LA MEMÒRIA DELS LLOCS. LA PLAÇA CATALUNYA COM A ESPAI PER A LA LLUITA SOCIAL (1890-2011)

Consideracions un 19 de juliol

Ja fa més de deu anys que el Grup Etnografia dels Espais Públics de l’Institut Català d’Antropologia porta estudiant les lògiques i les dinàmiques que organitzen en secret l’activitat tant ordinària com excepcional de l’espai públic de Barcelona, entès no en el sentit que ho fa la mística oficial sobre la ciutadania i el civisme, sinó com a exterior urbà en què es desplega una apassionant maquinària social que fa possible la convivència efímera entre estranys. En particular, un bon nombre de tesis doctorals, articles en revistes especialitzades, llibres individuals i un parell de recerques com a grup (Carrer, festa i revolta i Lluites secretes) avalen la seriositat amb què hem abordat les apropiacions col·lectives dels carrers i les places de la ciutat, incloses aquelles de naturalesa insolent respecte a l’estat de les coses o àdhuc insurreccional.

És a partir d’aquesta experiència investigadora, però també d’una discussió política la qual mai no li ha estat aliena, que no podem deixat de cridar l’atenció sobre el paper que en els darrers esdeveniments associats al Moviment 15M o dels indignats ha exercit l’espai urbà. Un espai urbà, cal subratllar-ho, que justament per la seva condició d’espai social no s’ha limitat a esdevenir un mer escenari passiu, sinó que ha resultat un element vertebrador del tot essencial per entendre el significat dels esdeveniments, de manera que la reclamació i l’exercici del dret a l’ús de l’espai urbà amb finalitats expressives ha estat central i en què els desplaçaments i els emplaçaments han estat els elements bàsics de tot un llenguatge de i per la protesta. El cas de la plaça de Catalunya de Barcelona és ben il·lustratiu d’això, com ho demostra que el moviment iniciat a Barcelona el 16 de maig del 2011 hagi adoptat com a símbol la rosa dels vents que en domina sòl.

El que creiem important, en aquestes circumstàncies, és posar en relleu que el protagonisme d’aquest indret de la ciutat expressa fins a quin punt els llocs tenen memòria i com els seus usuaris estan en condicions de reconèixer-ho així, perseverant en determinats temes i estils d’apropiació, amb un determinat sentit històric i social.

Convé recordar que en aquesta plaça va tenir lloc la primera celebració del Primer de Maig, el 1890, quan la plaça era poc més que un descampat i va ser un escenari central pels esdeveniments de la vaga general del 1902 o de la Setmana Roja del 1909.

Després, a final de la dècada dels anys 20 del segle passat, els noucentistes van urbanitzar la plaça amb la voluntat de fer-ne un espai de concòrdia i civisme, una prova del triomf de l’ordre i la cultura sobre el desori de les lluites proletàries i un vincle d’unió –en realitat un tallafocs– entre la ciutat obrera dels barris vells del centre i la resplendent urbs burgesa de l’Eixample. No cal dir que aquest intent va fracassar i la plaça  va continuar sent, al llarg de la dècada següent, escenari d’un combat social que mai no ha deixat d’existir, i que, sota altres formes, és el que actualment es reprèn d’una manera oberta i frontal dins el context homogeneïtzador de les polítiques liberals a escala global. Recordem que, durant la guerra, la plaça va esdevenir el marc de grans concentracions populars, com l’enterrament de Durruti el novembre del 1936.

Durant el franquisme la plaça no va trigar a assumir el seu paper com a seu del descontentament popular. Alguns dels moments més durs de les vagues de tramvies del 1951 i el 1958 van tenir lloc allà, i molta gent recorda l’ocupació de la plaça pels treballadors de la SEAT que havien vingut marxant en manifestació des de la factoria de la Zona Franca. A la darreria del franquisme van ser quasi regulars el que es coneixia com a “catalunyades”, convocatòries de concentració que la policia s’encarregava d’avortar sovint abans que comencessin: contra les penes de mort a Burgos, contra la reforma educativa de Villar Palasí, contra la carestia de la vida, pel Primer de Maig…
tendes de campanya a la plaça el 21 de maig de 1999, dins les jornades “Trenquem el silenci”.

Recordem també una altra acampada: la dels treballadors vinguts d’altres països que se n’havien anat a “viure” a la plaça, a allò que anomenaven el black corner, a l’estiu del 2001 –quasi tots els quals van ser finalment deportats–.

De tots aquests esdeveniments que demostraven cdos edificis, deixant desenes de cadàvers sobre el sòl de la plaça.

El primer que van fer els franquistes que acabaven de ocupar la ciutat, al gener del 1939, va ser celebrar a la plaça una missa negra que en van dir Te Deum per redimir-la del seu immens pecat: haver-se constituït en l’escenari de la lluita no per un somni sinó per una necessitat: la revolució.  El 19 de juliol del 2006 s’hi desplegà, des del mateix edifici del Colon, una pancarta de 30 metres: “BARCELONA, RECORDA-TE’N.”

Ara mateix, al 2011, després de dècades de lluites socials de les quals la plaça Catalunya ha estat molt més que un mer prosceni,  la seva reapropiació pels acampats i acampades del 16 de Maig apareix ja no com un fet imprevist, insòlit i espontani, sinó com el darrer episodi, fins ara, d’un procés social que ve de molt lluny.

S’ha volgut criminalitzar aquest moviment i la seva vindicació del carrer associant-lo a la violència, però això és el que els poderosos d’aquest país han fet als darrers dos-cents anys amb qualsevol manifestació de disconformitat amb el regim imperant. Amb tot, la Plaça Catalunya i la gent que l’entén com espai de i per al conflicte social concep perfectament on rau la veritable violència: en un model de societat capitalista fonamentat en l’explotació, la mentida i la imposició de l’ordre dels rics mitjançant la força. No hi ha res més violent que una societat de classes en què la majoria social, a Catalunya, a Europa i al món, és condemnada a assumir la seva condició d’esclava sense drets, en nom d’una crisi bancària provocada per les elits econòmiques globals a fi de perpetuar i aprofundir la degradació de les nostres vides i la precarització de la servitud al treball assalariat. Com deia una pancarta a la manifestació del proppassat 19 de juny a Barcelona, “ENS VOLEN TONTOS I MALALTS”, sense dret a l’educació ni a la sanitat públiques, mentre ens collen i ens reprimeixen. El 20% de la societat catalana sobreviu amb 500 euros al mes. Aquesta és la seva democràcia: castigar els pobres i militaritzar els conflictes, parlar-nos de top-manta, carteristes i pinxos, mentre llencen la gent a la misèria i la desallotgen de casa, mentre ens converteixen en carn de canó dels seus negocis descomunals.

Aquesta és, inqüestionablement, una oportunitat excel·lent per recordar la importància i el valor del que constitueix el nostre objecte de recerca i reflexió: la gent del carrer, els simples vianants que, de tant en tant, poden demostrar que, junts, conformant una coalició que marxa o que roman quieta –dempeus o asseguda– són o poden ser una potència infinita. Cal sols que s’ho creguin i que se n’adonin. La plaça –igual que les assemblees que s’han estès per tants pobles i ciutats de Catalunya– ha tornat aquests dies a ser seva, nostra, com les nostres vides i aquest món.

Grup Etnografia dels Espais Públics 

de l’Institut Català d’Antropologia

http:\www.antropologia.cat

Aquesta entrada ha esta publicada en Historiografia, Mite, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s