Del Estado Benefactor al Estado malfactor

Arran de la recent aprovació de la nova reforma laboral i l’imminent reforma del codi penal, he recuperat un article de 2010 que vaig escriure per l’Iñaki Rivera del Observatori dels DDHH i el sistema penal.

L’article en PDF es pot descarregar aquí

                   Del Welfare al Warfare

Canvis socials i econòmics i nous processos de legitimació de la violència institucional.

Introducció

En les següents pàgines s’explica el procés segons el qual, a uns canvis socials identificats amb el nom de pas de la societat fordista a la posfordista han estat acompanyats de noves polítiques punitives. El manteniment de l’ordre social basat en la redistribució de la riquesa, característica de la societat fordista o del Welfare, es basa ara en noves estratègies de control i punició establint un nou marc interpretatiu que es coneix com Warfare (López Petit, 2003 entre d’altres) i que basa les tècniques d’ordenament en base al que es coneix com a violència instituciona(Ansuátegui Roig, 2009; Doménech i Argemí & Íñiguez Rueda, 2002 i Bergalli, 2003)l. És el que autors com Loïc Wacquant (Wacquant, 2000)han anomenat canvi paradigmàtic de l’Estat maternalista a l’Estat paternalista. Per desenvolupar aquestes qüestions es contemplen els següents tres pressupòsits generals.

El primer és el que sosté que els canvis en el sistema productiu comporten, indefectiblement canvis paral·lels en la resta d’esferes de la vida social i concretament en el sistema punitiu. Des del punt de vista escollit els canvis s’emmarquen en una transició paradigmàtica provocada per un sistema productiu i d’organització social emmarcat sota l’epígraf fordisme que s’encetaria a principis del segle XX i arribaria fins a la seva segona meitat. A partir d’aquest moment es començaria a gestar un nou model industrial i econòmic que ha quedat definit per autors com Richard Sennett com el del capitalisme flexible (Senett, 2000). Aquests canvis ha provocat la substitució dels règims de control social centralitzat que han passat del règim disciplinari definit per Michel Foucault (Foucault, 2002) al que s’està desenvolupament actualment i rep el nom de control actuarial (de Giorgi, 2000)  que serà definit en es pàgines precedents.

El segon pressupòsit és el que, fonamentat en la teoria hobesiana de l’Estat de Dret, contempla que aquest és l’estament que monopolitza l’ús de la força i salvaguarda l’ordre social, en darrera instància, amb l’ús o amb l’amenaça de l’ús de la violència sobre els seus ciutadans. Tenint en compte aquest pressupòsit ens centrarem en quines són les expressions i les formes que adopta la violència exercida o permesa per l’Estat de dret i que és conceptualitzada com a violència institucional.

Finalment, el tercer pressupòsit contempla que la característica distintiva violència institucional vers altres formes de violència és la seva qualitat de lícita. La violència institucional és la violència que, per definició és legal i per tant és legitimada en tant és exercida, ja sigui directament per l’Estat amb els estaments encarregats d’això (policia, magistratura i presons) o indirectament pel consentiment de formes de violència implícites en el sistema econòmic polític que comporta que parts importants de la població es mantinguin exclosos dels repartiments de recursos bàsics com el treball, l’habitatge, la seguretat o estabilitat personal o familiar. Per definició, tota forma de violència exercida o permesa per l’Estat no és violència, sinó com afirmà Radcliffe- Brown (Radcliffe- Brown,1940), govern. Aquest pressupòsit contempla la necessitat que té l’Estat per establir i elaborar processos de legitimació de les diverses formes de violència institucional. Pel cas que ens ocupa, serà el nou coneixement elaborat sota l’epígraf de civisme l’objecte central d’anàlisi d’aquesta tesi.

Canvis socials i sistema punitiu

Els canvis que es produeixen en l’esfera de l’organització del treball afecte a la resta d’esferes de la vida social. Molts autors han senyalat com l’actual forma d’organització de la producció definida al voltant de la noció de flexibilització presenta uns canvis substancials respecte a les formes anteriors que s’emmarcaven sota l’epígraf de fordisme.[1]

Aquest tipus de canvis afecten al les formes de producció i de consum, l’organització familiar, o els sistemes d’ordenament jurídic. Aquesta tesis vol ocupar-se específicament en les afinitats electives entre un model de d’organització de producció i els instruments i les pràctiques de control social institucional.

La modernitat entre l’emancipació i la regulació

Un dels autor que millor ha conceptualitzat el trànsit entre models socials en el marc de la modernitat ha estat Boaventura de Sousa Santos. Aquest autor afirma que la modernitat es caracteritza per una tensió entre la necessitat de regulació social i les promeses d’emancipació social. Ambdós extrems contemplats en la definició i la pràctica de la modernitat. Segons l’autor la modernitat capitalista va desequilibrar aquesta tensió convertint l’energia emancipadora en energia reguladora (de Sousa Santos, 2003).

