Rehabilitació als carrers d’en Robador i Sant Ramon. L’obscur antecedent de l’Illa Negra

Berlanga al Raval

Costaria d’imaginar que un director de cine com Berlanga hagués pogut ordir una història tan descabellada amb una trama tan diàfana, surrealista i diríem que, típica, sobre les estratègies que els poderosos es treuen de la màniga per imposar “democràticament” la destrucció de barris sencers, tradicionalment irredempts i pocs proclius a la mansuetud.

Aquesta és la crònica d’uns fets que il·lustren per sí mateixos com tots els mecanismes institucionals es posen a col·laborar per convertir un pla de destrucció massiva i d’expulsió d’habitants indesitjables, en un pla de Rehabilitació urbanístic “per acabar amb els problemes del barri”, “participatiu” i per sobre de tot “necessari”.

Es tracta doncs d’assaltar el Raval, una de les zones centrals de la ciutat que als anys 80 del passat segle, es començava a erigir com un suculent pastís immobiliari, només a l’abast d’uns pocs però enginyosos interessos privats i polítics que, consideraven –i consideren- la democràcia una nova i millorada versió de la llei del més fort.

Com tants altres plans urbanístics pensats per a zones habitades però poc rendibles econòmica i políticament, el protocol d’actuació és senzill i donat a provocar confusions, convertint fets particulars en generals, transformant interessos privats en col·lectius i estigmatitzant o ignorant completament la presència dels afectats per les reformes. Els grans projectes urbanístiques es comencen a gestar quan s’atribueix a un barri determinat una centralitat i per tant una nova possibilitat de produir plusvàlues immobiliàries; seguidament s’aprofita algun fet infamant esdevingut al barri per encetar una campanya de descrèdit i estigmatització per part dels mitjans de comunicació, que col·labori en la definició del barri com lloc hostil o problemàtic i que, per tant, reclama una intervenció contundent. Aquesta contundència, acostuma a expressar-se fatalment amb el projecte de destrucció de finques o de mançanes senceres que hauran “d’higienitzar” o “esponjar” la zona. Les expropiacions i indemnitzacions dels veïns afectats també acostumen a estar rodejades de sospites sobre la insuficiència o el regateig dels recursos destinats a això i les garanties de que es mantinguin els veïns afectats al barri. Un cop “esponjada” la zona, es construeixin equipaments i nous habitatges destinats al consum de població amb nivells adquisitius més elevats que la dels residents que resten al barri. Finalment, comença a desembarcar nova població amb un nivell adquisitiu progressivament més elevat, serà l’últim pas per fer marxar a la població que encara no ho ha fet com a resultat directe de les expropiacions o indemnitzacions esmentades.

En aquestes últimes setmanes, s’ha fet públic l’acord del govern de l’Ajuntament de Barcelona per declarar els carrers d’en Robador i de Sant Ramon com a Àrea de Conservació i Rehabilitaciói. Es tracta d’una reforma urbanística integral que contempla la possibilitat d’expropiar o expulsar llogaters en el cas que es consideri que es detecti situacions que puguin posar en risc la cohesió social.

Aquest projecte té els seu primer antecedent en la intervenció sobre l’anomenada Illa Sant Ramon o Illa Negre. Anem a exposar doncs, la sèrie completa d’esdeveniments al voltant d’aquesta primera intervenció urbanística contundent que es va fer al Raval. Al seu temps, aquesta intervenció, només tenia com a precedent un altre feta durant els primers anys del franquisme, al 1942 i que es va publicitar –sense eufemismes- com la “demolició del Barri Xino”ii .

“Allà hi vivia molta gent molt normal”

En un debat televisiuiii, Martí Abellaiv -responsable de Promoció i Comunicació de FOCIVESA- desprès d’una enconada controvèrsia amb Josep Ma. Benet i Jornet a propòsit del desigual que havien estat les intervencions urbanístiques al Gòtic i a l’anomenat Raval pràcticament al final del programa confessa, amb certa afectació -i cito literalment: “quan l’any 1987 o 1988 vaig a anar a l’Illa Sant Ramon que s’havia d’enderrocar completament i vaig anar casa per casa, porta per porta, per conèixer qui i en quines condicions vivien allà, vaig tenir l’oportunitat de veure totes les finques, de descobrir que el Barri Xino…vaig trobar molta gent molt normal i em van sobtar molt…i l’altra cosa es que moltes de les cases que vaig veure no s’hi podia viure, hi havia una mala olor…en aquell moment, al [19]88 es pensava que no havia res que justifiqués la seva rehabilitació”.

