Si em miro no et veig (Autenticitat i sinceritat)

Seguint primer a Adorno (The Language of Autenticity) i desprès a Trilling (Sincerity and Authenticity) s’apunta un canvi determinant en les expressions privades en públic. Per aquest, sinceritat és l’exposició en públic d’allò que se sent en privat. Autenticitat és l’exposició directa a un altre persona dels nostres propis intents de pensar.

Aquests modes d’autenticitat anul·larien lògicament les diferències entre públic i privat. Perquè precisament, la disfressa, la màscara que em poso per contenir els meus sentiment enver els altres, produeix expressivitat moral, és a dir, “urbana”.

En canvi, l’autorevelació -dir què intentes sentir- a l’altre, són conferits a una esfera de veritat i credibilitat. Però clar, què és aquesta autorevelació? quan un es concentra més en sentir, en ser autèntic, més que sobre el contingut objectiu d’allò que es sent, més es transforma aquesta subjectivitat en un fi en sí mateix i per tant, menys expressiva pot ser-hi.

En aquesta condició d’autoabsorció, els suposats descobriments del jo perden els límits de la seva definició, es desdibuixen: “mireu-me sentir” és un narcisisme obvi, que neutralitza l’intercanvi .

A partir de Sennett, 2002, El Declive…:76

Aquesta entrada ha esta publicada en Política, Teoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s