Segons De Sousa Santos la tensió entre regulació i emancipació se ha anat reduint per l’afinitat entre el capitalisme, la ciència i el dret que ha trobat més pertinent per desenvolupar un sistema econòmic que s’ha volgut aliè al sistema polític, un dret penal       ocupat exclusivament en la regulació en absència de les aspiracions d’emancipació.

La relació entre modernitat i capitalisme es conforma com a dos processos històrics autònoms i diferents. Si el paradigma sociocultural de la modernitat apareix entre XVI i XVIII abans que el capitalisme industrial els dos processos van convergir però també es van mantenir separats. La modernitat no pressuposava el capitalisme com a model de producció.

“El capitalismo lejos de presuponer las premisas socioculturales de la modernidad para desarrollarse va coexistir e incluso progresó en condicions que, en la perspectiva de la modernitat, era considerada premoderna o antimoderna.” (p.51)

Entrem doncs en un moment de transició paradigmàtica. El paradigma sociocultural de la modernitat es va elaborar abans que el capitalisme es convertís en el mode de producció industrial dominant i és possible que desaparegui abans que el Capital perdi la seva posició hegemònica. Aquesta desaparició tant es deu a un procés de superació com a un d’obsolescència: hi ha promeses que la modernitat no ha pogut complir. Tan el dèficit com el compliment de promeses expliquen que estiguem en una situació de crisis, de trànsit. Com tota transició aquesta també és mig invisible i mig cega.

Segons de Sousa (p.52) el paradigma sociocultural de la modernitat s’assenta en dos pilar: el de la regulació i el de l’emancipació, cada un constituït en tres principis o lògiques: Lògica de la regulació basada en el Principi d’Estat o l’obligació política vertical entre ciutadans i Estat. Principi del Mercat en l’obligació política horitzontal individualista i antagònica entre els que participen en ell i principi de Comunitat l’obligació política horitzontal solidaria entre els membres de la comunitat. L’organització del temps com a primera expressió del control social. Passem la majoria del temps en l’esfera del mercat.

La lògica de l’emancipació, per l’autor, queda definida per les tres lògiques de la racionalitat definida per Weber La racionalitat estètica, expressiva de les arts i la literatura, la racionalitat cognitivo- instrumental de la ciència i la tecnologia, que serà la preeminent ja que aporta els instruments de regulació i la racionalitat moral- pràctica de l’ètica i el dret.

En terme del citat autor, el paradigma de la modernitat entra en contradicció perquè pretén un desenvolupament harmoniós i recíproc entre el pilar de la regulació i el de l’emancipació i pretén que aquest desenvolupament es tradueixi en una completa racionalització de la vida individual i col·lectiva. Aquesta doble vinculació entre els dos pilars entre ells i la praxis social haurà de garantir l’harmonització de valors socials potencialment incompatibles com justícia i autonomia, solidaritat i identitat, igualtat i llibertat.

Va ser la ciència la que va intentar reconstruir els excessos i dèficits de la modernitat però va necessitar del dret subordinada a aquesta. Aquesta pretensió de gestió científica de la societat va haver de ser protegida a partir de l’integració normativa i la força coercitiva proporcionada pel dret. És a dir, la despolitització de la ciència es va aconseguir a través de la politització jurídica del conflicte i la revolta social.

Foucault va tenir com a objecte d’estudi ambdues esferes: la del dret (poder jurídico del Estado) i la de les Ciències (poder disciplinari) El poder jurídic té una relació directa amb el poder disciplinari. La relació entre els dos poders es manifesta segons de Sousa i la suposada autonomia d’ambdós es fruit d’una transformació isomòrfica (de diferent composició però igual forma) del primer en un alter ego del segon. Segons l’autor això explicaria la facilitat per transitar de la ciència al dret i viceversa dintre de la mateixa institució.

Aquesta és la idea que ja des de Vico (Vico, 1995) estableix la voluntat d’establir un ordre social sustentat en la ciència és a dir on les determinacions del dret siguin resultat de descobriments científics sobre el comportament social que és preponderant des els segles XVIII i XIX.

Segons de Sousa és a la Ciència on queda més patent aquest dèficit en la reconstrucció dels excessos i els dèficits de la modernitat. Continua explicant perquè és important analitzar l’epistemologia primer i desprès la teoria del dret. Anomena el concepte de postmodernitat d’oposició per qualificar aquest transit paradigmàtic que, tot i que admet l’esgotament d’energies emancipadores, no celebrar aquest fet, sinó que procura oposar-se (p.58)

