Simfonia d’una persona.


 

Els últims 15 minuts de “I’m Still Here” els podem entendre com una simfonia audiovisual en tres moviments. En cada un d’ells, l’harmonia permet la seva navegació per part de tres melodies: la de la música, la dels cossos en moviment i la dels silencis.

En tot el film queda palès l’impossibilitat de definir, de fixar, d’atrapar els sentiments, la vida. Aixeca acta de l’impossibilitat de ser: no hi ha qui ser, només a qui semblar-se.

Però a més, el film és una dura parodia del món del show bussines holywoodiense. Joaquin  i Cassey, es riuen dels pretensiosos “artistes”, es riuen de la mística new age d’anar per casa, de la tv, dels altres i per sobre tot es riuen i s’entristeixen d’ells mateixos

El film copsa la irrealitat de la realitat des del seu mateix centre. Dóna compte que només podem ser des de la representació d’un mateix, sempre dèbil, polièdrica, insolidificable, contradictòria, inassumible.

Una obra mestre, antològica. La confirmació -si encara hi havien dubtes- que el cinema és un art major.

Aquí es convoquen els grans del cinema: Bresson per descomptat, i americanitzat si l’oxímoron ho permet, Fellini encara més cru i irònic si escau, el Woody Allen de delictes i faltes amb l’atmosfera de Deconstructing Harry, Wenders de la mà de Nicholas Ray, Gus Van Sant, Godard i Bergman, Bergman, si es pot, alla Visconti.

 

 

 

 

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s