La demolició de les finques de l’illa és va fer amb el recolzament del Pep García, president de l’Associació de Veïns del Raval. L’argument central utilitzat (segons l’hemeroteca de La Vanguardia, les memòries de Procivesa, i l’ Octavi Aleixandre del Catàleg de la destrucció de Ciutat Vellav) és la necessitat d’acabar amb la “batalla de la droga” que es va produir al febrer de 1988.

Economia de la veritat

Els fets es relaten al diari La Vanguardia entre els mesos de febrer i març de 1988 de la següent manera: El dimarts 23 de febrer, en portada, al cantó inferior esquerra el titular: “Barrio Chino: 50 detenidos en una venganza gitana por la venta de droga adulterada“. Els protagonistes son “grupos de vendedores de droga de raza negra y unos individuos de raza gitana“. Aquí encara no es té clar si la droga esta adulterada o si té un alt grau de puresa –tal i com confirmarà més tard la Policía Nacionalvi. La notícia continua en la pàgina 24, en la secció de Necrològiques amb el titular “Masivo ajuste de cuentas en Plaza Real por la muerte de dos hermanos gitanos heroinómanos“. Es van detenir en aquest moment 50 persones, 30 d’elles van passar a disposició judicial -al dia següent, 40 més- el motiu era la revenja per la mort de dos germans gitanos heroïnòmans la setmana anterior. Va ser una batalla campal que va començar al “Barrio Chino” i desprès es va traslladar a la Plaça Reial on per moments es van congregar 200 persones. Tot i que anaven armats amb ganivets i pals no van haver-hi ferits. Desprès de poc més d’una hora, a les nou del vespre va acabar tot.

La setmana anterior a la de la notícia van morir altres 4 persones a Barcelona i Viladecans per sobredosis. A més, dos ciutadans més van ser traslladats per la Policia Nacional a l’Hospital del Mar i Sant Pau pel mateix motiu.

El 24 de febrer, nou titular en portada, la part dreta inferior: “La policía detuvo ayer a otros 40 extranjeros tras los incidentes del Raval“. Sorprenentment, el titular de les pàgines interiors -p.25- ara a la secció de Societat serà: “La batalla por el control de la droga en la zona del Raval se salda con otras cuarenta detenciones” i amb el destacat “Una partida de heroina adulterada puede haber causado ya seis muertes“. Segons les notícies del dia anterior del mateix rotatiu, no és cert ni una cosa ni l’altre. I continua el subdestacat: “La batalla librada en la noche del lunes entre clanes gitanos involucrados en el tráfico de droga y los traficantes de ‘raza negra’ que “controlan”el mercado del narcotráfico en el Raval“. Al cos de la notícia es diu que l’heroïna estava adulterada al mateix temps que els morts ho són per sobredosis (sic). S’acaba dient que el motiu és la revenja dels familiars dels gitanos que associen la mort a que els traficants han venut heroïna en mal estat. Un apart de la notícia posa èmfasis en que la problemàtica es troba als carrers Sant Ramon amb Marquès de Barberà definit com “un remedo de ambiente cashba y barrio chino de una ciudad portuaria cualquiera” i curiosament -igual que es diu ara- abans això no era així”, que als anys 60 “esto era un hervidero de gente que venía a comprar amor y de mujeres jóvenes que lo ofrecíanvii.

Els respectables “camells blancs” pacten amb el diable

El 25 de febrer es publica novament en portada agafant més espai que mai, gran part de la meitat inferior dreta amb el titular “Los vecinos del Raval pactarían con los ‘camellos’ para poder vivir en paz”. Pep García convoca una roda de premsa on diu que “esta dispuesto a pactar con el diablo, si hiciera falta, para poder transitar por el barrio y salir por las noches sin problemas“. Aquí, ell mateix ja ofereix un versió modificada dels fets: es tracta d’una lluita entre bandes de narcotraficants, una “de blancs” i un altre de “persones de raza negra“. Segon el president de la AAVV del Raval, el pacte el van proposar els traficants el maig de l’any anterior però va ser rebutjat. Però ara, “son los propios vecinos quienes se siente inseguros (sic!). Por eso en estos momentos nos planteamos dar luz verde (sic) al acuerdo” .