El motor de la transició paradigmàtica: Del fordisme al capitalisme flexible

El fordisme és un sistema de producció industrial en sèrie derivat del taylorisme. El fordisme estableix una divisió del treball en funció de l’execució de cada una  de les tasques en les que s’ha subdividit la producció d’una peça. Aquest model industrial de producció va contemplar moltes més qüestions que la mera producció i, com a derivació del pensament ultraracionalitzador, va estendre la forma de regulació industrial a totes les esferes de la vida social: des de l’organització econòmica i política global fins als nous rols familiars. A partir d’això, Nancy Fraser (Fraser, 2003) afirma que el fordisme inaugura una nova forma d’acumulació de capital. Aquest nou sistema es basa en una producció en sèrie a escala exponencial, en la necessitat de desenvolupar el consum de masses i en una organització empresarial vertical i piramidal. El fordisme era a més, un fenomen internacional organitzat en base a les relacions estat- nació i una explotació nord sud lligada al colonialisme i al post colonialisme: “el fordismo fue un configuración internacional que insertó la producción industrial en  serie y el consumo de masas en ámbitos nacionales.” (Fraser, 2003, p.215)

Algunes de les conseqüències del trànsit del fordisme al postfordisme les descriu perfectament Marazzi, (citat per de Giorgi pp.147), Senett (Senett, 2000) o Bauman (Bauman, 1999) afirmant que les “classes mitges” han estat les que més han patit el efectes d’aquesta reestructuració productiva, segmentació del mercat de treball i polarització de rendes. Aquests classes eren les que van trobar certa estabilitat ocupacional durant el fordisme i havien augmenta les seves capacitats de prevenció.

El canvi en els règims de control: Del règim disciplinari focuoltià al control actuarial

Fraser (Fraser, 2003) corrobora, seguint Foucault que l’organització industrial s’estengué a l’organització familiar, als hospitals, a les escoles, presons, fàbriques però també als serves socials i fins i tot en l’interacció informal quotidiana. És el que Foucault anomenà organització capil·lar.  Ara l’especificat d’aquesta forma d’ordenació social i de regulació de les conductes és el que Foucault va concebre com a biopoder (Castro-Gomez, 2007; Foucault, 1998). L’aportació de Foucault va consistir doncs, en preveure que les pràctiques de control i regulació hegemòniques al fordisme van fer els seus primer “experiments” als hospitals psiquiàtrics i a les presons que s’inauguraren a mitjans del s.XIX.

El règim de control descrit per Foucault amb l’ús de la metàfora Benthamiana del panópticum ha deixat lloc a les organitzacions basades extensivament en la penalització de conductes no ajustades a la norma. Autors com Tony Platt coincideixen en criticar el gir penalista que adoptat les democràcies europees i que emmarquen les polítiques d’ordre social sota l’epígraf de “llei i ordre”. Platt, per exemple, denuncia aquestes polítiques assenyalant  que “La actual preocupación política por el delito y la justicia tiene poco que ver con ambas cosas […]. Veinte años de desempleo estructural en las antiguas zonas industriales, implacables recortes en el gasto público, disminución de la participación en el proceso electoral, políticas más apoyadas en una maliciosa negligencia respecto al aumento de la división racial, han desgarrado el tejido socialy han creado extendidas ansiedades respecto al bienestar y la seguridad personal” (Platt, Citat per de Giorgi p. 148).[2]

La ciència actuarial és la disciplina que aplica els mètodes matemàtics i estadístics a avaluar risc en l’asseguració i les indústries de finances. En la criminologia l’actuaralisme és la noció popularitzada per autors com De Giorgi i que descriu els avenços que es derivaren de les polítiques de llei i ordre. Aquest nou paradigma de gestió de l’ordre es basa en les filosofies de tipus manegarial i privatizador provenents de les empreses asseguradores que mesuren i calculen els riscos, el cost que pot suposar la prevenció del delicte en funció de la capacitat de malmentre l’ordre de determinades categories socials etiquetades com de risc

La violència de l’ordre social

La violència no és una expressió asocial, pròpia dels marges de la civilització o del desordre i del caos social. Ans el contrari, la violència es constitutiva de la societat, és el ciment que la manté unida, és el fenomen bàsic d’estructuració i l’element sobre el que la democràcia dels moderns estats nació funden el principi d’autoritat .

Violència i Estat de dret

Walter Benjamin(Benjamin, 1999) va sintetitzar la relació entre la violència i el govern afirmant que La violència funda i reprodueix el dret. Clastres (Clastres, 1996) i Simmel (Simmel, 1988) coincidien en afirmar que, en última instància, és “la voluntat de l’espasa la que s’imposa”. Max Weber,(Weber, 2008) encara abans va teoritzar sobre l’autoritat i el recurs de la violència de l’Estat, afirmant que qualsevol tipus d’autoritat estatal –fins i tot la legal- racional­ funda l’Estat en la força. Norbert Elias (Elias, 1994) va parlar de el procés de civilització i la tendència monopolitzadora de la violència per part de l’Estat, requisit indispensable per Hobbes (Hobbes, 1982) per deturar la tendència a l’autoaniquilació de les societats humanes. És a partir d’aquestes treballs que Žižek (Žižek, 2008)definir la violència objectiva com la “del normal estat de coses”

