El Pla Macià,els seu límits ideològics i allò que que Borja, Maragall, Bohigas van oblidar…

Plan Macià, Josep Torres i Clavé & GATCPAC, 1934

Plan Macià, Josep Torres i Clavé & GATCPAC, 1934

“Podeu creure’m; si pogués ho enderrocaria a canonades” Lluís Companys a Josep Mª Sert, arquitecte responsable de l’aplicació del Pla Macià, 1931.

La “reconstrucció de Barcelona” i fins i tot l’aclamant “Model BCN” sempre ha reconegut en el GATCPAC i el seu Pla “Nova BCN” o “Pla Macià”, la seva inspiració.

Ara, cal aclarir algunes coses…En un context d’inquietud i d’histèria que provocava les imatges peridodísticas sobre el “barri xino” i el dispositiu repressiu que representava la “Llei de Vagues i Maleantes”, es va forjar la idea d’una reforma urbanística radicalal Raval. Seria el conegut pla “Nova Barcelona” o “Pla Macià”.

Encara que les propostes del GACTPAC,semblaven distanciar, sobre el pla, de la propostahistoricista engendrada per Cerdà, pel que sembla el “diagnòstic” sobre el Districte Vè, era pràcticament idèntic referint-se al barri com el “càncer barceloní”:

El Barri Xino de Barcelona (Districte V), en què,per imperatius de profilaxi elemental, proposenper primera vegada el sanejament (enderrocprogressiu) d’aquest càncer barceloní. Ens trobem ja amb un dels punts fonamentals del”Pla Macià” i que assenyalàvem en elscondicionants teòrics. La seva lectura, […] són els elements clau per a la comprensió de la greu importància de la remodelació urbana per al modernisme racionalista.

Els membres del GATCPAC, influïts per les teories que, des de l’època de Cerdà, posaven èmfasi en la necessitat facilitar la circulació de vehicles i mercaderies. Criticaven la proposta deVilaseca de la via transversal (Gran Via C ,pensada per creuar el centre històric des de la Ronda de Sant Pau fins al Passeig Lluís Companys), era precisament perquè “constituiran punts de congestió que complicaran el trànsit de la Via Laietana i Rambles “. D’altra banda, i seguint els mateixos principis de millorar la circulació:

Se ha de resolver la circulación de la ciudad vieja, en el sentido normal al mar, para establecer una mejor comunicación con el Puerto, origen de un tráfico importante. Creemos por tanto, acertadas, en principios, la nueva vía normal al mar [actual Avda. Drassanes ] situadas entre la Rambla y la Avenida de Francesc Layret [actual Paral·lel ] que se piensa llevar a cabo

Mai abandonarien els pressupostos de la”arquitectura moderna” que propugnaven els arquitectes del GATCPAC contemplaven la taylorització de la ciutat i la seva zonificació en àrees industrials, residencials o d’oci. En aquest sentit cal recordar la reflexió de Vázquez Montalbán

 “Ni tan sols pot oferir el referent real de la ciutat socialista, el que va poder haver estat no va ser perquè finalment també es va veure condicionada per ideologitzacions de l’elit, per la desigualtat de l’ús al servei de l’elit i per l’estètica de l’elit del poder”. Vázquez Montalbán, M. (1993). Prólogo. Siempre se espera un verano. López Sánchez, P. (1993). Un Verano con mil julios y otras estaciones. Barcelona: de la Reforma Interior a la Revolución de Julio de 1909. Madrid: Siglo XXI.

Aquests pressupostos urbanístics, comporten lògicament, l’expulsió de població i el reordenament de les activitats econòmiques. El que en el cas de Barcelona, segons descriu encertadament Oyón, ha estat un element decisiu en el que ell ha anomenat “La quiebra de la ciudad popular” (2008) i, d’altra banda el que Richard Sennett apuntava com un dels elements claus en el que ell va definir com “la caiguda de l’home públic”

Mai sabrem que hauria suposat el “Pla Macià” o la “Nova Barcelona”, però sí, coneixent el clima hostil generalitzat cap al Districte Vè., Alguns pressupostos de la “arquitectura moderna” i l’obsessió, gairebé histèrica amb la qual, també el govern republicà -en un clima que ells mateixos definien de “revolucionari” – va abordar la qüestió, costa imaginar llavors, una intervenció en el lloc que no comportés el total arrasament de la cultura urbana, les seves característiquesrelacions socials i econòmiques, i, en el fons, la memòria d’una població refractària a l’incipient ordre capitalista i burgès

Les contradiccions, com dèiem, s’amplien, tal com recull Tarragó. Si més no, en la qüestiórelativa a les modificacions en l’estructura econòmica, la postura del GATPAC era profundament transformadora, per no dir,revolucionària. De fet, costa encaixar amb la reflexió de Ealham, el que manifestà l’arquitecte Josep Lluís Sert en l’informe sobre el “Pla Macià” durant el vist “Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna”, el 1937:

El que van oblidar-o no- Jordi Borja, Pasqual Maragall, Oriol Bohigas i altres, va ser l’afirmació contundent de Sert:

“las condiciones únicas e insoslayables necesarias para la aplicación de cualquier plan urbanístico deben ser: socialización de la propiedad urbana, colectivización de la indaustria de la construcción y socialización del trabajo profesional de los técnicos (Sert, citado por Tarragó, op.cit: 36) .

About these ads
Aquesta entrada ha esta publicada en Habitatge, Historiografia, Urbanisme com ideología. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s