La notícia continua a l’interior, pàgina 25, espai central amb el titular:

“A partir de aquel día la calidad de vida del barrio del Raval ha emporado, ya que según afirmó Pep García “lo ocurrido el lunes tuvo su origen dentro de nuestro barrio, concretamente en la calle San Ramon”[…] Para entender lo que pasó en la Plaza Real es básico entender lo que sucede en esta calle.[…]

En resumen, la organización que tradicionalmente vendía droga en la calle San Ramón, integrada sobre todo por personas de raza blanca, ha terminado por enfrentarse con otra integrada fundamentalmente por personas de raza negra que quería controlar la distribución de estupefacientes y los lugares de venta.

La gran diferencia —aclaró el presidente dela Asociación de Vecinos del Raval— es que, hace años, los actuales camellos blancos se dedicaban a otras cosas, como echar las cartas (sic) .Pero la degradación del lugar fue reduciendo el número de visitantes por lo que tuvieron que cambiar de actividad para sobrevivir, pasándose ala venta de droga”. La aparición de organizaciones dedicadas al tráfico de estupefacientes empeoró aún más las condiciones de vida del Raval, llegando a afectar seriamente a los propios vecinos del barrio, “que ni siquiera podemos salir por la noche de nuestras casas”. De ahí, que quieran pactar con quien sea para poder vivir, cuando menos, en paz.

El 26 de febrer, l’ AAVV del Raval reclama que la policia continuï  dos mesos més ocupant els carrers en un estat que recorda molt als d’excepció o als tocs de queda. La notícia explica que les associacions de comerciants no estan d’acord amb el suposat pacte amb els “camells”. I aquí és la primera vegada que la notícia s’amplia amb els desnonaments i expropiacions possiblement irregulars que s’estan fent al carrer Ferlandina  i al costat dels Convent dels Àngels en el marc del programa d’actuació a desenvolupar entre 1988 i 1991. A les crítiques dels veïns afectats sobre la manca de comunicació o d’alternatives als desnonaments el, en aquell moment regidor de Ciutat Vella, Joan Clos, respon magnànim: “por encima de todo, hay que defender la participación ciudadana“. Finalment, la mateixa pàgina conté un destacat de “successos” titulat “Una nueva víctima en el Harlem barcelonés“.

Una oportuna i pertinent reunió a les altes esferes per l’abordatge dels baixos fons.

El 27 de febrer hi ha una reunió entre el Governador civil Ferran Cardenal, l’alcalde, Pasqual Maragall, i el president del districte, Joan Clos. En aquesta reunió surt per primera vegada l’idea que s’ha de fer una intervenció contundent sobre l’“Illa Sant Ramon” que sembla que anirà prenent forma en una propera trobada, pràcticament un mes desprès.

Com era d’esperar, el 29 de febrer surt la notícia de que els veïns del Raval no “pactaran amb els traficants”. Notícia en la que s’insisteix el 2 de març.

El 4 de març, es produeix l’esperada constitució oficial del Consell de Seguretat i Prevenció del districte amb el titular “Ciutat Vella cree que el cierre de pensiones y bares mejorará su nivel de seguridad ciudadana”. Els objectius que s’expliciten per “millorar la convivència” són: “el cierre de bares y pensiones, ayudar a la Policía a expulsar extranjeros en situación ilegal y plantar cara al tráfico de droga”. Es tracta d’un nou tipus de Consell de Barcelona que rep el seu “bautismo de fuego” precisament arran dels conflictes esmentats. El Consell el composen el president del districte Joan Clos, el subinspector de la Guardia Urbana, els portantveus dels partits polítics i dels sindicats, el comissari en cap de la Comissaria de Policia de Drassanes i representants de la Conselleria de Justícia, de Sanitat i de les associacions de veïns del districte. El pla estableix quatre línies concretes d’actuació: Pla de control “d’estrangers irregulars” que faciliti i acceleri la seva expulsió, pla d’actuació concreta sobra droga, pla per controlar els “establecimientos públicos que atenten contra la seguridad ciudadana, especialmente bares y pensiones” i un darrer pla, més explícit en termes d’intervenció urbanística, sobre la sinistralitat del districte centrat en estudis dels edificis en ruïna i les “zones especialment perilloses”.