Žižek (Zizek, 2008) comença distingint la violència subjectiva de la objectiva. La primera seria aquella que és significada com a tal, la violència del carrer, la dels “dolents”, la irracional i sobre tot la “il·legítima”. La violència objectivais precisely the violence inherent to this “normal” state of thingsés”. És a dir, és la violència que es troba dintre d’allò “normal”, és la violència que no es significa com a tal. En aquest sentit, és la violència invisible, la que ja hem anomenat alguna vegada com la violència legítima. I la divideix entre la simbòlica:

Embodied in language and its forms, what Heidegger would call “our house of being”.As we shall see later, this violence is not only at work in the obvious – and extensively studied – cases of incitement and of the relations of social domination reproduced in our habitual speech forms: there is a more fundamental form of violence still that pertains to language as such, to its imposition of a certain universe of meaning  (Zizek, 2008)

Defineix com a violència sistèmica, “the often catastrophic consequences of the smooth functioning of our economic and political systems”. (Zizek, 2008)

Entre aquestes dues formes de violència objectiva (simbòlica i sistèmica) es trobaria la violència institucional que vindria a sintetitzar, d’una banda els mecanismes sotmeten als habitants d’una ciutat a un model econòmic centrífug que expulsa a una part de la població als marges del mercat laboral, del de l’habitatge o de l’oci.[3] I de l‘altre els processos discursius que propaguen una adhesió del gruix del la ciutadania als principis de regulació punitiva de l’administració municipal. Segons Pierre Bourdieu–que inspirà la definició de Žižek- uno de los efectos de la violencia simbólica es la transfiguración de las relaciones de dominación y sumisión en relaciones afectivas. (Bourdieu, 1997)

El que Slavoj Žižek anomenà Violència objectiva tindria la qualitat d’invisible en tant és justificada legalitzada i legitimada en funció dels processos de monopolització de l’ús de la força per part de l’Estat i com a expressió del procés de civilització. Per tal que un acte que implica submissió d’una persona sobre un altre o d’una institució sobre una persona es defineixi com a violent, ha de tenir la qualitat d’excessiu i d’il·lícit.

L’anomenada violència institucional

Norbert Elias (Elias, 1994) han mostrat amb minuciós detall com l’Estat ha anat concentrant el monopoli de la violència i expulsant de l’àmbit social tota expressió de violència no tutelada per aquest. Aquesta expulsió ha comportat una immediata criminalització d’algunes formes d’expressió violenta interpersonal, convertint-la –sempre que sigui pertinent per l’objectiu final del manteniment de l’ordre- en un atemptat sancionable. El mateix Elias advertia que el procés de civilització i de construcció històrica de l’homo clausus implicava la creació de mecanismes d’auto-vigilància i auto-control individual, inexistents amb anterioritat. Parlem, per tant, de la interiorització del control de les pulsions i, entre elles, la pulsió a l’agressió violenta. La manera en la que aquests processos s’han instaurat i són perfectament vigents avui l’ha establert Michel Foucault  (Foucault, 2002: 172-173). El monopoli de la violència per part de l’Estat i la disminució de les explosions desordenades i descontrolades de l’agressivitat no van eliminar, sinó desviar, l’agressivitat i la violència interpersonal. El que es va fer va ser portar-les a un cau que tot i estar apartat de la mirada pública, no per això és menys eficaç en relació al control i l’odre social. La mirada de Foucault remarca la potència de la violència legítima i, per això, invisibilitzada. Analitza a fons, així, els procediments a través dels quals el procés de civilització pot reorganitzar, sanejar i camuflar la violència, disciplinària i d’una altra mena, sense necessitat de reduir-ne la intensitat (Kean, 1990: 39). Per això va estudiar amb deteniment, per exemple, el funcionament de les institucions penitenciàries i del que anomenava violència institucional, és a dir, la violència practicava i executada per les institucions com poden ser, les presons, però també les fàbriques, els hospitals, les psiquiàtrics, les escoles o, en darrera instància la practicada pels cossos de seguretat de l’Estat.

Treballs més recent sobre les legitimacions del càstig, destaca que, l’actualitat de les polítiques criminals ha deixat de banda el suposat objectiu rehabilitadors per centrar-se en la gestió de la pobresa (Wacquant, 2000;(Wacquant, 2006)

Per exemple, en el cas de la ordenança municipal de Barcelona de 2005 coneguda popularment com normativa cívica, diversos juristes ha declarat que aquesta es converteix tot court en violència institucional inclús sobrepassant els límits de les seves competències:

La adopción de estas medidas represivas, que se extienden a unas 50 infracciones, podría constituir una discriminación institucional, hasta el punto de crearse, en términos legales, un entorno intimidatorio, humillante u ofensivo. Por otra parte, los entes locales, desbordando los límites de sus facultades legales, no pueden crear sanciones administrativas que no están previstas en las leyes para sustituir la multa, la única sanción municipal prevista en la ley de régimen local. El ayuntamiento carece de legitimación para imponer medidas restrictivas de derechos, reservadas para el castigo de los delitos y faltas. El consentimiento del afectado, como así se ha previsto en algunos casos, no puede legitimar dichas sanciones. Por ello, no puede admitirse que los mendigos y otros ciudadanos puedan verse sometidos, si no abonan la multa, a “sesiones de atención individualizada o cursos”.[4]

A partir d’això es vol analitzar doncs la correspondència entre aquesta “normativa cívica” i les definicions de violència institucional relatades.

