Jose Torres Clavé
El Pla Macià, es reevindica com la justificació “social” a les destrosses dels PERI’S i els ARI’s. Els responsables de la “reconstrucció de Barcelona” no els hi ha costat gaire justificar les destruccions que han abanderat sobre el Raval, dient “no estem fent res que no contemplés el Pla Macià i el seu grup d’arquitectes, el GATPAC”.
Doncs, bé, alguns oblits destacats són els del pressupòsit del que Josep Mª Sert va anomenar la “nova economia urbana” . Aquesta, havia de fer-se realitat amb la màxima celeritat de la mà de Josep Torres i Clavè. Aquest, responsable de la revista A. C. Documents d’activitat contemporània que publicaria el GATCPAC des del 1931, i teòric del grup, esdevindria, a partir de l’estiu de 1936, una peça-clau per a la construcció de la nova economia urbana.
Nomenat per la UGT per a formar part de la Comissió mixta d’administració i control de la propietat urbana, formada per la Generalitat i els sindicats i creada el febrer de 1937 com a òrgan de gestió del sòl a Barcelona, assajà, des del si de la Comissió, l’inici real del sanejament de la vivenda insana a tot l’espai de Barcelona. Com? Declarant no-llogables els habitatges malsans i dividint i habilitant els pisos grans dels districtes rics de la ciutat. La construcció massiva de cases-bloc era, evidentment, postposada a la fi de la guerra. Així, durant l’estiu de 1937, un dels elements fonamentals del Pla Macià, el sanejament de l’habitatge insà, esdevenia, dins el procés de municipalització de la propietat urbana, una possibilitat real. De fet, el juny de 1937, el GATCPAC definia com a «acció complementària» a «l’enderroc d’habitatges malsans» previst al Pla Macià, una actuació nova: l’«habilitació immediata dels nombrosos pisos que han quedat desallotjats en la ciutat: Diagonal, passeig de Gràcia, Rambla de Catalunya, etc, i part de l’Eixampla» (GATCPAC, 1937).
El Decret d’Apropiació d’Immobles regulà una singular transformació: els estatges dels aparells polítics i ideològics del vell ordre (sindicats patronals, hotels de luxe, palaus i residències de l’alta burgesia) esdevingueren les seus dels departaments governamentals, de sindicats, partits i ateneus, d’hospitals, cooperatives o restaurants populars. El centre de la ciutat giraria com es gira un mitjó. El centre de la ciutat va créixer, però no guanyant terreny al mar, sinó enfilant-se ver la muntanya: seguint la línia passeig de Gràcia- Diagonal- Balmes.
Roca, F. (1977). El Pla Macià :[de la Gross-Barcelona al pla comarcal] (p. 111). Barcelona: La Magrana (p.45-46)
GATCPAC. (1937). Pla de sanejament del casc antic. A. C. Documents d’Activitat Contemporànea.