El 25 de març un nou titular “Ciutat Vella quiere clausurar las pensiones que alberguen extranjeros sin documentos en regla”. Ja ha passat un mes des dels incidents a la Plaça Reial, es continua fent referència al fet en aquest cas per justificar que els estrangers indocumentats eren part dels responsables dels incidents i que no només se’ls expulsarà a ells sinó que les pensions on son allotjats es tancaran: “Por el momento, y desde el 1 de enero pasado, ocho locales diversa naturaleza han sido precintados por orden municipal; se han rechazado 13 peticiones de licencias (5 de ellas eran de pensiones y 2 de locales de espectáculos) y 15 solicitudes han sido declaradas caducas.”

La pàgina és acompanyada per una altre notícia “Hallados en una pensión un tunecino muerto y otro grave”. Els afectats tenien els papers en regla, no mostraven signes de violència, ni de consum de drogues. Han trobat però, a l’estomac, “restos de guisantes y un líquido” (sic) i es pensa que això ha provocat la mort a un d’ells.

En aquesta notícia -igual que alguna altre anterior- es destaca que l’Ajuntament ha posat en marxa un “programa social” (sobre nutrició, nou nats, menjars….) i com no, la notícia acaba recordant que “encara no s’han identificat el autor d’un doble crim”, suposadament al barri.

La fatalitat i urgència de la “reforma urbanística”

El 26 de març amb el titular “Preocupación institucional por Ciutat Vella” s’exposa el programa del Ajuntament per respondre a la seva pròpia diagnosis -exagerada per no dir, fal·laç- segons la qual es comença a plantejar que, per acabar amb el “nou problema de la delinqüència i la drogoaddicció s’haurà, de expulsar als “estrangers indocumentats”, tancar pensions i bars i de fer una reforma urbanística sense precedents al barri i “s’ofereix” una inversió pública de l’Ajuntament i la Generalitat de més de 13 mil milions de les antigues pessetes: 3 mil milions aportats per l’Administració pública, la mateixa quantitat per la iniciativa privada i la resta producte de l’endeutament públic de manera que la intervenció urbanística es pugui fer el més aviat possibleviii. La justificació de l’operació es pot intuir, però no hi ha res com una confessió voluntària i desacomplexada com la que recull el periodista:

El consistorio ha llegada a la conclusión de que la única solución para una reforma “rápida y eficaz” de Ciutat Vella es realitzar una fuerte inversión en la compra de edificios, indemnizaciones a propietarios y demolición de todo lo que sea necesario para dejar el distrito en unas condiciones urbànísticas y de equipamientos adecuada. […] Maragall cree necesario que los empresarios paguen este proyecto, por considerar que resultarían muy beneficiados con una rehabilitación del barrio y su cambio de imagen.

La notícia deixa ben clar que la intervenció urbanística és la única solució possible i que a més serà una acció de màxima contundència per “construir una nova imatge del barri” que atregui a “als ciutadans de Barcelona” i que així no s’abandoni i es converteixi en “el desert urbà de Barcelona, tal i com va succeint per les nits”.

La reunió que ja s’avançava al mateix diari el 27 de febrer es va produir finalment aquest dia i sembla que es va acordar l’acció conjunta d’Ajuntament (Pasqual Maragall), Districte (Joan Clos), Delegació del Govern (Ferran Cardenal), fiscalia (Jiménez- Villarejo), judicatura (Àngels Vives), el representant de l’AAVV del Raval (Pep García) i el de l’Associació de comerciants de la Rambla.

Aquesta reunió va ser precedida per la del Consell de Seguretat Urbana i ambdues van ser definides com:

de esperanzadoras” por los representantes municipales y de los vecinos, que coincidieron en señalar que las acciones policiale sno son suficientes para remontar el actual deterioro del distrito, y que hay que realizar un esfuerzo adicional sobre una población “que está en peligro de convertirse en una población marginal”, en palabras del concejal Joan Clos.

La notícia explica que el paper dels jutges en aquest procés és el d’agilitzat el expedients d’expulsió d’estrangers del país. I fer front de la manera més eficaç al que sembla que és la descoberta d’“nou problema” i és que els veïns propietaris o els llogaters, lloguen de manera irregular o relloguen il·legalment els seus habitatges.