Els processos de legitimació de la violència.

Zero Tolerance, a Nova York Law & Order a Londres, Choque de Ordem a Río de Janerio o la Normativa cívica de 2005 a Barcelona coincideixen en la premissa segons la qual, per acabar amb la delinqüència l’acció prioritària de l’administració municipal és ordenar la ciutat i eliminar els comportaments molestos o desordenats. Aquesta qüestió que sembla lleu –segons aquestes propostes- té conseqüències, aparentment meravelloses: impedint que els joves pintin graffits, es pot aconseguir que es redueixi la violència interpersonal i el tràfic de drogues. En qualsevol cas, aquestes noves reglamentacions de qüestions que abans es quedaven en l’àmbit de la moral dels ciutadans, les famílies, i les relacions intragrupals, permeten que, l’aparell repressiu de l’Estat intervingui en aquests assumptes amb sancions i càstigs institucionals.

La necessitat de legitimació de la violència

El treball de Michel Foucault (Foucault, 2002) va mostrar com, per mitjà d’aquestes pràctiques elaborades per les institucions governamentals en els quals els cossos dels súbdits són confinats en centres de disciplina i càstig en contra de la seva voluntat però en nom de la seva millora, la vio­lència es reorganitza lluny dels llocs públics de càstig, es saneja, camufla i s’invisibilitza precisament gràcies a un procés de legalització i posterior legitimació de la violència exercida per les institucions de l’Estat. La violència institucional s’insivibilitza en tant, l’executor de la mateixa, està legalitzat per practicar-la. És en aquest sentit que s’afirma que la violència institucional no és violència, sinó govern. D’aquesta manera podem viure doncs, la ficció d’haver eliminat la violència de la nostra organització social.

La legitimació de la violència i del càstig institucional és un requisit pr la forma actual d’organització social. De fet, no és, la necessitat de legitimació no és patrimoni d’aquest tipus de violència. Tot acte d’agressió és definit per l’executor com a legítim. I és a posteriori que és deslegitima convertint-se en il·legítima. Exactament succeeix amb el procés invers: tota violència executada per l’estat requereix un procés de legalització que l’atribueixi legitimitat. En aquest sentit, els processos, els discursos i el marc legal de legitimació de la violència estatal acostumen a elaborar-se a priori, conformant un tipus de pràctiques que, sempre que siguin executades per representant de la institució i en el marc normatiu pre-establert, permetrà la pràctica violenta de l’Estat. A més, aquest mateix procés de legitimació de la violència contempla l’elaboració paral·lela de categories de desafectes o perillosos en el marc de les noves teories criminològiques del control actuarial, que defineixen uns grups humans  a partir del seu nivell de risc i la perillositat potencial que representen per l’ordre social. És en aquest moment en el que emergeix l’incívic com a nova categoria que permet sotmetre, neutralitzar i apartar de certs espais públics a grups de persones prèviament etiquetades com a tals.

Conclusió. L’Estat- Guerra no és una fatalitat

Durant les manifestacions a moltes ciutats del món que van seguir a la invasió de Kuwait pels EEUU en el que es va anomenar Primera Guerra del Golfo, Agustín García- Calvo criticava furiosament els lemes d’aquestes mobilitzacions de No a la Guerra o el que a ell encara li semblava pitjor, sí a la pau. Segons aquest filòsof aquests premisses no feien altra cosa que ocultar la guerra que es produïen en el cor mateix dels Estats europeus i desvia l’atenció cap a països llunyans. L´únic lema amb sentit segons García- Calvo era Guerra a la Guerra (García- Calvo, 1993)

Segons Santiago López- Petit (López-Petit, 2007) el esdeveniments que van seguir l’atac contra El World Trade Center de Nova York al 2001 va conjurar-se en l’establiment d’una nova forma d’Estat que nèxia contra Hobbes (l’Estat no s’ocupa de disminuir la violència, sinó de desplegar-la) i contra Clausewitz (la guerra no és la prolongació de la política mediant altres mitjans, sino que la política mateixa es guerra). El 11 de setembre de 2001 podria ser doncs la data quer servís per situar l’inici del desenvolupament de les noves criminologies de l’emergència, actuarials, de la intolerància o el dret penal del enemic la trobaríem (Beiras & Machado, 2004; Bergalli & Rivera Beiras, 2003; Ferrajoli, 2008; Negri & De Giorgi, 2000; Wacquant, 2000; Delgado, 2007).

Les polítiques socials, econòmiques i criminals han desterrat les polítiques de prevenció del delicte lligades a el paper corrector de l’Estat del benestar, per passar decididament a legitimar una institucionalització de la violència que converteixi als aturats, resistents a la precarització dels seus habitatges, llocs de treball i vida en enemics.

