser el patiment l’altre. Diferents processos socials han desacreditat aquest sentiment i l’han desprestigiat. Conrear la compassió pot requerir haver tingut una experiència en tant que objecte d’agressió que faciliti la identificació amb un “altre” qualsevol, proper o llunyà, objecte d’agressió.

És des d’aquest prisma que és pot comprendre l’èxit de la proposta moderna i civilitzadora. El que està comportant és apartar als individus de la “responsabilitat” de l’ús de la força delegant-la a un ens superior que és l’Estat i per tant exonerant-se del fet tens i desagradable, tant d’infligir dolor o de patir-ho per hostilitat d’un altre. És a partir de la comprensió de la dimensió desagradable de la violència que podem interpretar el, de vegades, visceral rebuig a les pràctiques agressives.

La forma concreta de legitimitat de la violència contemporànea

Ja he senyalat al principi d’aquest text que tot acte violent -per ser definit com a tal- requereix que l’acció incorpori les qualitats d’excessiva i d’il·legítima. A continuació recuperarem el treball originari de Max Weber sobre el monopoli de la violència per part de l’Estat i la seva necessitat de legitimar-se. Aquest transit cap a la legitimació farà que la coacció de l’Estat sobre els seus habitants no es pugui denominar violència sinó govern com advertirà Radcliffe- Brown (Riches, 1988)

Max Weber explica que la força és un mitjà específic del Estat […] En el passat, les més variades institucions han considerat l’ús de la força com alguna cosa bastant normal. Avui, no obstant, hem de dir que un Estat és una comunitat humana que (amb èxit) afirma posseir el monopoli del ús legítim de la força física dintre d’un territori determinat 5.

Una de les aportacions weberianes més originals a la teoria de l’Estat va ser la crítica a l’assimilació de la legalitat a la legitimitat. Aquesta distinció ha permès gràcies al monopoli de l’Estat, que la coerció quedi escindida entre dues classes ben distintes, caracteritzades respectivament com a legítima e il·legítima. A una d’elles –com acabem de senyalar- se la denomina compliment de la llei i l’ordre mentre que la denominació de “violència” es reserva pel segon tipus.

Weber facilitarà la posterior tasca de dilucidar els processos segons els quals es legalitza la coerció de l’Estat sobre els seus súbdits permeten legitimar el control punitiu i la violència exercida per part de la judicatura i dels cossos de seguretat de l’Estat sobre la població.

Si fem una succinta recapitulació històrica podem constatar com, tota la maquinaria de control i submissió de la població estava regulada pels principis del “Contracte social” roussoninià i tenia un objectiu racionalment impecable: la defensa de la nació i el manteniment del seu ordre, però moralment qüestionable perquè s’equiparava la figura de “l’altre” a la de l’enemic, com a element que amenaça l’ordre i la coherència de la nació. En aquest procés, la racionalitat, va tenir un paper preponderant que va ser nítidament descrit pels treballs sobre la burocràcia elaborats per Max Weber.

En la seva anàlisis dels “tipus de dominació” Weber (Weber, 2008) senyala que aquests descansen sobre diversos elements determinants. Per Weber la forma de dominació legal més formalment racional és la que s’articula al voltant de la burocràcia de l’Estat modern no ja vinculat a tradicions o a qualitats carismàtiques, sinó a un ordre legal instituït on hi ha una rígida jerarquia funcional, una impersonalitat formalista i estricta observança de les regles i expedients tal i con correspon a les necessitats de gestió d’una societat industrial de masses (Amaral, 2004)

Tot aquest ordre legal, requereix que, en darrera instància l’Estat sigui Ia institució política d’activitat contínua, donat que posseeix aquest quadre administratiu amb monopoli legítim de Ia coacció física per mantenir de I’ordre vigent. S’insisteix doncs en què, la força és la ultima instància que assegura el manteniment de l’ordre racional.

