Una resistència silenciosa: La impossible “renovació de persones” al Raval.

El setge al Raval, que si fa no fa comença pràcticament als inicis de la seva industrialització -una de les primeres d’Europa- des de finals del segle XVIII, aquests darrers anys, està vivint una de les etapes més intenses. Les destruccions de la Illa Sant Ramón al 1988 i les de les dues illes que es trobaven entre els carrers Sant Jeroni/ Cadena, Carme/ Sant Pau, des finals dels 90, així com les de la Illa Robador des de  principis del segle XXI no han tingut l’efecte de “substitució de persones” que els urbanistes havien dissenyat prospectivament. Entre els dos últims projectes, Martí Abella, representant de PROCIVESA, empresa mixta public- privada encarregada de la remodelació de Ciutat Vella, va afirmar -sense pels a la llengua, al 2004, que

“la millora considerable de  la qualitat mitjana de l’habitatge a Ciutat Vella,  fa preveure una cada vegada més normalitzada rotació de residents en el districte i, per tant , una lògica renovació de persones. […]No cal témer la important concentració d’emigració pakistanesa o magribí en aquesta zona […] El més probable és que a poc a poc les famílies es resituïn per tota la ciutat i l’àmbit metropolità, alhora que, en anar trobant ocupacions laborals, es dilueixi aquesta presència, aparentment constant i un tant inquietant.”

Sembla que la presència “constant i inquietant” no ha pogut ser, encara  diluïda. Aquest fet està provocant un desencís entre constructors, especuladors, promotors turístics (i tota la comparsa de corruptes i subornats). Com no, d’aquest malestar per la difícil “gentrificació” -o renovació dels veïns -de la gent- del Raval, per “autèntics” i submisos ciutadans i sol·lícits treballadors es fa eco alarmant els mitjans de comunicació, portaveu els interessos afectats.

Els precedents de les notícies sobre la derrota de la gentrificació, els trobem en dos programes emesos per TV3 . Marxar del Raval, el 16/09/2010 i Els veïns del Raval, tips de la inseguretat al barri del 14/12/2010. Cal veure’ls per creure-s’ho. En el primers dels programes apareixen perles com aquesta:

(minuts 1:50)
“Ara parla Mercedes Abad (periodista i escriptora) va escollir l’any de les olimpíades per anar a viure al Raval però ara es penedeix: “esta ple de brutícia, ple de immundícia: els erasmus, jo de vegades me’ls he trobat pixant a la porta. Jo venia buscant diversitat i singularitat. A mi, abans, el Rawal Super m’encantava però ara estem desbordats per aquest tipus de botigues i no hi ha res més. Bueno, és que és Karachi directament això.”

El segon apareix al programa els Matins, conduït malèficament pel presumptuós Josep Cuní. Aquí l’entrevistada i les entrevistadores llueixen una aporafòbia, digne d’un capítol del Mein Kampf:

 “aquests [veïns] són dels pocs que van voler parlar amb nosaltres. Però vam trobar que els veïns nous sí que estan més oberts a parlar -a denunciar (afegeix l’altre entrevistadora)- però els d’abans estan “acollonits” diria jo, son més porucs a l’hora de donar la cara perquè estan farts una mica de la situació…”

”nosaltres no ens queixem de la presència policial…ens queixem de tot el moviment que hi ha allà”

“-han disminuït les queixes per prostitució en un 69 % [sic!]”

“a partir de quina hora no pots circular pel carrer?

A les 18h ara a l’hivern és fa fosc més aviat -entrevistada: a les 17’30h, però no pots circular a cap hora perquè sempre està degradat, perquè visualment ja és problemàtic. I ara li pregunten per les filles, té dues: “quina vida fas?” -al barri, cap ni una -i continua l’entrevistadora -”no pots anar a un parc. No és un lloc agradable” -”primer per la inseguretat i desprès per la brutícia” -entrevistadora: però quan vas anar a viure al raval, suposo que quan vas aconseguir aquest pis de protecció oficial et va fer una certa il·lusió i fins i tot en el barri que era, perquè el raval té també aquesta altre imatge, però en canvi el que t’has trobat no té res a veure amb el que t’imaginaves?…-entrevistada: i cada vegada pitjor, cada vegada està més degradat – tens ganes de marxar? -ara mateix no puc però en un futur immediat…-perquè les filles les portes a l’escola del barri? -no, els nens van fora, tots fem vida fora del barri, és un pis dormitori.”

Bé, doncs l’últim assalt, l’última crida d’atenciò a les autoritats competents perquè aprofundeixin i assegurin la desitjada “renovació de persones” a la zona, ha vingut de la ma del diari Avui. Com tantes vegades quan es parla del Raval, els titulars anuncien una situació dra

màtica: “Els veïns desisteixen de viure al barri del Raval i en fugen”. En “Les enormes expectatives –reals o irreals, amb l’aura d’una suposada ultramodernitat multicultural– que es van posar en la rambla no s’han complert, i han quedat entelades pels problemes d’inseguretat, l’incivisme i la degradació del carrer.” aquest cas, la incompetència de la periodista facilita que es reprodueixin tots els tòpic ignominiosos sobre el l’antic Districte Vè i col·labori en la producció de pànics morals sobre i contra les classes populars i pobres que allà hi resten/ resisteixen, potser a malgrat seu.

Com un corcó, la interpretació sobre el que ha passat i està passant al Raval, pivota insisten tment sobre el fet ue, allà encara hi ha gent treballadora, pobre i “immigrant”. L’arribada paulatina de turistes de alt nivell adquisitiu -gràcies al hotel de luxe contruït il·legalment i posteriorment legalitzat por arte de vidivirloque- de professionals de la misericòrdia -com la seu de la UGT, de “professionals autònoms” instal·lats als pisos de “protecció oficial” de la Illa Robador i entregats a dit i finalment, de la instal·lació de la Filmoteca de Catalunya, centre cultural redemptor per les classes benpensants i “progres” de la ciutat i centrifugador de tota població que no apreciï el setè art i s’agenolli davant de la cultura de la elit que representa i imposa.
Aquest petit inventari de la frustració i el toc d’alerta sobre la impossible renovació -total- del Raval, ha permès d’altra banda, trobar en Ferran Espada, director de Vilaweb BCN, una ploma bastant més sensata que les que acostumen a parlar del barri des de La Vanguardia (Benvenuty, Puigverd), el País (Javier Calvo) o el Periodico (Antonio Baquero).

Aquesta entrada ha esta publicada en Desercions urbanes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s