Bibliografia

  • Albero, M. (2004). Violència, sexe i televisió: la mirada adolescent, Barcelona, CAC [http://www.cac.cat/pfw_files/cma/recerca/estudis_recerca/violenciasexeitv_magdaalbero.pdf, consultat gener 2008].
  • Alfonso Antón, I. “Los nombres de la violencia y el control de su legitimación” Hispania   núm. 208 pp. 691-705
  • Amaral Machado, B. (2004). Weber y la racionalidad del control punitivo contemporáneo. In R. Bergalli & I. Rivera, Mitologías y discursos sobre el castigo (pp. 147- 166). Barcelona: Anthropos.
  • Ansuátegui Roig, F. J. (2009) “Democracia constitucional, derechos y violencia institucional” Congreso Huri- Age. Consolider- Ingenio. Madrid
  • Arendt, H. (2005) Sobre la Violencia, Barcelona, Alianza Editorial
  • Baron, S.W. (1989). “Resistance and its Consequences: The Street Culture of Punks”, a Youth & Society, núm 21(2), pp. 207-37.
  • Bauman, Z, (2006). Modernidad y Holocausto. Madrid, Sequitur

—    (1999). Ley global, órdenes locales (pp. 135-167). Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica Buenos Aires.

—    (2000). Trabajo, consumismo y nuevos pobres. Barcelona: Gedisa. Retrieved from http://dialnet.unirioja.es/servlet/openurl?url_ver=Z39.88-2004&rft_val_fmt=info:ofi/fmt:kev:mtx:book&rft:isbn=84-7432-750-4.

—    (2003). Derecho al reconocimiento, derecho a la redistribución. In Comunidad. En busca de seguridad en un mundo hostil (pp. 90-105). Madrid: (Siglo veintiuno de españa editores, s.a., Madrid).

—    (2004). El eterno retorno de la violencia. In J. Beriain, Modernidad y violencia colectiva (pp. 17- 48). Madrid: Centro Investigaciones Sociológicas.

—    (2007). Confianza y temor en la ciudad. Vivir con extranjeros, 2006-2008.

  • Becker, H.S. (1991 [1963]). Outsiders: Studies in the Sociology of Deviance, Nova York, The Free Press.
  • Benjamin, W. (1982). L’obra d’art en l’època de la reproductibilitat técnica, Barcelona, Ed.62.

—    (1999). “Para una crítica de la violencia”, a Para una crítica de la violencia y otros ensayos. Madrid, Taurus

  • Berga, A. (2006). “La violència com a problema? Alguns falsos mites”, a Àmbits de Política i Societat, núm. 33, pp. 36-40
  • Bergalli, R. (2001). Globalització i control de la ciutat. Fordisme i disciplina. Postfordisme i control punitiu. Revista catalana de Seguretat.
  • ________ (1980). Origen de las teorías de la reacción social (un aporte al análisis y crítica del Labelling Approach). Papers. Sociologiia, 13(13), 49–96
  • Bergalli, R., & Capel Sáez, H. (1990). Los Espacios acotados :geografía y dominación social (p. 287). Barcelona: Promociones Publicaciones Universitarias.
  • Bergalli, R., & Rivera Beiras, I. (2003). Sistema penal y problemas sociales (p. 582). Valencia: Tirant lo Blanch.
  • Bergalli, R., Rivera Beiras, I., & Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans. (2006). Emergencias urbanas. Huellas. Memoria y texto de creación (Vol. 25, p. 334). Rubí: Anthropos.
  • Berger, Peter L., (1995 [1986]), Invitació a la sociologia : una perspectiva humanística Barcelona : Herder.
  • Berger, P.L.; Luckmann, T. (1989) The Social Construction of Reality: A treatise in the sociology of knowledge, Nova York, Anchor Books.
  • Bourdieu, P. (1997). Razones prácticas :sobre la teoría de la acción (p. 232). Barcelona: Anagrama.
  • ________  (1991). La Distinción :criterios y bases sociales del gusto (p. 597). Madrid: Taurus.
  • Bourdieu, P., & Wacquant, L. J. (1994). Per a una sociologia reflexiva (p. 262). Barcelona: Herder.
  • Bourke, J. (2008). Sed de sangre. História íntima del combate cuerpo a cuerpo en las guerras del siglo XX, Barcelona, Crítica
  • Castro-Gomez, S. (2006.). Michel foucault y la colonialidad del poder. Instituto Pensar.
  • Clastres, P. (1996) “Arqueología de la violencia: la guerra en las sociedades primitivas” a Investigaciones en antropología política, Barcelona, Gedisa
  • Collins, R.. (2008). Violence. A Micro-sociological Theory, Princeton, Princeton UP.
  • Dahrendorf , R. (1973) Homo sociologicus, London, Routledge &Kegan Paul
  • De Giorgi, A. (2000), Emergencias de fin de siglo. La incubación de la “Zero Tolerance”. In a. De Giorgi, ed., Tolerancia Cero. Estrategias y prácticas de la sociedad de control. pp. 153- 183. Bilbo: Virus editorial.
  • De Giorgi, A. (2000). Control Actuarial y transformación social. Lineamientos para una posible crítica (pp. 125-171). Bilbo: Virus editorial.
  • De Sousa Santos, B. (2003), “Introducción”. In B. Sousa Santos, ed., Critica de la razón indolente. Contra el desperdicio de la experiencia. Para un nuevo sentido común: la ciencia, el derecho y la política en la transición paradigmática. pp. 53- 58. Bilbao: Desclée Brouwer.
  • Delgado Ruiz, M. (1994), Confini labil: la guerra civile tra individuo e società. In G. Ranzato, ed., Guerra fraticida. La guerre civile en etá conteporanea. Turín: Bollati Boringhieri.