La qüestió rellevant en aquest sentit, és la que es lliga a la noció weberiana de legalització. Aquesta –tal i com s’ha insinuat en les pàgines antecedents- és la que “allibera” a la població de la violència quotidiana precisament perquè accepta, més o menys, aquest monopoli estatal com a violència legalitzada.

Aquest procés pot comportar tres tipus de perills: El primer –apuntat algunes línees més amunt- és el que té a veure amb la tendència intrínseca d’ aquesta racionalització a separar els fets de les seves conseqüències morals.

Per Weber el desencantament del món comportarà la falta de referents ètics. I serà el dret penal basat en la racionalitat el que elaborarà una generalització- tipificació i sistematització de las normas. La racionalitat havia de donar legitimitat per se a les aplicacions de la llei per part de les institucions establertes.

El problema derivat de l’anàlisi weberiana d’aquest procés “necessari” de centralització dels instruments coactius, era que deixava en una única instància (la racionalització burocràtica de l’Estat) l’aplicació de les sancions normatives i precipitava judicis sobre la pertinença de les sancions allunyant del nucli de la decisió qualsevol element comprensiu de la conducta i per tant de la possibilitat o no d’execució legítima –al marge de criteris de legalitat racional- de la sanció.

Cal destacar un segon perill conseqüència del procés de civilització que és, paradoxalment, l’establiment d’una tensió bèl·lica contínua (Elias, 1994). Tal i com afirma Keane, seguint a Elias: la guerra i els rumors de guerra són condicions omnipresents del procés de civilització en tant aquest pot posar-se en perill, ja sigui per l’agressió d’un altre Estat o per la insubordinació interior (Keane, 2001). És en aquest sentit, que s’albira com una conseqüència del monopoli l’amenaça bèl·lica constant.

El mateix Elías cita l’obra de Weber com a primer treball sobre la importància del monopoli de la violència física per la estructura dels Estats (Elias, 1994). L’Estat modern té, per tant, uns efectes potencialment més terribles que els sistemes polítics premoderns. El seu monopoli dels mitjans de coacció, situa els seus súbdits sota una amenaça permanent de violència. Segons Keane que –de nou cita a Elias- els Estats moderns centralitats clarament forts i expansionistes han retallat la capacitat dels subjectes per organitzar-se en associacions pacífiques, amb la possibilitat d’intermediació. (Keane, 2001)

Des dels temps de les primeres guerres lligades al procés de formació estatal a la Itàlia del Renaixement i la destrucció violenta de corrents religiosos, com els hugonots, per la monarquia francesa en els segles XVI i XVII, governants violents han destruït les seues societats i han furtat a la població la seua capacitat per a l’autoorganització pacífica, tret dels grups familiars o de les organitzacions promogudes per l’estat. (Keane, ibídem)

Un tercer perill derivat de l’anterior es va fer realitat i va ser recollit de forma brillant pels treballs de Zygmunt Bauman6o Hanna Arendt7en els quals, partint dels postulats weberians i utilitzant els seus instruments d’anàlisis, els autors identifiquen la cima de la civilització i burocratització dels elements coactius de l’Estat en el disseny, l’aplicació i l’esperit de l’Holocaust nazi.

Per ambdós autors, l’Holocaust no va ser obra d’uns criminals malànimes sinó, el producte de pautes de comportament i actuacions pròpies de la modernitat així com de l’extensió de la racionalitat tecnològica i burocràtica.

Ambdós autors, entre d’altres, ens recorden doncs que els actes brutals comesos per l’Estat o en el seu nom no són “rèmores tribals”, ben al contrari són la quintaessencia de la modernitat. No sols per la seva funció en la lluita per establir els límits territorials del poder de l’estat, sinó també perquè constitueixen un exemple de l’ús racional i calculat de la violència com a tècnica per aterrir i acovardir poblacions senceres i evitar així una resistència organitzada o deliberada (Keane, 2001)

Epíleg: la construcció dels immigrants com amenaça al centre dels processos actuals d’adiaforització