Finalment, la notícia acaba amb una espècie de manifest que convoca “als veïns de Barcelona” (no “als veïns de la resta de Barcelona” sinó als “veïns” a seques) a “tornar a Ciutat Vella”:

la gente tiene que volver a Ciutat Vella. “Para conseguir una mayor seguridad ciudadana no es suficiente con la presencia de la policía, sino que hay que realizar acciones positivas sobre la población, como la aceleración de la reforma urbanística, la dotación de equipamientos y, sobre todo, conseguir que los barceloneses no abandonen Ciutat Vella, que vengan aquí a comprar y a pasear.

A continuació Pep García pronuncia altra de les seves sentències messiàniques i certament inquietants:

hubo un momento en que la ciudad tenía que enterarse de lo que pasa en el Raval, y por eso lo hicimos público, aunque sabíamos que era un arma de doble filoy que podía suceder lo que ha sucedido, que la gente de fuera del barrio dejara de venir”. Después de salir “hasta en los Telediarios”, ahora Pep García cree que ha llegado el momento de‘salir de esta etapa de denuncia y entrar en otra de recuperación del barrio, por eso hacemos un llamamiento para que la gente vuelva

I finalment, amb l’estil més purament Vitto Corleone:

Pep García anunció que los representantes de los vecinos y comerciantes de Ciutat Vella tienen previsto solicitar una entrevista al presidente de la Generalitat ,Jordi Pujol, ‘para explicarle nuestros problemas y pedir la colaboración económica de la Generalitat”. El presidente de la asociación de vecines del Raval calificó de “esperanzadora” tanto la reunión comolas acciones previstas, pero advirtió que si con todas estas actuaciones no se detiene la degradación del barrio “volveremos a ocupar las primeras páginas de los periódicos para decir que esto no funciona”.

En la columna dreta de la pàgina fa aparició en l’arena política sobre l’assumpte, la patronal Fomento del Trabajo diagnosticant que degut a la “gravetat” de la inseguretat ciutadana que està assolint unes “cuotas inadmisibles” i que precisament els últims fets esdevinguts “constituyen una llamada de atención a las autoridades gubernativas”ix. Encara més sorprenent com continua la columna. Ho fa amb la queixa del president de l’AAVV del Raval qui aquesta vegada (contràriament al que havia demanat fins ara i tal i com es recull a la notícia del 27 de febrer) senyala que la presència policial és massiva i indiscriminada. Les operacions policials es feien de tal manera que van causar la indignació precisament d’aquell que amb més vehemència les havia exigit. En aquesta ocasió clama indignat:

Que las actuaciones policiales no se hagan de forma tan indiscriminada como hasta ahora”, porque “no se vende droga en todos los bares y establecimientos hoteleros, y tampoco se trata de que los tengan que revisar todos”. En este sentido, explicó que incluso a él mismo la policía le ha pedido la documentación en dos ocasiones.

Un cop establert aquest clima, els responsables de l’Ajuntament van decidir iniciar la destrucció del que quedava del malaguanyat Barri Xino. Les mesures les va decidir Joan Clos, aleshores regidor del districte amb el vist-i-plau de president de l’AAVV del Raval, Josep García. Es van enderrocar edificis catalogats no previstos en el Pla de Reforma Interior (PERI) inicial. En lloc d’aquesta illa es va construir un poliesportiu, una comissaria i una residència d’estudiants. INCASOL va construir dos edificis d’habitatges públics. Es van mantenir la xemeneia per mantenir el record de la història industrial del barri. El centre cívic Drassanes es va construir al 1991. I finalment, es van construir els pisos a preus mínims, evidentment, de baixa qualitatx.

The end o to be continued?