—    _____1999). La violencia com a recurs i com a discurs, Barcelona, Secretaria General de Joventut (col. Aportacions, 7).

—    _____, (2005a). Elogi del vianant. Del “model” Barcelona a la Barcelona real, Barcelona, Edicions de 1984

—    _____(,2005b). “El monopolio de la violencia” publicat a internet. La Haine http://www.lahaine.org/index.php?p=9249 consultat abril de 2008

—    ______ (2007). Emergencias. Pasos hacia una antropología trágica. Texto en honor de Roberto Bergalli. In I. Rivera, H. Silveira, E. Bodelón, & A. Recasens, Contornos y pliegues del Derecho. Homenaje a Roberto Bergalli, (pp. 1-4). Barcelona: Anthropos.

  • Durkheim, É. (2000) Las Reglas del método sociológico y otros escritos sobre filosofía de las ciencias sociales Madrid : Alianza
  • Elias, N. (1994) El proceso de la civilización. Investigaciones sociogenéticas y psicogenéticas, Mexico D.F., Fondo de Cultura Económica.

—    ________ (1982) Sociologia fundamental, Barcelona : Gedisa

  • Feeley, m./Simon, J., “Actuarial Justice: the Emerging New Criminal Law”, a Nelken, D. (editor), The Futures of Criminology, op. cit., pp. 7-42. Sage Publications, Londres, 199
  • Feixa, C. (1998). De jóvenes, bandas y tribus: Antropología de la Juventud, Barcelona, Ariel.
  • Feixa, C. (dir.); Porzio, L. & Recio, C. (coords.). (2006). Jóvenes “latinos” en Barcelona : espacio público y cultura urbana, Barcelona, Anthropos.
  • Feixa, C. & Ferrándiz, F. (2005). “Epílogo: Jóvenes sin tregua”, a Ferrándiz, F.; Feixa, C. (eds). Jóvenes sin tregua. Culturas y políticas de la violència, Barcelona, Anthropos, pp. 209-33.
  • Fraser, N. (2003). ¿De la disciplina hacia la flexibilización? Releyendo a Foucault bajo la sombra de la globalización. Revista Mexicana de Ciencias Políticas y Sociales, 187, 15-33.
  • Foucault, M. (2002) Vigilar y castigar : nacimiento de la prisión, Buenos Aires, : Siglo XXI Editores Argentina

_________ (1998). Genealogía del racismo. La Plata: Editorial Altamira.

  • García Blanco, J.M. (2007). “Violencia, acción y comunicación”, Papers. Revista de Sociologia, núm. 84, pp 157-166.
  • García- Calvo, A. (2004). La Realidad es contra lo bueno , es algo que conviene no olvidar ”. Entrevista. Sin Permiso. Retrieved from http://www.sinpermiso.info/articulos/ficheros/gcalvo.pdf.

—    _________ (1993). Contra la paz, contra la democracia (p. 138). Madrid; Barcelona: Orates.

  • González Bailon; S. (2000) “Homo sociologicus. L’acció guiada per normes”, Revista Catalana de Sociologia. Núm 13, pp. 103-141.
  • Goffman, E. (1987). La presentación de la persona en la vida cotidiana. Buenos Aires. Amorrortu.
  • Harris, M. Jefes, cabecillas, abusones. Madrid, Alianza
  • Harvey, D. (2004). El nuevo imperialismo. Akal (colección Cuestiones de Antagonismo). Madrid, 4-7. Akal.

—    _________ (2007). Breve historia del Neoliberalismo. Madrid: Akal.