Recentment, l’Ajuntament de Vic, amb la pràctica totalitat dels seus regidors de tots els partits polítics catalans ha aprovat una mesura contemplada a l’actual “Ley de extranjeria” que és la de regular la inscripció al seu padró municipal dels “Estrangers no documentats”. A aquests se’ls exigirà la documentació en regla (bàsicament el seu número d’identificació d’estranger o el visat) per poder accedir al padró i als drets que aquest atorgar als habitants del municipi: sanitat, ajudes públiques, informació municipal, etc… si els estrangers volen gaudir dels drets que té qualsevol altre habitant de la ciutat corre el risc de ser denunciat pel consistori a la Policía Nacional i que aquesta ordeni l’expulsió d’aquest “indocumentat”. Insisteixo l’ajuntament simplement ha establert un protocol administratiu per tal de fer acomplir l’actual llei d’estrangeria del Govern de l’Estat espanyol.

El debat públic sobre immigració gira generalment al voltant de la noció de “problema social”. Els immigrants no només són els protagonistes indiscutibles del anomenat “problema de la immigració”, sinó que són igualment els causants del racisme, de l’augment dels partits polítics de marcat aire xenòfob, de la disminució de la qualitat educativa del país, del augment dels preus dels habitatge i del atur i de la reducció dels drets socials. Tots aquests “problemes socials” han retrobat un subjecte que els concentra, els pateix i els provoca de manera determinant i per sobre de qualsevol altre element.

Així, alguna dada tan significativa com l’augment del nombre de pobres (en termes, tan relatius com absoluts) de Catalunya i l’augment escandalós de la desigualtat al país i tot això en el context de l’anomenada per tothom “la dècada gloriosa” d’Espanya (i per derivació de Catalunya) amb creixements anuals d’entre el 3% i el 5% del PIB no provoca la més mínima reacció. De nou, sembla que per sobre de qualsevol altre qüestió el problema dels municipis catalans és “l’arribada ingent d’immigrants”.

És a aquí on trobem una inquietant semblança amb el que Bauman identifica com un “Holocausto silencioso y contínuo” (Bauman, 2004). Per Bauman, l’Holocaust nazi no s’hauria pogut portat mai a terme sense les condicions que va possibilitar la modernitat i la seva punta de llança, la burocràcia, màxima expressió de la racionalitat instrumental, tan magistralment descrita per Max Weber.

És seguint l’anàlisi de Bauman com es pot observar que els principis de la identificació “del problema” per part dels nazis i la “solució final” proposada, son inquietantment semblants a la Llei d’estrangeria i en general, gran part del discursos –però cada cop més, també les pràctiques- sobre immigració. Els nazis van arribar a la conclusió que els mals d’Alemanya es concentraven en la presència, entre ells, “d’altres”. A partir d’això –una identificació immoral i inhumana- van voler solucionar “el problema” en tres passos: identificació de la població causant del problema (tots “els altres”), concentració o expulsió i eliminació d’aquesta població incordiant.

Lo que quiero decir es que las normas de la racionalidad instrumental están especialmente incapacitadas para evitar estos fenómenos [com l’Holocaust], que no hay nada en estas normas que descalifique por incorrectos los métodos de “ingeniería social” del estilo de los del Holocausto o considere irracionales las acciones a las que dieron lugar. Sostengo además que el único contexto en el que se pudo concebir, desarrollar y realizar la idea del Holocausto fue en una cultura burocrática que nos incita a considerar la sociedad como un objeto a administrar, como una colección de ‘problemas’ varios a resolver, como una ‘naturaleza’ que hay que ‘controlar’, ‘dominar’, ‘mejorar’ o ‘remodelar’, como legítimo objeto de la ‘ingeniería social’ y, en general, como un jardín que hay que diseñar y conservar a la fuerza en la forma en que fue diseñado (la teoría de la jardinería divide la vegetación en dos grupos: “plantas cultivadas”, que se deben cuidar, y “malas hierbas”, que hay que eliminar). También sostengo que el espíritu de la racionalidad instrumental y su institucionalización burocrática no sólo dieron pie a soluciones como las del Holocausto sino que, fundamentalmente, hicieron que dichas soluciones resultaran “razonables“, aumentando con ello las probabilidades de que se optara por ellas. Este incremento de la probabilidad está relacionado de forma más que casual con la capacidad de la burocràcia moderna de coordinar la actuación de un elevado número de personas morales para conseguir cualquier fin, aunque sea inmoral.” (Bauman, 2006: 41-42)

