La construcció dels “immigrants com amenaça” al centre dels processos actuals d’adiaforització

El debat públic sobre immigració gira generalment al voltant de la noció de “problema social”. Els immigrants no només són els protagonistes indiscutibles del anomenat “problema de la immigració”, sinó que són igualment els causants del racisme, de l’augment dels partits polítics de marcat aire xenòfob, de la disminució de la qualitat educativa del país, del augment dels preus dels habitatge i del atur i de la reducció dels drets socials. Tots aquests “problemes socials” han retrobat un subjecte que els concentra, els pateix i els provoca de manera determinant i per sobre de qualsevol altre element.

Així, alguna dada tan significativa com l’augment del nombre de pobres (en termes, tan relatius com absoluts) de Catalunya i l’augment escandalós de la desigualtat al país i tot això en el context de l’anomenada per tothom “la dècada gloriosa” d’Espanya (i per derivació de Catalunya) amb creixements anuals d’entre el 3% i el 5% del PIB no provoca la més mínima reacció. De nou, sembla que per sobre de qualsevol altre qüestió el problema dels municipis catalans és “l’arribada ingent d’immigrants”.

És a aquí on trobem una inquietant semblança amb el que Bauman identifica com un “Holocausto silencioso y contínuo” (Bauman, 2004). Per Bauman, l’Holocaust nazi no s’hauria pogut portat mai a terme sense les condicions que va possibilitar la modernitat i la seva punta de llança, la burocràcia, màxima expressió de la racionalitat instrumental, tan magistralment descrita per Max Weber. I aquí, la burocràcia permetría el procès d’adiaforització:
Per Bauman, (2004 i  2006) els processos d’adiaforitzación(la separació de l’execució d’un acte i la seva valoració moral) que són típics de la Modernitat, requereixen l’establiment de distàncies entre els elaboradors de la norma coactiva i moralment reprovable i els executors de la mateixa.

És seguint l’anàlisi de Bauman com es pot observar que els principis de la identificació “del problema” per part dels nazis i la “solució final” proposada, son inquietantment semblants a la Llei d’estrangeria i en general, gran part del discursos –però cada cop més, també les pràctiques- sobre immigració. Els nazis van arribar a la conclusió que els mals d’Alemanya es concentraven en la presència, entre ells, “d’altres”. A partir d’això –una identificació immoral i inhumana- van voler solucionar “el problema” en tres passos: identificació de la població causant del problema (tots “els altres”), concentració o expulsió i eliminació d’aquesta població incordiant.

Lo que quiero decir es que las normas de la racionalidad instrumental están especialmente incapacitadas para evitar estos fenómenos [com l’Holocaust], que no hay nada en estas normas que descalifique por incorrectos los métodos de “ingeniería social” del estilo de los del Holocausto o considere irracionales las acciones a las que dieron lugar. Sostengo además que el único contexto en el que se pudo concebir, desarrollar y realizar la idea del Holocausto fue en una cultura burocrática que nos incita a considerar la sociedad como un objeto a administrar, como una colección de ‘problemas’ varios a resolver, como una ‘naturaleza’ que hay que ‘controlar’, ‘dominar’, ‘mejorar’ o ‘remodelar’, como legítimo objeto de la ‘ingeniería social’ y, en general, como un jardín que hay que diseñar y conservar a la fuerza en la forma en que fue diseñado (la teoría de la jardinería divide la vegetación en dos grupos: “plantas cultivadas”, que se deben cuidar, y “malas hierbas”, que hay que eliminar). También sostengo que el espíritu de la racionalidad instrumental y su institucionalización burocrática no sólo dieron pie a soluciones como las del Holocausto sino que, fundamentalmente, hicieron que dichas soluciones resultaran “razonables“, aumentando con ello las probabilidades de que se optara por ellas. Este incremento de la probabilidad está relacionado de forma más que casual con la capacidad de la burocràcia moderna de coordinar la actuación de un elevado número de personas morales para conseguir cualquier fin, aunque sea inmoral.” (Bauman, 2006: 41-42)

