Crònica d’una gentrificació anunciada

El debat sobre si el Centre històric de Barcelona s’està gentrificant té diverses veus. Estan les que diuen que no s’està gentrificant i els que sí. Dintre d’aquest debat està el de si aquest procés ha estat buscat i promocionat per les autoritats públiques o no. I encara més a dintre, de si aquest es pot parlar de gentrificació positiva o negativa.

La noció Gentrificació ara ja vol dir moltes coses. En qualsevol cas, gairebé tothom està d’acord en què es tracta d’un relleu de classe en el veïnatge d’un barri. Aquest procés a la ciutat vella de Barcelona ha estat monitoritzat i dirigit per les administracions públiques, al seu temps responen als interessos econòmics i polítics de les elits dirigents.

Martí Abella  (Abella, M. (2004). Ciutat Vella :el centre històric reviscolat (p. 94-96). Barcelona: Aula Barcelona.) ja contemplarà aquesta “lògica renovació de persones” com un fet bo en si mateix.

La rehabilitació […] ha millorat considerablement la qualitat mitjana de l’habitatge a Ciutat Vella, el que fa preveure una cada vegada més normalitzada rotació de residents en el districte i, per tant , una lògica renovació de persones. […]No cal témer la important concentració d’emigració pakistanesa o magribí en aquesta zona […] El més probable és que a poc a poc les famílies es resituïn per tota la ciutat i l’àmbit metropolità, alhora que, en anar trobant ocupacions laborals, es dilueixi aquesta presència, aparentment constant i un tant inquietant.

Constructors de somnis

Constructors de somnis

El procés que preveu Abella es proclama en contra dels mecanismes que creiem que mantenien un pacte social: la redistribució segons la qual, la ciutat és el seu màxim exponent. La ciutat però, també és l’espai predilecte de la jerarquització i la desigualtat. És l’espai de la solidaritat orgànica que deia Durkheim. El que s’ens planteja doncs és que la millora de les condicions de vida de un “barri degradat” -generalment, per causa dels grans propietaris, acaparadors de finques i especuladors profesionals, amb vistes a baixar els preus i iniciar el procés d’expulsió de població- no està pensada pels seus habitants. El gaudi de viure en un lloc revaloritzat no és per qui allà hi viu, sinó per qui ha de viure allà. Població amb més capacitat de consum, tant en termes quantitatius com qualitatius.

De fet, aquestes previsions es fonamentaven des les prospeccions dels economistes de PROCIVESA.

Las dificultades para disponer en Ciutat Vella de suelo para servicios a la residencia […] hacen que una paulatina especialización residencial, sea un horizonte previsible y aceptable. En este sentido, sería lógico que la población de Ciutat Vella, tenga una proporción significativa de unidades familiares sin hijos, y de personas de residencia temporal a la ciudad, por ejemplo estudiantes, además de una proporción de residentes ocasionales en establecimientos hoteleros”.Brunet, F. (1996). Anàlisi econòmica de les actuacions urbanístiques a Ciutat Vella. PROCIVESA. pág. 290.

el debat doncs s’esgota aquí. L’anomenada zonificació és el preàmbul de la gentrificació que comporta expulsió de població. Aquesta  és ni més ni menys una de les grans contradiccions que s’han de trobar els governs suposadament democràtics i les lògiques capitalistes: el centre -en tot el sentit de l’expressió- és pels poderosos, les perifèries són pels pobres.

Como tantes altres vegades va ser Pere López Sánchez el que ho va dir millor

El éxito de la experiencia Barcelona en la reposición de la ciudad consolidada, y que ha creado escuela, reside en unas visiones que, en general, sostienen que la degradación o el deterioro que acosaba a la ciudad histórica se ha frenado o invertido. Tras ellas, sin embargo, asoma de hecho un régimen de prácticas de acoso y derribo que trata de subsumir unos vacíos descentrados, de reconvertir aquellas periferias en el centro en centro (histórico) precisamente a partir de una reducción de la complejidad y diversidad que se dice crear y que apunta, eso sí, al mantenimiento de la población en la zona pero mediante una sustitución de los residentes que altera la propia categoría de residente. López Sánchez, P. (2000). Centros historicos. Más alla del ghetto y del museo (algunas cosas sobre el querer vivir en las ciudades viejas). Lecturas geográficas (pp. 1167-1178). Madrid: Editorial Complutense.

L’interessant del anàlisi de López Sánchez és la manera de parlar de substitució de residents, sense haver de fer servir el manit concepte de Gentrificació. Com passa amb tants altres conceptes, de fant fer-lo servir, s’ha tornat opac i més que il·luminar, alguna realitat nova, l’enfosqueix.

Aquesta entrada ha esta publicada en Habitatge, Metodologia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s