El que vol advertir Bauman (Bauman, 2004) és que els moderns Estats nació no es troben més lluny de cometre atrocitats com la del Holocaust que en aquell moment. Els mecanismes hegemònics de racionalitat instrumental comporten en sí mateixos una necessitat de crear nous fins. Si l’alarma de Weber encertà va ser perquè va albirar en el seu moment aquests perills segons el qual la maquinària burocràtica dissenyada com un mitjà per assolir uns fins acaba requerint l’ invenció de noves finalitats per donar-li sentit al mitjà. Senyala Bauman (Bauman, 2004) que quan més instruments tinguem per joguinejar amb les realitats de la vida, més aspectes del entorn social en el que vivim se’ns comencen a antullar “problemes”, problemes insuportables, problemes amb els que devem “fer alguna cosa”. És en aquest sentit que mentre accelerem a societats cada cop més polaritzades, cada cop hi ha més gent que es converteix en “problema”, i donat que existeixen els mitjans per desfer-se d’ells, i per tant, del problema, no sembla haver-hi raó alguna per la qual la seva presència –una presència com la dels “immigrants” ofensiva, limitadora, opressiva- deuria ser tolerada i suportada.

Les respostes de la Llei d’estrangeria i les pràctiques d’alguns municipis com el de Vic no fam més que emfatitzar que, en darrera instància, el problema són “els immigrants” i que la solució passa per controlar-los, identificar-los amb una X (lletra que tenen tots els documents que identifiquen als estrangers en tant que no nacionals, i per tant minvants de drets) separar-los segons procedència (com de fet, la pròpia Llei contempla la variabilitat del temps que un estranger pot demostrar que està naturalitzat en funció de si venen de l’Àfrica, Amèrica o Àsia) o la concentració provocada –si més no, permesa i fins i tot facilitada- d’alumnes “immigrants” en les escoles públiques, ja de per sí, deficitàries en recursos o el que la Llei ja preveu i ara, ajuntaments com el de Vic apliquen i és la denúncia de la seva “existència il·legal” per tal que les forces de l’ordre puguin portar a terme la seva identificació i posterior expulsió del país.

És d’aquesta manera com podem comprovar l’actualitat del model de “solució de problemes socials” resultat de l’expansió de la racionalitat instrumental, la centralització dels instruments de coacció per part de l’Estat i l’escissió entre una decisió “racional” i la seva avaluació moral.

