Bondats i maldats

L’obertura de la rambla del Raval és la més gran acció urbanística de la democràcia d’enderroc i reallotjament de famílies a Barcelona

Volia ser una operació de regeneració del barri, i els crítics denuncien que ha acabat bandejant els veïns de sempre i convertint el Raval en un simple aparador per als turistes

L’hotel Barceló, de quatre estrelles, que dóna a la rambla. Foto: JOSEP LOSADA.
Els impulsors subratllen el “gran consens”que va tenir la reforma quan es va tirar endavant

L’obertura de la rambla del Raval, inaugurada el 2000 per les festes de la Mercè, és la culminació de l’operació urbanística d’enderroc i de reallotjament de famílies més important de la democràcia a Barcelona. Important en superfície, veïns afectats i inversió total (8.271 milions de pessetes), ja que significa l’enderrocament de 1.384 habitatges i el trasllat dels inquilins a pisos nous o rehabilitats. És, també, la gran acció de transformació del Raval i la més àmplia operació d’expropiació a Barcelona, que, segons els seus impulsors, “ara no es podria fer”, per l’enorme cost econòmic.

El pla Cerdà ja preveia “una via B” a la zona, i al llarg dels anys 80 es van fer els passos –pla especial de reforma interna, àrea de rehabilitació integral– per tirar endavant un ampli pla per rehabilitar pisos, acompanyat de l’obertura d’una rambla pensada com una “operació de sanejament, per dignificar i regenerar el barri”, explica Augusto Ribeiro, gerent del districte de Ciutat Vella del 1997 al 2003. Segons Josep Maria Luchetti, director de Gestió de Sòl de l’Ajuntament des del 1988, l’operació va tenir un “gran consens” entre tots els partits i el teixit associatiu, “tothom estava convençut que s’havia de fer”. Luchetti dibuixa el paisatge d’abans d’obrir la rambla del Raval: “Carrers de no més de cinc metres”, “cases precàries que no havien vist mai el sol”, “la gent havia abandonat el Raval”. “Se’ls va canviar la vida”, assegura Ribeiro.

Al llarg dels 90 avancen enderrocs i reallotjaments fins que el 2000 s’obre la rambla, amb l’alcalde Joan Clos (del 1988 al 1995 regidor de Ciutat Vella) al capdavant. Al cap de dos anys es crea la Fundació Tot Raval, la inventora del terme “ravalejar” que farà fortuna com a lema d’un barri que vol presumir. Tot Raval, plataforma que agrupa 60 associacions, institucions, persones i empreses lligades al Raval, farà una important tasca d’activitats socials i culturals, per lluitar contra una estigmatització que ha repuntat els últims anys. El 2008 s’hi instal·la l’hotel Barceló, de quatre estrelles, una peça més de la polèmica illa Robadors. “La nostra arribada ha estat positiva per al barri, i per un hotel és molt important ser al centre”, afirma Ismael Descalzo, director de l’hotel, que confia que l’obertura de la Filmoteca, a finals d’any, “dinamitzi més el barri”.

“Què vol dir regenerar el Raval?”, es pregunta l’antropòleg Gerard Horta, autor del llibre Rambla del Raval de Barcelona, en què recull “fragments de vida social del barri”. “Els veïns del Raval mai han estat morts”, respon. El revers de la reforma, amb crítiques creixents, és una realitat de pastitx d’extrems, on conviuen l’hotel de luxe i el conegut gat d’en Botero, atractiu dels turistes, amb retalls de misèria i marginació social. Horta assenyala que la planificació urbanística del Raval “s’ha tirat endavant d’acord amb un model de ciutat desconflictivitzada”. Aquesta reforma urbanística “té més a veure amb una política de façana, un Raval com un aparador amable i bonic a la mirada dels turistes i les classes benestants que no pas amb les necessitats reals dels veïns del barri” i les seves condicions de vida, precisa. “La rambla del Raval ha servit per gentrificar el barri”, per expulsar els veïns de tota la vida, de classe treballadora, i substituir-los per d’altres de cert nivell econòmic. I afloren comerços amb preus inassumibles pels veïns de sempre. El 2006 marca un abans i un després per a la rambla: dels concerts multitudinaris es passa, al seu parer, a “la repressió sobre els mateixos veïns” que utilitzen la rambla, i posa l’exemple dels “xavals que no poden jugar a futbol”. Arrenca l’ordenança de civisme, però paradoxalment, augmenta la crispació veïnal per les molèsties del carrer. Tot plegat, un feix de paradoxes que, a dia d’avui, situen la rambla del Raval en una nova cruïlla.

El Punt Avui – Notícia: Bondats i maldats.

Aquesta entrada ha esta publicada en Dades, Política, Teoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s