El que vol advertir Bauman (Bauman, 2004) és que els moderns Estats nació no es troben més lluny de cometre atrocitats com la del Holocaust que en aquell moment. Els mecanismes hegemònics de racionalitat instrumental comporten en sí mateixos una necessitat de crear nous fins. Si l’alarma de Weber encertà va ser perquè va albirar en el seu moment aquests perills segons el qual la maquinària burocràtica dissenyada com un mitjà per assolir uns fins acaba requerint l’ invenció de noves finalitats per donar-li sentit al mitjà. Senyala Bauman (Bauman, 2004) que quan més instruments tinguem per joguinejar amb les realitats de la vida, més aspectes del entorn social en el que vivim se’ns comencen a antullar “problemes”, problemes insuportables, problemes amb els que devem “fer alguna cosa”. És en aquest sentit que mentre accelerem a societats cada cop més polaritzades, cada cop hi ha més gent que es converteix en “problema”, i donat que existeixen els mitjans per desfer-se d’ells, i per tant, del problema, no sembla haver-hi raó alguna per la qual la seva presència -una presència com la dels “immigrants” ofensiva, limitadora, opressiva- deuria ser tolerada i suportada.

Les respostes de la Llei d’estrangeria i les pràctiques d’alguns municipis com el de Vic, Salt o Badalona, entre d’altres, no fam més que emfatitzar que, en darrera instància, el problema són “els immigrants” i que la solució passa per controlar-los, identificar-los amb una X (lletra que tenen tots els documents que identifiquen als estrangers en tant que no nacionals, i per tant minvants de drets) separar-los segons procedència (com de fet, la pròpia Llei contempla la variabilitat del temps que un estranger pot demostrar que està naturalitzat en funció de si venen de l’Àfrica, Amèrica o Àsia) o la concentració provocada –si més no, permesa i fins i tot facilitada- d’alumnes “immigrants” en les escoles públiques, ja de per sí, deficitàries en recursos o el que la Llei ja preveu i ara, ajuntaments com el de Vic apliquen i és la denúncia de la seva “existència il·legal” per tal que les forces de l’ordre puguin portar a terme la seva identificació i posterior expulsió del país.

És d’aquesta manera com podem comprovar l’actualitat del model de “solució de problemes socials” resultat de l’expansió de la racionalitat instrumental, la centralització dels instruments de coacció per part de l’Estat i l’escissió entre una decisió “racional” i la seva avaluació moral.a presència com la dels “immigrants” ofensiva, limitadora, opressiva- deuria ser tolerada i suportada.

Les respostes de la Llei d’estrangeria i les pràctiques d’alguns municipis com el de Vic (fiscalitzant l’empadronament d’estrangers no comunitaris i possant-los pràcticament a disposició de la Policía Nacional) no fam més que emfatitzar que, en darrera instància, el problema són “els immigrants” i que la solució passa per controlar-los, identificar-los amb una X (lletra que tenen tots els documents que identifiquen als estrangers en tant que no nacionals, i per tant minvants de drets) separar-los segons procedència (com de fet, la pròpia Llei contempla la variabilitat del temps que un estranger pot demostrar que està naturalitzat en funció de si venen de l’Àfrica, Amèrica o Àsia) o la concentració provocada –si més no, permesa i fins i tot facilitada- d’alumnes “immigrants” en les escoles públiques, ja de per sí, deficitàries en recursos o el que la Llei ja preveu i ara, ajuntaments com el de Vic apliquen i és la denúncia de la seva “existència il·legal” per tal que les forces de l’ordre puguin portar a terme la seva identificació i posterior expulsió del país.

És d’aquesta manera com podem comprovar l’actualitat del model de “solució de problemes socials” resultat de l’expansió de la racionalitat instrumental, la centralització dels instruments de coacció per part de l’Estat i l’escissió entre una decisió “racional” i la seva avaluació moral.

————————————

Bauman, Z. (2004). El eterno retorno de la violencia. In J. Beriain, Modernidad y violencia colectiva (pp. 17- 48). Madrid: Centro Investigaciones Sociológicas.

Bauman, Z.(2006). Modernidad y holocausto. Madrid: Sequitur.

Aquesta entrada ha esta publicada en Política, Teoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s