Bibliografia

  • Amaral Machado, B. (2004). Weber y la racionalidad del control punitivo contemporáneo. In R. Bergalli & I. Rivera, Mitologías y discursos sobre el castigo (pp. 147- 166). Barcelona: Anthropos.
  • Arblaster, A. (1998 [1993]) “Violence”, in W. Outhwaite & T. Bottomore, The Blackwell Dictionary of Twentieth-Century Social Thought, Oxford: Blackwell: 700-2
  • Bauman, Z. (2004). El eterno retorno de la violencia. In J. Beriain, Modernidad y violencia colectiva(pp. 17- 48). Madrid: Centro Investigaciones Sociológicas.
    • (2006). Modernidad y holocausto. Madrid: Sequitur.
  • Berger, P., & Luckmann, T. (1976). La construcción social de la realidad. Buenos Aires: Amorrortu.
  • Bourdieu, P. (1999). Meditaciones pascalianas. Barcelona: Anagrama.
  • Bourke, J. (2008). Sed de Sangre. Historia minima del combate cuerpo a cuerpo en las guerras de siglo XX. Barcelona: Crítica.
  • Collins, R. (2008). Violence: A Micro-sociological Theory. Princeton: Princeton UP.
  • Delgado, M. (1999). La violència com a recurs i com a discurs. Barcelona: Secretaria General de Joventut. Generalitat de Catalunya. Col·lecció aportacions.
  • Durkheim, E. (1978). Las reglas del método sociológico. Ediciones Morata.
  • Elias, N. (1994). El proceso de la civilización Investigaciones sociogenéticas y psicogenéticas. Buenos Aires: Fondo de cultura económica.
  • Fernández, M. & Martínez, R. (2010) Joves, violència, internet i mòbils. Normativització de la vida corrent lligada a l’enregistrament i difusió digital de vídeos amb pràctiques agressives. Barcelona: Observatori de la Joventut. Secretaria General de Joventut. Generalitat de Catalunya (En premsa)
  • Foucault, M. (1998). Vigilar y castigar: nacimiento de la prisión. Siglo Veintiuno Editores
  • Goffman, E. (1991). El orden de interaccion. In Los momentos y sus hombres. Barcelona: Paidós.
  • Imbusch, P. (2003) “The Concept of Violence”, a W. Heitmeyer & J. Hagan (eds) Internacional Handbook of Violence Research, Dordrecht/Boston/London: Kluwer Academic Publishers: 13-39.
  • Keane, J. (2001). Reflexions sobre la violència. València: Universitat de València.

  • Radcliffe- Brown, A. (1940) “Preface” en Fortes, M. i Evans Pritchard, E., African Political Systems, Londres: Oxford University Press. Citat per Riches, D. (1988)

  • Tönnies, F. (1979). Comunidad y asociación: el comunismo y el socialismo como formas de vida social. Barcelona: Península.

  • Sennett, R. (1975). Identidad personal y vida urbana, Barcelona , Península

    • (1977). The Fall of Public Man, Nova York, Knopf (versió en castellà: El declive del hombre público. Barcelona, Ed. Península, 1978)

    • (1982). Autoridad. Barcelona, Alianza

    • (2003). El respeto. sobre la dignidad del hombre en un mundo de desigualdad. Barcelona: Anagrama.

  • Simmel, G. (1988), “La lluita” a Sociologia I, Barcelona, Edicions, 62 (pp.241-317)

  • Weber, M. (2008). “Teoria de las categorias sociologicas.” In Economia y Sociedad (pp. 170- 704). México: Fondo de Cultura Económica.

  • Žižek, S. (2008). Violence. London: Profile books.

1 La recerca “Violència a Internet i escoles. Normativització de la vida corrent lligada a la difusió de vídeos amb pràctiques agressives a Internet” es va a portar a terme durant el 2008 en el marc del grup KEC (Digital Common Culture – Knowledge, Experience and Communication) de la Universitat Oberta de Catalunya. El treball va ser dirigit pel Dr. Roger Martínez Sanmartí. El resultats de la recerca estan en trànsit de ser publicats per la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya durant l’any 2010. Es pot trobar més informació a la web: http://www.uoc.edu/portal/catala/recerca.

3 Bourdieu va ser el primer en encunyar el terme i el va definir com “aquesta violència que arrenca submissions que ni tan sols es perceben com tals recolzant-se en unes expectatives col·lectives, en unes creences socialment inculcades. (Bourdieu, 1999: 173)

4 Citat a Imbusch (2003: 24) referint-se a Galtung, J. (1975) Strukturell Gewalt, Reinbek: Rowohlt: 9.

5 Extret d’ Economia i societat citat per Bauman (Bauman, 2004: 17)

6Bauman, Z. (2006). Modernidad y holocausto. Madrid: Sequitur.

7Arendt, H. (1999). Eichmann en Jerusalén : un estudio sobre la banalidad del mal. Barcelona: Lumen.

Aquesta entrada ha esta publicada en Metodologia, Teoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s