Donats aquests antecedents d’opereta més aviat tràgica, només ens queda fer una crida als veïns de Barcelona i les entitats preocupades per la destrucció del patrimoni arquitectònic, social, econòmic i cultural. Això és el que pot suposar la darrera proposta de “rehabilitació dels carrers d’en Robador i Sant Ramon”. Els veïns tenim l’obligació d’exigir que es preservi tot aquest patrimoni i per sobre de tot, perquè per una vegada, aquesta “reforma” es faci en favor dels seus veïns, usuaris i treballadors i treballadores i no, com tantes vegades a succeït, en la seva contra. Precisament en un dels primers barris industrials, obrers i populars d’Europa, el bressol de les revoltes urbanes que van provocar que la llei del més fort, durant un bon grapat d’anys, es temperés. Ara ens toca a nosaltres tornar-la a impugnar.

i“El Raval: àrea d’atenció especial UNA NOVA OPORTUNITAT PER BARCELONA”. http://w3.bcn.es/fitxers/premsa/110209.comissigovernfebrer2011.103.pdf.Consultat el febrer de 2011.

iiLes bombes de l’aviació italiana que van caure entre els anys 1937 i 1938 van destruir gran part del barri de les Drassanes, conegut com el “Barri Xino”. Veure: Otero L de. Reformas de urbanización en Barcelona. A la mayor brevedad se va a poner en práctica la demolición del llamado”barrio chino”. In: Boletín de la propiedad privada. Año II. Septiembre. Núm. 4.Vol 1.; 1943:16 -17.

ivCoordinador de la revista del Col·legi d ‘Arquitectes Tècnics CAU. El 1985 arriba a Ciutat Vella per activar l’Oficina de Rehabilitació. 1987 formà part de l’equipo que posà en marxa l’Àrea de Rehabilitació Integrada (ARI) i en 1988 participa en la creació de PROCIVESA.

v Alexandre, Octavi, Veïns en Defensa de la Barcelona Vella. 2000. Catàleg de la destrucció del patrimoni arquitectònic històrico-artístic del centre històric de Barcelona. Barcelona: Veïns en Defensa de la Barcelona Vella. Estudiants pel Patrimoni.

vi El 31 d’agost del 1988, titular: Los vecinos del Raval no se creen las explicaciones policiales sobre la heroína que mata en Ciutat Vella (La Vanguardía agost de 1988) les versions policials diuen a La Vanguardia que el total de morts (entre 41 i 46) que s’ha produït recentment responen a un partida d’heroïna molt pura. Mentre que l’AAVV del Raval diu que és una guerra entre traficants. Segons el seu president, “A la Plaça Reial es ven i a Robador, Sant Ramon i Cadena es distribueix”. Un darrer i encara més peculiar i sorprenent és que el grup armat Terra Lliure va cometre un atemptat en el bar del barri “Maite” perquè era un lloc on es produïa tràfic de drogues.

vii Probablement, per qualsevol persona que hagi llegit els grans cronistes del Barri Xino com Juli Vallmitjana, Jean Genet, o el Pieyre de Mandiargues dels anys 30, així com el Goytisolo dels anys 60 o el Montalban dels 70, 80 o principis dels 90 (perquè curiosament, poc desprès d’aquestes primeres intervencions urbanístiques l’escenari de les seves novel·les deixarien de ser Barcelona) pensaria que no hi ha cap contradicció entre les dues descripcions que es presenten com antagòniques. D’altra banda, caldria preguntar-se si, l’element que aquesta vegada resulta determinant, el consum -i per tant, el tràfic- de droga té una presència recent al barri o sí contràriament, aquesta ha estat manifestament present d’antuvi fins a dia d’avui. I caldria a més, preguntar-se –i algú, com Joaquim Jordà ho va començar a fer- si la virulència amb la que l’heroïna entrà als barris obrers i populars com els de Bilbao o Barcelona, precisament en el moment de l’anomenada Transició democràtica, no va resultar una espècie d’oli balsàmic i efectivament neutralitzador per a gran part dels joves ansiosos de portar la tan anhelada democràcia a algun altre lloc ben diferent d’on avui la tenim. Però això, són figues que encara ni s’han collit.

viiiSi pot servir de comparació, és sabut que la inversió municipal l’any 1987 va ser d’onze milions (sic) i que l’any 1988 va assolir la xifra de 300 milions. “Ciutat Vella tendrá un Consejo Económico social”, La Vanguardia 11/05/1988

ix Alguna persona malfiada podria concloure que qui fa una “crida d’atenció a l’Ajuntament” no són precisament els “fets esdevinguts”…

x Heeren, Stefanie von. 2002. La Remodelación de Ciutat Vella :un análisis crítico del modelo Barcelona. Barcelona: Veïns en Defensa de la Barcelona Vella.

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Historiografia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s