Inventar la història. El Barri “gòtic” de Barcelona, la impostura que cobrirà de glòria la destrucció d’un barri sencer.

Avui s’ha publicat a El Periódico, una ressenya del llibre de Cócola Gant, basat en la seva tesi doctoral defensada l’estiu passat al Departament d’Història de l’art de la UB. El Gòtic, com bé demostra Cócola Gant, s’inventa desprès de la destrucció que va comportar la Gran Vía A d’Ildefons Cerdà, actual via Laietana. El primer tallafoc de la ciutat, que destruïa una part important del barri de la Rivera i que implicarà trencar la continuïtat urbana del districte obrer de Barcelona, del Raval a Sant Pere (Fraile, P. (2011). Delincuencia, marginación y morfologia urbana: una primera aproximación al caso de Barcelona en el siglo XX. In F. López Mora (Ed.), Modernidad, ciudadanía, desviaciones y desigualdades (En prensa., pp. 51-64). Córdoba: Universidad de Córdoba.) . Aquest va ser el primer intent d’expulsió del proletariat del centre de Barcelona( López Sánchez, Pere. 1986. El Centro histórico: un lugar para el conflicto: estrategias del capital para la expulsión del proletario del centro de Barcelona : el caso de Santa Caterina y el Portal Nou. Barcelona: Publicacions i edicions de la Universitat . (1986). Portal.

Aquesta fissura original a més, es troba en un lloc privilegiat per explicar els fets de la Setmana Tràgica, segons ens recorda López Sánchez (López Sánchez, P. (1993). Un Verano con mil julios y otras estaciones. Barcelona: de la Reforma Interior a la Revolución de Julio de 1909. Madrid: Siglo XXI.)

LA CIUTAT REINVENTADA

La impostura del barri Gòtic queda al descobert en una tesi doctoral.

Diumenge, 23 de octubre del 2011

CARLES COLS
BARCELONA

La jornada prèvia a batre’s contra els temibles mamelucs a Egipte, Napoleó va arengar les tropes amb una frase que, tot i que una micaconfusa, ha passat a la història. «Des de dalt d’aquestes piràmides 40 segles us contemplen». Segons algunes versions d’aquell discurs, va dir que els segles eren 20. Sens dubte és un error de consideració, equiparable, no per centúries però sí per bàrbar, al trampós barri gòtic del qual Barcelona presumeix davant milions de turistes cada any. Poca cosa té en realitat d’autèntic. Té més de parc temàtic del segle XX que no pas de gloriós passat medieval català. Des de dalt de la catedral menys de 100 anys ens contemplen. Així ho exposa Agustín Cócola, de Jaén, en una tesi doctoral tan exhaustiva en el seu treball de camp que acaba d’arribar a les llibreries de Barcelona amb un títol tan amable que no fa justícia a com n’és de demolidor el seu contingut: El barri gòtic de Barcelona: planificació del passat i imatge de marca.

El pretensiós pont del carrer del Bisbe és de sobres conegut que té ben poc d’antic. Ara compleix els 83 anys. La façana de la catedral en complirà 100 l’any que ve, i probablement no se’n celebrarà l’aniversari, ja que una obra i l’altra, pont i façana, són en últim terme la guinda que corona lagotificació a la qual va ser sotmès el centre històric de Barcelona durant, sobretot, la primera meitat del segle XX.

No era aquesta fins ara una història absolutament desconeguda, però per incòmoda per a una ciutat entregada avui al turisme s’ha mantingut gairebé premeditadament en un discret segon pla. Cócola, doncs, ha realitzat dues tasques. Primer, ha obert la llum on hi havia ombres i, segon, ha rastrejat les causes que van portar les autoritats polítiques de la primera meitat del segle passat a explorar els límits acceptables de l’urbanisme amb la singular tècnica de traslladar edificis des d’altres punts de la ciutat, restaurar amb més imaginació que certeses les restes existents i, sobretot, realitzar una recreació patriòtica de l’entorn.

ARQUITECTE I POLÍTIC / «Un barri gòtic tal com l’hem ideat seria com un estoig preciós que custodiaria les joies precioses de Barcelona, com la catedral i el Palau Reial. Tots els carrers haurien de ser tornats no al primitiu estat de l’època històrica en què es va acabar l’edificació d’aquelles, sinó a l’estil gòtic català, intervingut per la mà experta i sàvia dels millors arquitectes moderns de Catalunya». El 1911, Barcelona era un formiguer d’opinions, i aquesta, per exemple, l’expressava al setmanari La Cataluña Ramon Rucabado, prohom de la ciutat i emparentat llunyanament amb Jacint Verdaguer. L’obertura de la Via Laietana, que condemnava a la piqueta 335 edificis, era una oportunitat perfecta per posar fi a la imatge provinciana, insalubre, mal comunicada i obrera que Barcelona oferia al món. El corrent inicialment literari de la Renaixença ja havia fet el salt cap a la política. Arquitectes com Josep Puig i Cadafalch ocupaven càrrecs polítics. Quan la Lliga Regionalista va guanyar les eleccions municipals del 1901, va ocupar un determinant lloc com a regidor. Va ser en aquest formiguer on es va gestar el pla.

Per una part, relata Cócola, es pretenia posar Barcelona al mapa del turisme internacional. «Els carrers de Montcada i Mercaders estan demanant convertir-se en carrers de Nuremberg, Bruges o Florència. Barcelona pot arribar a ser, d’aquí uns quants anys, una Brussel·les meridional, aquella gran Barcelona somiada tantes vegades», defensava Puig i Cadafalch davant els seus contemporanis. Per una altra part, prossegueix l’autor de la tesi doctoral, també s’obria de bat a bat l’oportunitat de monumentalitzar «un origen llegendari de Catalunya». No era útil l’època romana. Encara menys ho era la iber. Els anys de la decadència eren per oblidar. L’època medieval, en canvi, malgrat que menyspreada fins a finals del segle XIX, recordava els anys en què els catalans van dominar una part del mar Mediterrani.

Va ser d’aquesta manera com una bona part del material emmagatzemat després dels enderrocs de la Via Laietana va tenir una segona joventut, però l’estil gòtic com a producte turístic, revela Cócola mitjançant una entretingudíssima col·lecció de fotos de l’abans i el després, va ser directament reinterpretat, si no inventat.

L’edifici que avui és seu del Museu d’Història de la Ciutat estava originàriament al carrer de Mercaders. El Museu Marés és una mena de frankenstein arquitectònic, amb una escala del carrer de Templers, una bella porta del passeig de Colom i diversos adorns de nova confecció realitzats amb pedra de la pedrera de Montjuïc. El tranquil racó situat rere l’absis de la catedral no tenia res de l’aire senyorial del qual presumeix actualment. I així, un darrere l’altre, Cócola dissecciona el que el frenesí urbanístic sorgit de la Renaixença va metamorfosar.

Al cap i a la fi, tal com va reconèixer al seu dia el pare del dissonant pont del carrer del Bisbe, Joan Rubió, en realitat «al barri gòtic no hi ha més de sis cases que amb bona voluntat es puguin anomenar gòtiques».

La tesi doctoral es pot descarregar aquí: Cócola Gant, A. (2010). El Barrio Gótico de Barcelona Planificación del pasado e imagen de marca. Universistat de Barcelona. Retrieved from http://www.tdx.cat/TDX-0119111-122923

Aquesta entrada ha esta publicada en Economia, Mite. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s