  • Hobbes, Thomas, (1993)Del ciudadano y Leviatán Madrid : Tecnos,
  • Imbert, G. (1992) Los escenarios de la violencia, Barcelona, Icaria Editorial.
  • Keane, J. (2000). Reflexiones sobre la violencia, Madrid, Alianza
  • Lévi-Strauss, C.: (1943) “Guerre et commerce chez lesindiens de l’amerique su sud”, Renairsance, vol. 1. New York. (Citat a Clastres, P. (1980) Investigaciones en Antropología política. Barcelona, Gedisa.
  • López Petit, S. (2003). El Estado-guerra (p. 88). Hondarribia: Hiru.
  • Martínez, R. & Rovira, M. (2001). “Agressivitat i adolescència. Un problema social?”, Papers. Revista de Sociologia, núm. 65, pp. 47-79.
  • Mendes, Philip “Zero tolerance or international conspiracy: a critical analysis of the House of Representatives inquiry into illicit drugs” a Social Alternatives; 2008 Second Quarter, Vol. 27 Issue 2, p51-55, 5p
  • Pemán Gavín; Juan Mª “Ordenanzas municipales y convivencia ciudadana. Reflexiones a propósito de la Ordenanza de civismo de Barcelona”a Revista de estudios de la administración local y autonómica 2007 ,Num.305
  • Radcliffe- Brown, A. (1940) “Preface” en Fortes, M. i Evans Pritchard, E., African Political Systems, Londres: Oxford University Press. Citat per Riches, D. (1988)
  • Riches, D. (1988) El fenómeno de la violencia, Madrid, Ediciones Piramide
  • Rivera Beiras i, (2003) “Historia y legitimación del castigo: hacia dónde vamos? A Bergalli, R., & Rivera Beiras, I. (2003). Sistema penal y problemas sociales (p. 582). Valencia: Tirant lo Blanch.
  • Rivera Beiras, I. (2005). Politica Criminal y Sistema Penal. Nuevas y viejas recionalidades punitivas. Rubi: Anthropos.
  • Rivera Beiras, I., & Machado, B. (2004). Mitologías y discursos sobre el castigo: historia del presente y posibles escenarios. (I. Rivera). Barcelona: Anthropodos Editorial del Hombre
  • Rukin, Russel, “Zero tolerance and violence in services for people with mental health needs.” A Mental Health Practice; May2008, Vol. 11 Issue 8, p26-31, 6p.
  • Simmel, G. (1988), “La lluita” a Sociologia I, Barcelona, Edicions, 62 (pp.241-317)
  • Simon, J., “The Ideological Effects of Actuarial Practices”, en Law and society review, vol. 22,4/1988, pp. 771-800
  • Schütz, A. (1972) Fenomenologia del mundo social. Buenos Aires: Paidós
  • Vico, Giambattista, (1995) Ciencia nueva, Madrid : Tecnos, cop. 1995
  • Wacquant, L. (2000). Las cárceles de la miseria. Madrid: Alianza.
  • Weber, M. (2008). “Teoria de las categorias sociologicas.” In Economia y Sociedad (pp. 170- 704). México: Fondo de Cultura Económica.
  • Willis, P. (1981 [1977]). Learning to Labour. How Working Class Kids Get Working Class Jobs, Aldershot, Gower (versió en castellà: Aprendiendo a trabajar: cómo los chicos de la clase obrera consiguen trabajos de clase obrera,Torrejón de Ardoz, Akal, 1988.
  • _____. (1996 [1990]). Common Culture. Symbolic Work at Play in the Everyday Cultures of the Young, Milton Keynes, Open UP. [versió no acadèmica (1998). [1990] Cultura Viva: Una recerca sobre les activitats culturals dels joves, Barcelona, Diputació de Barcelona (Materials de joventut, 10)].
  • Žižek, S. (2007). En defensa de la intolerancia. Madrid, Sequitur
  • _____ (2008a). Violence, Londres, Picador.
  • _____, S (2008b). “Some Politically Incorrect Reflections on Violence in France & Related Matters” recurs electronic a http://www.lacan.com/zizfrance.htm [consultada al febrer de 2008.

 


[1]     Veure, per exemple Fraser, 2003 o Sennett, 2002

[2] Platt, A. M., “The Politics of Law and Order”, a Social Justice,vol. 21, 3/1994, pp. 4-5

[3] És tracta d’una de les expressions del que autors com David Harvey anomenen procesos d’acumulació per desposesió típics de les formes de capitalisme  actual.(Harvey, 2004; Harvey, 2007)

[4]     Jiménez Villarejo, César “Las sombras de una ordenanza” a EL PERIODICO DE CATALUNYA. 30 de gener de 2006

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Economia, Política, Teoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Del Estado Benefactor al Estado malfactor

  1. Eliseo ha dit:

    Articulista compulsiu? Escriu malament i no sap explicar-se ni resumir feines de profunds filòsofs. L’esquerra arrossega mandrosos… I cara-dures. La saviesa requereix anàlisi i temps. El temps ens falta… Acció!!! Però també ens falta formació. Lamentable. Lenin tenia raó…

    • Aprenent ha dit:

      home, Eliseo, argumenta una mica, no siguis mandrós, ni troll. A veure aquesta formació teva, a veure aquests filòsofs “profunds”…segur que ho fas bé, de moment ja es veu que tu si que escrius rebé.
      apa, salutacions cordials

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s