Mr. Blanc contra els ravals de la col·lecció: gènere i diferència al MACBA. Per Laura Trafí Prats, Montse Rifà Valls

(1) Programa de colors sòlids per a artistes consolidats resistents a la duresa de les aigües
Richard Meier fabrica lavadoras. Sonrosado y embutido en un traje oscuro de listas financieras, el abundante pelo blanco y la considerable humanidad de este neoyorquino sexagenario transmite el aplomo de un industrial honorable. Elegante y exacto, el arquitecto suministra a sus clientes un producto refinado y previsible: máquinas de habitar o exponer forradas con paneles metálicos blancos y aderezados con rampas luminosas, barandillas de paquebote y bultos en forma de piano. En su persecución pertinaz de una limpieza detergente, cuadricula la piel y tornea las vísceras, envasando prismas con cilindros para que una carcasa geométrica y esmaltada proteja los tambores deslumbrantes y niveos donde se centrifugan el arte y sus objetos. Los patronos de sus muchos museos construidos conocen bien la condición de su exigente maestría: un lenguaje purista, con citas corbuserianas, que da a los edificios el aspecto inconfundible de electrodomésticos naúticos. En los proyectos de este americano tan europeo, al cliente sólo le es dado a elegir el color definitivo… siempre que se decida por el blanco.
Luís Fernández-Galiano
Com ha plantejat Teresa de Lauretis, el gènere es una construcció social producte d’unes maquinàries–tecnologies del gènere– que estableixen els límits i restriccions del seu significat. En gran mesura, aquestes maquinàries tenen els seus agents principals en les institucions i ens que les societats i les comunitats occidentals hem determinat com productores, distribuïdores i reguladores del capital cultural. És ben conegut que l’art de tots els temps ha estat un espai privilegiat en la producció i reproducció de representacions del gènere. A la vegada, les institucions que l’han finançat, produït i exposat públicament han funcionat com les maquinàries mediadores que han possibilitat la interacció social d’aquestes representacions i han obert espais per a la seva reproducció, així com per la seva crítica, reconstrucció i desafiament.
Partint de la problemàtica de la representació i de la reconstrucció del gènere a l’art, anem a prendre el cas de la col·lecció permanent del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) per interpretar-la en termes d’una gran maquinària. Pensem en una metàfora, en l’aparell tecnològic d’una gran rentadora. Una gran capsa blanca per la que entren missatges, objectes, personatges, problemes i altres elements culturalment diversos, per a ser efectivament “rentats” i “centrifugats” de totes les seves diferències, per a ser finalment estesos i planxats en el seu interior. En aquest procés, sovint s’esborren les taques difícils…
Aquesta entrada ha esta publicada en Política, Teoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s